diumenge, 2 de juliol del 2017

CAL PENITÈNCIA PER GUANYAR EL CEL


Quan hom és religiós, eixe buit de la racionalitat l’ha d’omplir amb el dogma, la fe, el destí o, fins i tot, el tarot, perquè l’ha de suplir amb una matèria semblant o, com és el nostre cas, dedicar-se a l’economia. Però, tot s’ha de dir, m’he adonat de l’augment de religiosos en l’àmbit de l’educació, de la ciència i de la medicina, segurament a causa de la major quantitat de gent que s’hi dedica. Ja sabeu la norma quantitativa: com més persones, més de religioses n’hi ha.

Feta la llei, feta la trampa! Però, i si el cas és diferent i hi ha qui és un espavilat que, tot i no ser religiós s’hi fa passar i enganya la resta amb la màscara de la fe? Una acció semblant és la que se li atorga a Moisés, que de religiós no tenia res però s’hi feia passar per controlar el seu xicotet poble de ramaders rodamóns, legislant-los i conduint-los amb la finalitat d’arribar al seu peculiar paradís: la Terra Promesa.

Nosaltres també tenim una mena de Moisés que du una mica revoltada la tropa; un tal Montoro, a qui una majoria de cabdills feligresos volen lapidar. Perquè sembla que a la reunió de consellers i consejeros, conselleres i consejeras dels governs autonòmics no hi va haver cap acord que anara més enllà de la sabuda condescendència del populars, i les populars, més creients que la resta.

Com defensa Freud en un dels seus escrits més lúcids, a Moisés se’l van carregar el mateixos que l’obeïen, en una de tantes revoltes. El cabdill jueu parlava amb Déu des d’una caixa de fusta que la Bíblia descriu a la perfecció mentre que les civilitzacions més potents posseïen piràmides i altres tipus de temples. El temple recull la població; sinó tota, sí que hi acudix la més selecta, bé a resar, bé a escoltar el ministre.

I Montoro ha parlat per boca de Déu i ha imposat les penitències que cada cabdill traslladarà a la seua família. Hi ha indicis de revolta, a la tribu, però Montoro es manté ferm amb l’aval de la seua divinitat, fins i tot quan fa uns cinc o sis anys es va adonar que el seu particular Josué li havia mogut la cadireta i havia estat nomenat ministre d’Economia. I tot això, amb la curiositat d’haver fet un corderet d’or amb els estalvis de la Seguridad Social.

Tenim el cel guanyat: lloat siga!



Salvador Sendra