Si la intenció és la de
paralitzar l’activitat d’una casa, no hi ha res més senzill que comprar un
sofà. Esta afirmació és tan certa com la necessitat que hi ha de posar noms que
intenten englobar i definir generacions senceres, com deien abans a la generació
X, a la dels millennials que succeïx l’anterior i com anomenaran les altres
posteriors a les actuals. Realment, totes cabrien en la multigeneració del
sofà.
Aristòtil era un gran
filòsof perquè explicava allò que percebia, de manera entenedora i racional. La
seua línia de pensament és vàlida per superada que estiga perquè es basa en
l’argumentació sobre els fenòmens que qualsevol persona pot observar. Si
traslladem esta manera d’explicar les coses a l’àmbit purament científic, està
clar que ha hi hagut moltes modificacions des d’aleshores, però les seues
petjades romanen encara a la religió (transsubstanciació), a l’Escolàstica, que
es pot incloure en l’apartat anterior, a l’Islam, que també s’hi pot incloure,
i en la manera de pensar de la gent més mística, però...
Però, precisament,
Aristòtil no tractava la religió: la seua mirada era més bé científica! I això
significa que mentre la vida en general ha evolucionat, les creences no ho han
fet: allò que en el seu dia era innovador, fa dos mil anys que no ho és, perquè
la religió estava basada en la ciència, o en el pensament racional, com en
vulgueu dir. Però, i la ciència? En què ha evolucionat?
El pensament científic,
si més no, l’aristotèlic, com ja he escrit abans, era molt racional, basat en
l’observació dels fenòmens naturals. Este home s’adonava que els elements de la
natura tendien al repòs sempre que no se’ls aplicarà una força que els engegarà
cap al moviment. Com sabem, ara ja no val tot açò perquè hi va aparéixer un
home de nom Galileo que va capgirar la norma. Per a Galilei, tot estava en
moviment excepte quan se li aplicava una força contraria que aturava esta
tendència.
La multigeneració del
sofà no ha arribat a adonar-se’n d’eixe canvi renaixentista atribuït a l’home
de Pisa, ja que, en principi, la seua tendència ha estat la passivitat,
reflectida perfectament en la imatge de l’element que la titlla. En el cas
d’acceptar el posterior canvi cap al moviment, aquell que es va produir cap al
segle XVI, sembla que encara no hi ha hagut una força superior a l’anterior que
haja aconseguit fer-lo alçar.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada