dijous, 26 d’abril del 2018

L’AMOR ES PAGA AMB MÉS AMOR


Resultat d'imatges de macron y trump
No sabem fins a on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme, Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.

D’altra banda, em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.

L’amistat enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i diputades.

Ara, i per no perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.


Salvador Sendra