dilluns, 11 de desembre del 2017

Macron, ambició o desil·lusió.

Resultado de imagen de macron
Sembla que l’escena política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica. Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...

Com dirien els americans, “is hard to kill the beast” i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.

Macron parla de llistes electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó eficient. En principi sembla bé.

El nou president francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats, cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com a per creure-s’ho?

Mentre se seguisca votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.

Acabarà Macron com Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història? Sembla molt probable.

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 11 de desembre del 2017.