dijous, 24 d’agost del 2017

La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el què som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels íbers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no va ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)
Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)
 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)
És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)
No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)
La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.


Òskar “Rabosa”.