Com ja sabeu, hi ha una lluita a mort pel control de la informació, i jo
mateix ja he dedicat alguns posts (com aquest,
aquest i aquest). I bé és cert, que des de fa molt temps es diu allò
que la informació és Poder. Però, en els darrers dies, llegint a Michel
Foucault, m'he adonat que hi ha una cosa que té més poder que la informació.
Eixa cosa és la Veritat.
La microfísica del poder, és una obra que recull entrevistes, debats i
conferències de Michel Foucault. La darrera és una entrevista que porta por
títol Verdad y Poder. Allí Foucault ens diu:
Lo
importante, creo, es que la verdad no está fuera del poder, ni sin poder (no
es, a pesar de un mito, del que sería preciso reconstruir la historia y las
funciones, la recompensa de los espíritus libres, el hijo de largas soledades,
el privilegio de aquellos que han sabido emanciparse). La verdad es de este mundo; está producida aquí gracias a múltiples
imposiciones. Tiene aquí efectos reglamentados de poder. Cada sociedad tiene su régimen de verdad, su
«política general de la verdad»: es decir, los tipos de discursos que ella
acoge y hace funcionar como verdaderos; los mecanismos y las instancias que
permiten distinguir los enunciados verdaderos o falsos, la manera de sancionar
unos y otros; las técnicas y los procedimientos que son valorizados para la
obtención de la verdad; el estatuto de aquellos encargados de decir qué es lo
que funciona como verdadero.
En
sociedades como las nuestras la «economía política» de la verdad está
caracterizada por cinco rasgos históricamente importantes: la «verdad» está centrada en la forma del discurso científico y en las
instituciones que lo producen; está
sometida a una constante incitación económica y política (necesidad de
verdad tanto para la producción económica como para el poder político); es objeto bajo formas diversas de una
inmensa difusión y consumo (circula en aparatos de educación o de
información cuya extensión es relativamente amplia en el cuerpo social pese a
ciertas limitaciones estrictas); es
producida y transmitida bajo el control no exclusivo pero si dominante de
algunos grandes aparatos políticos o económicos (universidad, ejército,
escritura, medios de comunicación); en fin, es el núcleo de la cuestión de todo un debate político y de todo un
enfrentamiento social (luchas «ideológicas»).
Més
endavant asenyala:
Existe un combate «por la verdad», o al menos «alrededor de la verdad»
—una vez más entiéndase bien que por verdad no quiero decir «el conjunto de
cosas verdaderas que hay que descubrir a hacer aceptar», sino el conjunto de
reglas según las cuales se discrimina lo verdadero de lo falso y se ligan a lo
verdadero efectos políticos de poder se entiende asimismo que no se trata de un
combate «en favor» de la verdad sino en torno al estatuto de verdad y al papel
económico‐político
que juega—. Hay que pensar los problemas
políticos de los intelectuales no en términos de «ciencia / ideología» sino en
términos de «verdad / poder».../...
Por «verdad», entender un conjunto de procedimientos reglamentados por la
producción, la ley, la repartición, la puesta en circulación, y el
funcionamiento de los enunciados.
La «verdad» está ligada
circularmente a los sistemas de poder que la producen y la mantienen, y a los
efectos de poder que induce y que la acompañan. «Régimen» de la verdad.
.../...
El problema político esencial
para el intelectual no es criticar los contenidos\ ideológicos que estarían
ligados a la ciencia, o de hacer de tal suerte que su práctica científica esté
acompañada de una ideología justa. Es saber si es posible constituir una nueva
política de la verdad. El problema no es
«cambiar la conciencia» de las gentes o lo que tienen en la cabeza, sino el
régimen político, económico, institucional de la producción de la verdad.
.../...
La cuestión política, en suma, no es el error, la ilusión, la conciencia
alienada o la ideología; es la verdad
misma. [He destacat jo en
negreta allò que em pareix fonamental]
Així doncs, Foucault ja va veure, fa 40 anys, el que està
passant ara. Bé, no és que ara estiga passant res de nou. Si no que hi ha hui en dia mecanismes de producció de la Veritat distints als procediments de
producció, la llei, la repartició, la posada en circulació i el funcionament
dels enunciats, dels de fa 40 anys. Si aquests mecanismes no són controlats, poden escapar al Poder,
i això no es pot consentir.
No obstant això, el Poder reacciona. I està reaccionant
molt bé. Més enllà d'invents com la postveritat, que és una creació per
mantenir el monopoli de la pseudoveritat, i que adjudicada a la informació,
revetlla quina és la seua autèntica naturalesa, perquè no l'anomenen
post-informació, sinó postveritat. Açò és, amb el control de la informació es
pretén mantenir el monopoli de la Veritat. La informació són dades, mesurables
en bits. Mentre que la Veritat és la informació processada, presentada,
relatada, contada, i va més enllà de la informació, perquè els receptors de la Veritat ja tenen
conformada una realitat. La Veritat és la Realitat.
Per això Michel Foucault diu que la Veritat és d'aquest món, perquè és humana. No
hi ha una Veritat única, a la que puguem accedir, i que siga objectiva i
neutral. El Poder l'elabora, la difon, i el públic, la consumeix. Per altra
banda, està en disputa per aquells que volen accedir, o que es posicionen en
contra, el Poder, elaboren una contra-Veritat, intenten difondre-la i que
arribe a ser consumida pel públic o una gran part del públic. Com diu Foucault,
la Veritat és al nucli de tot debat polític i de tot enfrontament social.
No causa alarma, però és el més alarmant. És el que més
ha de témer qualsevol persona que busque més enllà de la superfície de les
coses. El fet que hi haja sobre un tema, una opinió generalment acceptada i que
a penes siga contestada des de qualsevol dels actors polítics i socials, és el
més totalitari que hi ha. I això fa por. Molta por. Per desgràcia els temes
fonamentals no accepten cap discussió. Dona igual. Des de tots els àmbits i
aparells de producció i difusió de la Veritat, hi ha veritats establertes que
resulten intocables, irrebatibles, necessàries... funcionen com axiomes. Dona
igual la ideologia. No accepten discussió. I aquestes veritats, generalment
acceptades -i a les quals les masses s'adhereixen per fals consens, per argumentum ad
populum, arguments d’autoritat o per efecte d'arrossegament- són les més
totalitàries i perilloses. Les matèries són variades: les bondats de la UE, la
globalització, els postulats neoliberals econòmics, els darrers corrents
majoritaris del feminisme, el canvi climàtic, etc.
En qualsevol tema en els quals hi ha una unanimitat als grans mitjans de
comunicació o de difusió i, alhora, grans majories en les fonts de producció i
difusió científica, literària, artística..., l'acceptació de la Veritat porta al
fet que el Poder ja no haja de defensar aquestes veritats, elles mateixes es
defensen a soles. Les masses que han absorbit aquesta Veritat -i que pels
efectes abans senyalats, de fals consens, argumentum ad populum, arguments d’autoritat
o efecte arrossegament, s'ha quedat com a Veritat-, es converteixen en les
supremes defensores de la Veritat. I així, el Poder treu fora de discussió del camp
polític el tema en qüestió, i qui gose discutir-ho serà linxat per les masses. El Poder no té que gastar la força per imposar la Veritat contra els que la posen qüestió, són els sotmesos al Poder, les masses, qui fan eixa tasca.
No hi ha res que hauria de fer més por què les visions
unívoques de la Veritat, però malgrat tot, és el que més tranquil·litza a la
gent.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada