L'últim mort.

És aconsellable deixar passar un poc de temps per tal de veure les coses amb perspectiva. Doncs bé, de l’1 d’octubre que es va declarar la –efímera, escassos segons-  independència de Catalunya, ha passat ja un mes i mig. Durant eixe temps han passat moltes coses i si les analitzem no han estat per bé de la nació que recentment ha declarat la seua independència. Les alegries duren poc a casa del pobre, en este cas, el menor dels actors. Catalunya és rica dins d’Espanya i ho seria fora d’ella i això mateix propicia que no se la deixe marxar.

La cosa ve de llarg. Des del 2010 com a mínim, quan l’Estatut de Catalunya va ser retallat pels poders espanyols.  Un clàssic, un xoc entre poders. El Parlament català es creu sobirà i elabora una llei pròpia que es retallada per instàncies superiors nacionals en arribar a la seu del poder central. A partir d’eixe moment, manifestacions massives, les més importants des de la caiguda de la dictadura franquista. Milions de persones cada 11-S al carrer per reclamar un estat propi. El Govern central no escolta, no vol escoltar, no li interessa escoltar, donant-se a més, la casualitat d’estar ocupat momentàniament per tot un mestre de la inacció (veure “Don Tancredo” Diblogacions, 27/06/2016) com és Mariano Rajoy.  Li ha costat arribar al poder, no l’ha votat ningú sinó que l’ha designat el seu antecessor, José María Aznar. Als dos els uneix la lleialtat deguda a la monolítica dreta espanyola, constantment ressentida per un present no tan brillant com un passat mitificat. Per l’altra banda, Puigdemont, successor d’Artur Mas que al seu temps ho era de Jordi Pujol. Els cadells de CiU, tot i que canvie el nom, ja no en tenen prou amb una certa autonomia dins de l’estat espanyol, senten que ha arribat el moment de més, tant com un estat propi. No serà la primera volta car Catalunya ha declarat ja anteriorment la independència d’Espanya en repetides ocasions en el passat. Com se sap no l’ha obtinguda mai i la major part de les voltes l’intent s’ha saldat amb morts.  Això era abans, deurien pensar, hui en dia no ens afusellaran com a Companys.

Cert, no s’ha afusellat a ningú encara, però tot aquell que ha gosat desafiar al poder central està en presó. Canvien els mètodes segons els temps però el resultat és sempre el mateix. Tot roman com estava, Catalunya continua sent una regió d’Espanya. No es té en compte tot allò que justifica l’existència d’una nació, la possessió d’una llengua, unes institucions. La Corona d’Aragó tenia el català com a principal llengua administrativa i el català és encara parlat per més de deu milions de persones. Cap problema, se silencia el fet sinó és que majorment se l’ignora. Ningú a Espanya sap que tanta gent parla el català, i menys encara a Europa. S’acusa als catalans de nacionalistes i insolidaris i es diu que el nacionalisme ja ha causat massa dolor recentment al continent. Els qui això diuen tenen part de raó, ara bé, parlen d’altres nacionalismes i tindrien dret a mantenir dita hipotesi en el cas de que haguera existit mai un estat català amb un nacionalisme que haguera creat guerres com han fet els altres. Sembla que els altres sí han tingut dret a fer-ho i a continuar existint, dret que se li nega a Catalunya d’entrada. Aïllada, sense amics, Catalunya sembla destinada a ser sepultada per la història. És l’últim mort.

Malgrat tot, no serà al capdavall la pròpia democràcia l’últim mort? Ningú, enlloc, alça la veu per algú que ha acabat en presó pel simple fet de voler votar...

Bucarest a 11 de novembre del 2017.

Lluís Alemany Giner