dimarts, 21 de novembre del 2017

Els valencians som un fòssil: un no-res.

Aquests darrers dies he llegit per les xarxes socials algunes coses que han acabat de donar forma a aquesta reflexió. En primer lloc, una espècie de malestar per part d'alguns valencianistes perquè Pablo Iglesias no va incloure als valencians entre les nacions de l'Estat; per altra banda, la celebració de l'Aplec del Castell Dénia i les converses que s'han derivat al comentar-se per les xarxes. Sembla que no hi ha lligam, cert? Doncs, per a les idees, arran de les darreres lectures, que van rondant-me pel cap, hi ha. Vos ho explique.
Pablo Iglesias té raó. Els valencians no som res. I ho dic en sentit sartrenià, que és l'enfocament que empraré en aquest post, però en compte de dirigit a l'home, a l'ésser humà, dirigit al poble valencia com a subjecte. Els valencians no som res –torne a repetir-, perquè estem a un present que és el buit, el no-res, el no-ser. A més a més, els valencians com a poble, vivim mirant al passat; i el passat, si bé és el que ens ha portat ací, no és el que som, sinó el que érem, és una cosa acabada, immodificable, fossilitzada, una cosa perduda i irrecuperable. El llibre de Vicent Baydal "Els valencians, des de quan són valencians?" no ens diu res del que som els valencians, sinó del que eren els valencians al s. XIV, i és més, del s. XXI no diu res –a més a més, que no diu què era "ser valencià" al s. XIV-. També tenen poc valor les commemoracions, recordatoris, o com es vulga dir, referides a la Guerra de Successió i als Decrets de Nova Planta, no tornarem mai a l'època d'Els Furs, ni seria bo tornar-hi. Ni les apel·lacions a la Guerra Civil, ni a la Transició, o a qualsevol altre passat mític, mitificat o mitificable.
Conéixer el passat ens pot ajudar a comprendre què som, d'on venim, com hem arribat fins ací, quins avatars hem passat com a poble, etc., però no determina, ni ha de determinar, res de l'avenir. Perquè el fet essencial és el que volem ser. El que volem ser és com ens projectem cap al futur com a poble. Dins de les opcions que tenim per escollir, amb exercici de la llibertat, ens projectem cap al futur. Eixe projectar-se cap al futur, és el que definirà qui som.
Els valencians no tenim com a poble cap projecció cap al futur, no hi ha cap projecte cap al futur. L'únic projecte cap al futur –no entrarem a discutir hui si estava encertat o no- és el que va desenvolupar Fuster. Fuster va comprendre quina era la realitat, va mirar al passat, i va projectar al País Valencià cap al futur. Aquest projectar-se passava per ser un projecte comú amb la resta de pobles, que ho direm amb llenguatge que empra Baydal, amb els quals la majoria dels habitants del país compartim origen ètnic-cultural. Era un País Valencià que es projectava dins d'uns Països Catalans projectats cap al futur.
Si assumim la divisió per terços que fan alguns sociòlegs –terç conservador, terç reaccionari i terç revolucionari-, el terç revolucionari –o com diria García-Trevijano, el terç laocràtic- va assumir el projecte de Fuster als anys 60 i 70, la qual cosa va forçar a les forces reaccionaris, conservadores i a l'Estat Español a tancar files, per a esclafar amb el projecte fusterià. Abans que les forces nacional-espanyoles tancaren files davant el procés independentista català, Fuster ja havia obligat a aquest "cierre de filas" durant la II Restauració Borbònica. Totes les forces espanyoles, des de l'Alianza Popular amb els elements més reaccionaris del país, UCD amb el catedràtic de Dret mercantil assassinat per ETA als '90, Manuel Broseta, i el P$x€ amb Ernest Lluch –un català-, es van mobilitzar per a alçar el primer gran dic de contenció contra un projecte -parit pel fill d'un carlista- valencià que li feia escac a l'Estat i al nacionalisme imperialista castellà.
Des d'aleshores no hi ha hagut cap projecte de país que el projectara cap al futur. La Batalla de València, on el projecte fusterià va ser aniquilat, va portar a la Comunidad Valenciana, i la Comunidad Valenciana és el no-res. El fet de dissoldre's dins del present, un present que és España i on la Comunidad Valencia es deixa arrossegar amb més o menys ganes, amb indolència sempre, i on la màxima ocurrència ha estat posar la clàusula Camps com a projecte de futur al darrer Estatut d'Autonomia de la Comunitat, és la desaparació del ser del poble valencià; és el no-ser poble; és el poble mut: el silenci del poble i el que no hi haja cap veu de poble per assumir.
No hi cap projecte ideològic –l'últim projecte identitari, que és del 2016, es queda en el 1360- ni polític –ni tan sols Compromís té un projecte de país- ni el terç revolucionari o laocràctic està mobilitzat sota un projecte comú que projecte el país cap al futur. Mirar a la història, mirar al passat, i veure que forem aleshores, ens converteix en un fòssil, com un os de dinosaure, que ja no té vida i que resta com allò que va ser i no és; com un no-res de pedra.
                          
Òskar "Rabosa"