Fa uns quants
mesos vaig escriure sobre Renzi i sobre allò que, a totes, semblava una gran
victòria en unes hipotètiques eleccions avançades. Ho vaig escriure l’endemà
del referèndum en què, quan era el primer ministre del govern italià, va
demanar el suport al poble per modificar la Constitució i la formació de la
cambra del Senat. Al final, Renzi va perdre per poc però, si es té en compte
que s’enfrontava a la resta d’agrupacions polítiques juntes, allò que semblava
una derrota haguera pogut transformar-se en una gran victòria si s’hagueren
convocat unes eleccions estatals de manera ràpida. Renzi va dimitir, cosa que
no està malament perquè haguera pogut dedicar-s’hi, de ple, a la hipotètica
campanya electoral, però no ho va fer: ho va deixar córrer.
El temps ha anat
passant i la cosa s’ha refredat, així que ara, diumenge passat, hi van haver
eleccions i el seu partit, amb ell al capdavant, va patir les conseqüències de
la seua indecisió, enfonsant-se en el resultats finals. Ara està l’assumpte
mogudet i hi ha un govern difícil de formar, tot i que ha quedat clar que el
pitjor enemic d’Itàlia és la immigrantor
(per dir-ho d’una manera políticament correcta, emprada per Empar Moliner). A
tot açò, em ve una pregunta a la ment: què hauran votat els milers d’italians
que viuen fora de la Bota? També pensaran així? I ara quan al Regne Unit s’apliquen
reformes més severes contra els estrangers, què en diran? Perquè a mi m’han
comentat que algun italià sí que hi ha, per Anglatera...
Ara, només em
queda que assumir el meu fracàs, però vull fer-ho amb dignitat i carregar-li el
mort a Matteo perquè em sembla que no ha estat prou àgil en la seua presa de
decisions. Diuen que ha tornat a dimitir, ara del càrrec de presidenciable pel
seu grup polític, però que no descarta presentar-se, de nou, després d’un
temps, supose que amb unes altres sigles, si és que ho fa. El problema és que,
amb els antecedents de què disposem, Matteo podria presentar-se, de nou, a
l’edat de Berlusconi, i nosaltres no poder-ho vore ja, per motius de salut. En
fi: addio, Matteo!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada