dijous, 29 de juny de 2017

La Llei del Rei.

Ahir, 40 anys de la democràcia espanyola diuen que fa, el Rei d’Espanya, de totes les espanyes, reals o inventades, va parlar. Però no va dir res. Paraules buides, llocs comuns i eixes coses que diuen els reis per quedar bé, i no molestar a ningú, llevat dels que es senten molestos perquè defense la Llei. Si al respecte va dir una cosa, que sembla una veritat necessària. Així literalment diu:

La convivència tiene su mayor garantia y su major protección en las normas que las amapran. Porque el respeto a estas normas, en democràcia, no es una amenaza o una advertència para los ciudadanos, sinó una defensa de sus derechos. Porque dentro de la ley es donde cobran vigència los principios democràticos, donde se deben encauzar los antagonismes y resolver los desacuerdos y las diferencias mediante el dialogo, mediante el debate.
Y porque fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad; pues como señala una Antigua cita: “La libertad sigue siempre la misma suerte que las leyes: reina y perece con elles”.
Com vos heu quedat? Ja està, no podeu fer res. La Llei és la Llei. No és d'estranyar que un Rei faça una defensa tan aferrissada de la Llei. De fet, ell, que defensa la Llei en democràcia, té uns privilegis que atempten contra la igualtat davant la Llei, gràcies a una Llei. Però analitzem les seues paraules, i deixem la seua condició de Rei, de moment. ¿És una veritat necessària el que ens ha dit el Rei sobre la Llei, o en canvi és una burra que ens vol vendre?

Si li preguntem al Rei, estarà d'acord amb què EUA és una democràcia, també anomenada la democràcia més antiga del món. Però mira per on, a una democràcia passaven unes coses que no eren, en principi molt democràtiques. Oh, miracle, la Llei a una democràcia permetia la segregació racial. Però clar, segons el Rei, la via per resoldre els antagonismes entre negres i blancs, per resoldre els desacords i les diferències era el diàleg, mitjançant el debat. Però era curiós, cada vegada que els negres volien parlar, els empresonaven o els apallissaven, tot mitjançant la Llei, molt democràtica ella.

Un bon dia, un 1 de desembre del 1957, gairebé 200 anys després que s'establís la democràcia més vella del món, una dona negra, valenta i amb molt de coratge, va gosar botar-se la Llei, la sagrada Llei democràtica, en concret les lleis de Jim Crow, i va seure on la Llei deia que no podia: a un seient d'autobús reservat exclusivament per a blancs. Quan el conductor de l'autobús la va reprendre i li va ordenar que deixara el seient, Rosa Parks es va mantenir allí, asseguda, valenta. Rosa Park,  a l'empara de la Llei, va ser arrestada, jutjada, condemnada. Democràticament i legalment. Justament, per al nostre Rei. Perquè fora de la Llei només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i negació de la llibertat. Per al nostre Rei, amb la Llei de segregació, com les lleis de Jim Crow, mentre siga en democràcia, hi ha justícia, lliure voluntat, seguretat i, en definitiva, llibertat.

Si és cert, que el gest de Rosa Parks va portar aldarulls, va portar estendre la lluita pels drets civils de molts negres. Va portar a conflicte social. Té raó el Rei, tot això s'haguera evitat si els negres hagueren anat per la via del diàleg, sotmesos a la Llei, que justament els negava la paraula. Haguera estat una bona manera de fer les coses, sobretot per als blancs supremacistes.

Òbviament, qualsevol persona que no siga el Rei, o supremacista, entendrà que el que va fer Rosa Parks no era més que un acte de Justícia –amb majúscula-, perquè la llei de segregació, tot i ser democràtica, era una absoluta Injustícia –amb majúscula-. Rosa Parks va desobeir, i posant-se fora de la Llei, en cap moment es va posar en situació de "solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad." Això passava només dins de la Llei, en democràcia. Convindria recordar-li al Rei, que la desobediència civil és legítima. Desobeir la Llei és legítim, fins i tot en democràcia, quan hi ha situacions d'abús. Però clar, ¿què en sabrà ell d'això si és un privilegiat, democràticament, i la resta som els seus súbdits?

Caldria recordar-li al Rei, si és que alguna vegada ho ha llegit, una coseta de la Declaració d'Independència dels Estats Units:

Sostenim com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que es canviï per motius lleus i transitoris governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards  per la seva futura seguretat.
Certament, eixes parauletes del nostre Rei, tan boniques i tan buides, no proclamen una veritat necessària, com se'ns vol fer creure. Amb aquest discurs ens volen vendre una burra: la submissió a la Llei sense gens d'esperit crític.

