Dir que una
persona confia en ella mateix no és qualsevol cosa. Tot i això, hi ha elements
aliens que influïxen, i alhora excedixen, en l’àmbit individual i que han de ser
tinguts en consideració perquè, al llarg de la vida, ens veiem abocats a
participar de la societat en la mesura que, amb l’edat, ens hi trobarem més
lligats a la resta de la gent. Quan s’és jove es tenen moltes més possibilitats
per escollir que quan s’és major; i em referisc a les pensions.
Tota la vida
laboral hem estat pagant per poder accedir a una pensió digna quan ja no puguem
treballar, però, realment l’arribarem a cobrar? Fa un temps vaig escriure allò
que pensava en un article titulat “El final de les pensions”, on analitzava el
perquè de la fallida del sistema, que no era altre que la incapacitat dels gobernantes. Hui, i a causa dels darrers
moviments de la borsa que conté els diners de la jubilació, no puc fer més que
refermar-m’hi.
Per poder pagar
l’extra de l’estiu als jubilats, el
Gobierno ha eixugat el poc capital que encara hi havia al fons. Sembla ser que
l’única opció que hi ha hagut fins ara per incomplir mínimament les directrius de
dèficit de la UE ha estat arrossegar els diners de la Seguridad Social cap a la
finestreta dels pagaments però, i quan ja no quede ni un euro, què?
L’incompliment és ben clar però, per evitar la realitat, què millor que buscar
un factor extern? La millora econòmica general a què s’encomanava el Gobierno
no arriba a l’hora de compensar el flux, si és que algun dia arriba...
La crisi amb
Catalunya val per a moltes coses, com per exemple, per tapar la corrupció del
cas Gürtel, per provocar una crisi que entretinga Europa i així desviar la
vertadera causa de la fallida econòmica o per unir els españoles/catalans i aixoplugar-los sota la bandera pàtria. Jo,
vertaderament, pense que l’actual crisi territorial ha estat l’única causa
possible –per la dimensió que ha adquirit— que pot utilitzar-se per tapar la
pitjor gestió econòmica de la història recent.
Si es millora el
finançament perifèric, el desastre s’incrementa; si hi ha un trencament
territorial, també; però, si no passa res d’açò, pitjor encara! L’economia
estatal necessita d’un enemic per carregar-li la culpa de la desfeta i eixe
títol, per descart, l’ha adquirit Catalunya. Per dir-ho d’una manera més clara,
pense que si hi ha independència, a la resta del territori no hi haurà pensions
dignes però, si no n’hi ha, tampoc. Crec, honestament, que als ciutadans que
hem pagat molt i que pensem seguir-ho fent –entre altres coses perquè no tenim
cap alternativa—, ens convé una independència catalana i anar-nos-en cap allà
per acabar de cotitzar i, així, potser puguem cobrar una miqueta en el futur,
mentre que els plans de pensions els podem deixar en els bancs europeus, molt
més protegits.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada