Estic llegint un
interessant assaig d’Edmond Cros que pot ajudar-vos a entendre algunes coses
sobre la funció de les actrius i els actors en la mesura que s’entenen des de
la perspectiva del cinema projectada ja —diguem-ne que encara de manera innocent—,
des de fa unes dècades per Walter Benjamin. I amb això de la funció em referisc a la seua implicació
social, que molta gent entén com a reivindicativa per tot allò del «no a la
guerra», on van arribar a fer creure a les persones més ximples que la seua veu
s’oposava al poder. Això: innocents!
Per a Cros, la
figura de les actrius i actors d’èxit, o siga, la dels més mediàtics, és un
simple apèndix del poder. Afirma que, amb la gran quantitat de pel·lícules que
es va arribar a representar en allò que es va considerar el gran salt del
cinema, calia destriar-ne aquelles que se sabien perjudicials de les que eren
apropiades per a les empreses que hi aportaven els diners per a les
produccions. Abans de passar a les pantalles, calia destriar-ne unes quantes; o
unes moltes! I eixa és la raó de la creació d’allò que Edmund anomena star-systems, o les grans estrelles de
la pantalla. A partir de la seua consagració, el públic estaria més pendent de
vore en acció el/la seu/-a actor/actriu preferit/-da que del contingut de la
cinta, o del seu argument.
La cartellera va
passar a anunciar els personatges en un primer plànol, seguits, en el segon, de
la historia que s’hi narrava i, amb una simple pinzellada, es va esborrar del
mapa tota possible competència i, de pas, es garantia el guany de cada
llançament, amb molt poques excepcions. Qui podia pagar els preus desorbitats
de les grans estrelles? Només aquells que tenien un potent su port financer! Els antisistema estaven
abocats al silenci i a l’anonimat alhora que es van formar les grans companyies
productores. Els premis, per tant, també passarien a ser un reflex de la gran
jugada de poder. Les star-systems,
mentrestant, vivien i viuen en un llimb on se saben observats i emulats per la
gran massa, alhora que saben, també, qui els paga i per què.
La cerimònia
dels premis Goya (Spanish Oscars) en què es va reivindicar la no-guerra estava
més que assajada, a causa de la gran quantitat de manifestacions que es van
programar pertot arreu. La indústria cinematogràfica, en la seua reivindicació,
no va fer més que posar-se del costat de la gran massa ciutadana que, en el
fons, era allò que desitjava perquè és qui en realitat nodrix eixe sistema
empresarial. Però allò va ser massa general per a ser creïble. Ara, hi ha qui
demana implicació a les star-system
perquè s’involucren a reivindicar altres casos de discriminacions, d’il·legalitats
o d’irresponsabilitats, però no ho poden aconseguir. Ara ja sabeu que, per a la
pròxima representació, si no hi ha cap causa massiva nova, podran haver més
actuacions sobre la igualtat de gènere –va fracassar el darrer me too—, arran de la magnífica
mobilització del dia 8 de març, o sobre la jubilació (dels actors i actrius,
perquè els toca la butxaca) aprofitant el vent favorable.
La raó, com he
explicat abans, és molt clara, ací o als Estats Units, tant fa. I si alguna de
les persones destacades prenguera partit per qualsevol de les reivindicacions
no massificada, per raó que tinguera, la seua carrera acabaria en el teatre, en
el millor dels casos, sense tindre en compte la vàlua interpretativa. O és que
en realitat penseu que són tan bons i imprescindibles per a la gran industria
del cinema? Ja per acabar, només queda per apuntar allò que sí que diu Cros, i
és que eixa potent empresa sí que és important per a garantir la unitat de
pensament, o d’ideologia; com vullgueu dir-li.
La no-guerra, la sí-igualtat o
la no-discriminació són temes importantíssims per a una societat moderna que no
estan mal vistos ni per la massa ni per la gran empresa cultural, però una cosa
no lleva l’altra. Segurament, si eixe home que va presentar els premis Goya amb
tacons ho fera demà, no rebria tantes crítiques com va tindre en el seu dia:
ara la gran audiència ja ha entés la denúncia que representava i això li hauria
aplanat el camí reivindicatiu. Però no ens enganyem, l’esforç se li
recompensarà amb paperets d’estrella mediàtica i amb més euros, que donarà de
manera altruista a protectores d’animals o a nobles finalitats semblants.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada