Les persones no
podem ser originals més que en un imperceptible percentatge, ja que tota la
nostra formació com a tals, o el nostre desenvolupament humà, estan vinculats a
la imitació o, en el millor dels casos, a la instrucció. L’ésser humà es
desenvolupa al mateix temps que ho fa el seu llenguatge. Ser diferent és
impossible, excepte si hi ha un referent: es pot ser diferent d’algú o d’alguna
cosa, però mai del tot. L’ésser humà és cultural, o social, tant fa.
Als animals,
sempre els queda el reducte de l’instint, que els aporta la condició de
l’espècie i que els indica les pautes de vida. Les persones, però, ja fa molts
mil·lennis que se n’han desfet i l’únic recer en què se’l pot observar és en el
bàsic instint de supervivència o en el de la procreació, que les religions
insistixen a apaivagar. Tota persona imita i, alhora, aprén. Tota persona és
llenguatge.
Hi ha qui creu
que per vestir d’una determinada manera o per accedir a tal o tal altre indret
ja s’esdevé especial, quan la realitat és que es copia d’altres que ja hi són,
o que hi han intentat situar-se. I açò no és inherent només a les modes; també
ho és als comportaments que se solen autocontemplar com a alternatius: són
còpies! Per a Cros, el subjecte cultural
projecta la seua identitat pertot arreu i condiciona els individus. Lacan,
potser anomena el mateix espectre com el gran
jo.
Si el gust no
existix en l’àmbit personal, i les persones no tenen criteri propi, per què ens
entossudim a creure’ns-ho, això de l’autenticitat? No sé... Poster es tracta
d’una conducta instintiva –heheheheheheh—, o d’un autoengany relacionat amb
eixos anys d’adolescència que no hem aconseguit deixar enrere, de frases curtes
i sentències que s’assemblen més a un gruny que a una parla.
A banda de
l’herència del llenguatge, creiem que vivim bé perquè imitem aquells que
relacionem amb la bona vida. Pensem que vestim adequadament, o que hi parlem,
perquè ens fixem i copiem aquells altres que, per alguna raó, han de ser
elegants. Menjar bé és menjar les coses que altres mengen i viatjar a un lloc
determinat és intentar moure’ns per on altres referents ja han passat.
Amb tot açò, i
sabent que es tracta d’una veritat inqüestionable que no admet crítica, només
cal pensar-nos com som i comportar-nos com ens comportem perquè no hi ha
alternativa. Estic segur que Tarzan imitava Chita, ja que difícilment
recordaria massa coses dels seus pares ni dels seus tutors excepte eixe
llenguatge bàsic i tosc d’adolescent rebel. Es trauran els polls del cap i les
puces l’un a l’altra!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada