dijous, 25 de gener del 2018

Presó permanent revisable: Què fem amb el mal?

He volgut deixar passar uns quants dies, abans de publicar aquest post. No es pot encetar un debat o una reflexió enmig de l'emotivitat, la fúria o en ànim exaltat. Això ho deixem per a la dreta espanyola, salvatges i carronyers com són. Però el tema no és per prendre'l a "guassa". Ni tampoc per despatxar-los des de la fe, des de la fe de qualsevol de les ideologies. Convé una reflexió a fons.

Fa poques setmanes al Congrés va tornar la iniciativa de revocar la presó permanent revisable. Justament amb tot l'enrenou de la detenció de l'assassí de Diana Quer. Un subjecte perillós, que havia intentat segrestar una altra xica, ficar-la a un maleter... i encara gràcies que no ho va aconseguir. El "Chicle" segurament, faltaria les anàlisis dels perits forenses, és un psicòpata. La dreta mediàtica espanyola, salvatge i carronyera, va carregar contra l'esquerra amb tot el "grogisme" que són capaços.

No obstant això, el tema mereix una reflexió a fons, i haig de reconéixer que no tinc una resposta totalment clara, encara que en els darrers temps, he canviat la meua posició. El Dret Penal té tres funcions bàsiques: dissuadir, castigar i reinserir. La primera d'elles, dissuadir, implica que qualsevol membre de la societat davant l'oportunitat de cometre un delicte ha de pensar que rebrà un càstig i que això serà suficient perquè no cometa el delicte –si vaig a furtar i pense que em passaré entre 1 i 3 anys a la trena, és molt probable que no furte-, és una funció que tracta d'avançar-se al delicte. La segona és castigar, una vegada s'ha comés el delicte, la societat considera que qui l'ha comés mereix un càstig, eixa seria la funció original i més genuïna de la pena. Finalment, sobretot des de la Il·lustració es considera que la pena ha de reinserir al delinqüent.

És una decisió política configurar un sistema penal. I tot sistema penal té una ideologia al darrere. Bàsicament des de la Il·lustració podríem dir que hi ha dos corrents. Una més dominant que posa l'accent amb la reinserció, amb penes més lleus, penes alternatives a la presó, mesures educatives siga quina siga la pena, fer la presó útil facilitant el treball, l'aprenentatge, etc. I una altra que posa l'accent en castigar, amb penes més dures, fins i tot pena de mort, cadena perpetua, endurint les condicions a la presó reduint el contacte amb altres presos, etc.

Al darrere d'aquests corrents hi ha una concepció o altra de l'Ésser humà. Els que travessen per la reinserció, tenen el concepte de l'Ésser humà basat en "el bon salvatge" i "la tabula rasa", és a dir, l'Ésser humà és bo per naturalesa, només les circumstàncies el porten a delinquir, i el cervell no té res escrit ni programat, tot és aprenentatge, per tant, un delinqüent pot aprendre altres conductes i deixar de ser delinqüent. En canvi els que opten per castigar, tenen una altra concepció de l'Ésser humà, la de Hobbes i "Homo homini lupus est", l'Estat és el garant de la convivència, i tot aquell que no accepte les regles ha de ser castigat, a més a més, amb duresa, perquè és dolent i no vol acatar la Llei, i com més exemplar siga el càstig els altres que tinguen temptació de delinquir seran dissuadits més prompte.

A grans trets aquest seria el punt de partida de la reflexió. Optar per una política o una altra és una decisió política, social, implica posar de manifest quina concepció es té de l'Ésser Humà i quina societat es vol. Però òbviament, no tot és tan bonic com la teoria exposa. Per una banda trobem que sovint les penes més greus, les polítiques dels "castigadors", no tenen cap efecte dissuasiu, a un delinqüent igual li fa que el condemnen a 50 anys de presó que a cadena perpètua, igual li fa que li posen una pena de mort que el condemnen a cinc penes de mort, en canvi alguns estudis posen de manifest que en penes més baixes s'aconsegueix un efecte dissuasiu més gran. Per una altra banda, l'objectiu de la reinserció no s'aconsegueix en moltíssims casos, i, per si faltava alguna cosa, està el tema, que a mi personalment em porta de cap, dels psicòpates.

Els psicòpates no tenen possibilitat de reinserció. Són els assassins en sèrie, són els violadors amb llarg historial, són els que peguen les palisses a les seues parelles sovint, els pederastes, etc. No sols aquests, també ho són molts dels que dirigeixen bancs i s'inventen coses com les preferents i donen l'ordre de robar els estalvis dels majors. Aquests individus mai es reinseriran. No hi ha educació per ells que valga. No hi ha treballs, ni obres socials, ni sensibilització per a ells que valguen. Estan al marge de tot. Estan per damunt del bé i del mal. I quan isquen de la presó, delinquiran amb tota probabilitat. Cal llegir sobre psicòpates, fer-se una idea del que són, del que diuen els investigadors, i aleshores hom no pot més que esglaiar-se davant aquesta gent. I fer-se la pregunta: I ara què?

Ara bé, sabent el que sabem: Que volem fer amb els psicòpates? Seguim amb la naïf política de reinserció? Els donem dues lliçons del que és una bona persona i ja? Que fer amb un delinqüent amb nul·la capacitat de reinserció? El soltem i que torne a assassinar, violar, maltractar, abusar de xiquets, etc.? Sí, sé que és dur d'assumir. En la majoria dels casos, 99% -perquè Robert Hare diu que l'1% de la gent és psicòpata i no tots els psicòpates són delinqüents només uns pocs, molt pocs, per sort- els delinqüents es poden reinserir, però, ¿què fem amb eixe 1%, els psicòpates, que són els més perillosos incontrolables i irreinseribles?


Òskar "Rabosa".