Passe part de juliol fent viatges a València i, com a puntualització
respecte als trasllats de la resta de l'any, he de dir que hi vaig amb
transport públic. Hauria de dir que faig servir el tren però, després de
l'experiència, només puc aportar que em desplace utilitzant diversos mitjans:
primer amb tren però, quan este s'estropeja, puge a l'autobús i, quan la
paciència s'esgota, amb taxi —no sé com funciona el Blablacar.
Aprofite el viatge amb tren per observar i analitzar el meu entorn més
immediat. L'individualisme extrem que em caracteritza no em deixa interactuar
amb res que vaja més enllà de l'educació. Per tant, poca cosa. I observar les
persones m'ha fet observar-me a mi mateix com reflectit en un espill.
L'experiència, però, ha estat realment gratificant, tot i els retards i els
trencaments, perquè m'he adonat que sóc d'allò més normal, tot i la meua manca
d'interacció.
Totes i tots estan pendents dels seus aparells mòbils, bé telèfons, bé
tauletes, bé Ebooks. A més, hi ha una gran quantitat de gent que du els
auriculars col·locats. Just a dos seients del meu costat hi havia este matí una
xica que els duia posats i, enfront, a l'altre costat del corredor, un xic i altra
xica més major. Esta segona, no l'he poguda observar com hauria volgut, però el
xic, sí. La resta de gent estava barrejada: parelles parlant, algú dormint,
però quasi tots, i totes, amb el mòbil a la mà. Però, i la música? Què escolten
estes personetes?
La cosa que més m'ha cridat l'atenció, i per això escric l'observació
adient, és l'ús que s'hi fa de la música com a element alienador. Ho diré sense
por: jo pensava que escoltarien Shumann, Mahler o Bruckner però el soroll que
m'arribava era del tot diferent; no tenia res a vore.
Un soroll agressiu, excitant, escoltat a un volum excessiu, repetitiu, se'n
fuig dels auriculars de la senyoreta que repassa de manera compulsiva el seu
telèfon mòbil, de la mateixa manera que fa el veí, a qui puc diagnosticar
alguna que altra patologia seriosa que potser hauria de revisar. Quant a la
xica del meu costat, he percebut alguns retocs sense més importància: els pits
de silicona, les ungles llargues i postisses, pintades, les dels peus, també
amb coloret, observables per l'ús de sandàlies amb un talonet llarg, i de pell
bruna, o ben bruna. L'altra dona que no podia observar gaire m'ha semblat molt
corrent; com anònima. Potser escoltava les notícies: qui sap.
Les conclusions que he extret d'este elaborat treball de camp són ben
senzilles: a les xiques, la música forta i repetitiva els fa créixer els pits i
les úngles, els acurta els vestits, els estira els talons i les bronzeja i
estilitza. Als xics, però, els afecta de manera semblant però amb un cert
desplaçament: els acurta les ungles, els fa créixer la panxa, els emblanquina
la pell, els embruta les espardenyes i els allarga la barba.
Salvador Sendre Perelló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada