dissabte, 10 de juny de 2017

L’APAGADA SENSACIÓ DE PAGAR REBUTS

Hui tinc l’estranya sensació de trobar-me entre dos mons, d’una banda relacionats i, d’altra, del tot allunyats. Un d’ells és eixe que veig transcórrer sense massa interés... que no va més enllà d’eixes coses diguem-ne físiques, o percebudes mitjançant els sentits més bàsics –ja sabeu: eixos cinc! L’altre és el que hi ha més enllà de la percepció directa i que ens arriba només a partir d’una lectura ensinistrada per a percebre’l.

Mire per la finestra de casa. Estic just a la línia del vidre que separa les dos realitats: la de fora, amb hòmens pescant, gent banyant-se a la platja, altres passejant...; i la de dins, de cara a la meua prestatgeria, protegit de qualsevol contacte, i de la qual extrec un llibre de poesia de Ferrater. L’exterior, malauradament, no té gaire interés. Hi ha poques coses que em motiven a eixir este matí que vagen més enllà de prendre l’aire o de passejar per la platja.

Opte per llegir alguns poemes del desaparegut autor i percep la seua manera d’explicar eixa realitat que a mi tan poc m’aporta hui. Llig una peça en què narra un passeig diürn per Barcelona, on descriu els indrets, els cotxes, les persones i, fins i tot, interpreta algunes accions. M’adone que llegir-lo em provoca plaer i que no m’està contant quasi res; que simplement transforma una mena de documental urbà de deu minuts en poesia.

Ara, que ja ha passat una estoneta més, intente mirar, de nou, per la finestra per analitzar si hi ha alguna sensació nova. Tot seguix igual. Mire, altra volta, la prestatgeria i veig que falta un llibre: segurament el de Gabriel. Està sobre la taula, obert, just al costat d’uns rebuts que s’han de pagar a l’Ajuntament –fem, reciclatge, IBI... M’arme de valor, passe per la dutxa, em vestisc i isc a eixe món de sensacions físiques per realitzar la gran proesa de pagar un rebut i domiciliar-ne un altre. Pense que quan torne escriuré tot això que m’ha explicat Ferrater en la seua poesia però, en tornar, m’he adonat que ni la funcionària que m’ha atés, ni la dona que m’he creuat, ni els jardiners del parc, ni ningú, m’ha provocat el més mínim anhel poètic.


Salvador Sendra