La Llei del Rei.

Ahir, 40 anys de la democràcia espanyola diuen que fa, el Rei d’Espanya, de totes les espanyes, reals o inventades, va parlar. Però no va dir res. Paraules buides, llocs comuns i eixes coses que diuen els reis per quedar bé, i no molestar a ningú, llevat dels que es senten molestos perquè defense la Llei. Si al respecte va dir una cosa, que sembla una veritat necessària. Així literalment diu:

La convivència tiene su mayor garantia y su major protección en las normas que las amapran. Porque el respeto a estas normas, en democràcia, no es una amenaza o una advertència para los ciudadanos, sinó una defensa de sus derechos. Porque dentro de la ley es donde cobran vigència los principios democràticos, donde se deben encauzar los antagonismes y resolver los desacuerdos y las diferencias mediante el dialogo, mediante el debate.

Y porque fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad; pues como señala una Antigua cita: “La libertad sigue siempre la misma suerte que las leyes: reina y perece con elles”.

Com vos heu quedat? Ja està, no podeu fer res. La Llei és la Llei. No és d'estranyar que un Rei faça una defensa tan aferrissada de la Llei. De fet, ell, que defensa la Llei en democràcia, té uns privilegis que atempten contra la igualtat davant la Llei, gràcies a una Llei. Però analitzem les seues paraules, i deixem la seua condició de Rei, de moment. ¿És una veritat necessària el que ens ha dit el Rei sobre la Llei, o en canvi és una burra que ens vol vendre?

Si li preguntem al Rei, estarà d'acord amb què EUA és una democràcia, també anomenada la democràcia més antiga del món. Però mira per on, a una democràcia passaven unes coses que no eren, en principi molt democràtiques. Oh, miracle, la Llei a una democràcia permetia la segregació racial. Però clar, segons el Rei, la via per resoldre els antagonismes entre negres i blancs, per resoldre els desacords i les diferències era el diàleg, mitjançant el debat. Però era curiós, cada vegada que els negres volien parlar, els empresonaven o els apallissaven, tot mitjançant la Llei, molt democràtica ella.

Un bon dia, un 1 de desembre del 1957, gairebé 200 anys després que s'establís la democràcia més vella del món, una dona negra, valenta i amb molt de coratge, va gosar botar-se la Llei, la sagrada Llei democràtica, en concret les lleis de Jim Crow, i va seure on la Llei deia que no podia: a un seient d'autobús reservat exclusivament per a blancs. Quan el conductor de l'autobús la va reprendre i li va ordenar que deixara el seient, Rosa Parks es va mantenir allí, asseguda, valenta. Rosa Park,  a l'empara de la Llei, va ser arrestada, jutjada, condemnada. Democràticament i legalment. Justament, per al nostre Rei. Perquè fora de la Llei només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i negació de la llibertat. Per al nostre Rei, amb la Llei de segregació, com les lleis de Jim Crow, mentre siga en democràcia, hi ha justícia, lliure voluntat, seguretat i, en definitiva, llibertat.

Si és cert, que el gest de Rosa Parks va portar aldarulls, va portar estendre la lluita pels drets civils de molts negres. Va portar a conflicte social. Té raó el Rei, tot això s'haguera evitat si els negres hagueren anat per la via del diàleg, sotmesos a la Llei, que justament els negava la paraula. Haguera estat una bona manera de fer les coses, sobretot per als blancs supremacistes.

Òbviament, qualsevol persona que no siga el Rei, o supremacista, entendrà que el que va fer Rosa Parks no era més que un acte de Justícia –amb majúscula-, perquè la llei de segregació, tot i ser democràtica, era una absoluta Injustícia –amb majúscula-. Rosa Parks va desobeir, i posant-se fora de la Llei, en cap moment es va posar en situació de "solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad." Això passava només dins de la Llei, en democràcia. Convindria recordar-li al Rei, que la desobediència civil és legítima. Desobeir la Llei és legítim, fins i tot en democràcia, quan hi ha situacions d'abús. Però clar, ¿què en sabrà ell d'això si és un privilegiat, democràticament, i la resta som els seus súbdits?

Caldria recordar-li al Rei, si és que alguna vegada ho ha llegit, una coseta de la Declaració d'Independència dels Estats Units:

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.

Certament, eixes parauletes del nostre Rei, tan boniques i tan buides, no proclamen una veritat necessària, com se'ns vol fer creure. Amb aquest discurs ens volen vendre una burra: la submissió a la Llei sense gens d'esperit crític.

- Si hi ha algun problema, ho resoldrem parlant, encara que jo no vos escolte, vosaltres parleu i obeïu. No penseu, per favor, obeïu! -diu el nostre Rei.

Òskar "Rabosa".