- Si hi ha algun problema, ho resoldrem parlant, encara que jo no vos escolte, vosaltres parleu i obeïu. No penseu, per favor, obeïu! -diu el nostre Rei.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 28 de juny de 2017

R-TV: Historia del poder polític a España.


Malauradament hi ha poques ocasions en que es poden veure entrevistes que valguen la pena. Reflexions pausades, converses que flueixen lenta i interessantme sense perdre en cap moment interés. Si Pablo Iglesias com a polític sovint dona un poc la xapa, per la repetició de les coses, la reducció al més ximple, etc., -cosa que fa intencionadament-, en canvi com a entrevistador és molt bo. I això es nota amb els entrevistat, als que sovint treu tot el suc.


Aquesta vegada entrevista a José Luís Villacañas, un molt bona entrevista, amb un home molt interessant. Una visió del que ha sigut la política a España, especialment es centren al s. XIX, però com en tota bona conversa, la línia de temps i de l’espai no està sempre definida. Si teniu una hora i quart, i voleu escoltar alguna cosa de diferent, no se’n penedireu.



dimarts, 27 de juny de 2017

LA DEFENSA DE LUIS BÁRCENAS


Obris la premsa i veus que hi ha hagut una sessió, al Congreso, en què s’ha interrogat un tal Luis Bárcenas relacionat, com tot apunta, amb el Partido Popular, de què fou tresorer i, més endavant, senador. La cosa és que s’acusa este home d’haver-se apropiat de diners negres relacionats amb el Partido per enriquir-se. Luis tenia diners a Suïssa, en un compte bancari que gestionava aprofitant escapades a la muntanya, a esquiar i escalar. Supose que entrar a la sucursal de costum devia ser com anar a un balneari o un sanatori.

Els empresaris feien donacions al Partido Popular i estos diners desapareixien, diuen des del Partido, perquè ells no en saben res, ni recorden res, ni en sospitaven remotament. El nom d’empresari –des de fa poc, emprenedor— està vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.
De manera altruista, els bons empresaris feien donacions a un Partido concret perquè este guanyara les eleccions, ja que estaven convençuts que es tractava de la millor opció per a España. Posaven els donatius en un sobre i, malauradament, confiaven en un home sense escrúpols que, suposadament, feia la cisa al Partido que l’havia contractat per enriquir-se de manera il·lícita. Tots, i totes, confiaven en ell i, sense cap mirament, els enganyava. El innocents empresaris que confiaven que eixos diners, degudament ensobradets, arribarien a un final tan digne com merescut, feien una acció semblant a qui posa euros al platet de missa i realitza una pregària anònima.

I, com s’havia d’adonar ningú d’esta situació? El Partido confiava cegament en este home i li encomanava la gestió dels seus comptes degudament auditats i transparents. Els empresaris, no hi veien cap il·legalitat en el procediment perquè eixos diners no tenien cap finalitat que anara més enllà del bé d’España i, a més, eren donacions anònimes i desinteressades. I Bárcenas, aprofitant la bondat d’uns i d’altres, tenia els diners al banc, esperant, segurament, que es fera l’hora de la missa per posar-los al platet seguint el ritual preestablert en el Concili corresponent.

Però, i si Bárcenas haguera sigut un emprendedor en el seu temps lliure i haguera repartit part dels diners, dins de sobres, a altres persones, de manera desinteressada? En este cas, l’acusació que intenta acabar amb els arguments d’esta bona persona perdria tota legitimitat perquè el pobre tresorer seria també empresari en el seu temps lliure i, per tant, estaria vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.


Salvador Sendra


dimecres, 21 de juny de 2017

L'EXEMPLE FRANCÉS

Després d’observar com un polític sense partit ha aconseguit guanyar les eleccions franceses, primerament les presidencials i ara, al cap d'un mes, les legislatives, amb una estructura muntada en poc més d'una mesada, hi ha mitjans de comunicació que alerten sobre l'excés de poder que ha assolit el nouvingut Macron –nouvingut entrecomillat, ja que va ser ministre d'economia amb Hollande– tot i que no els veig massa al dia de la realitat francesa; per això l'explicaré una mica.
Realment, el fet extraordinari no ho és tant, ja que el general De Gaulle ja va fer una cosa semblant quan va guanyar les eleccions de 1958: per lliure i aprofitant el carisma. El cas té les seues similituds, ja que el general va abandonar la política activa per tornat-hi i guanyar, en un cas, salvant les distàncies, semblant al de Macron, tot i que entre ambdues persones hi ha tot un món –o dos– de diferències i de vivències.
Valls és el tercer actor necessari per a este exemple. Podem recordar que va poder aprovar la polèmica reforma laboral de 2016 fent servir el Décret Gouvernemental a causa de la forta oposició interna, socialista. Este Décret, abans de la reforma de De Gaulle que inicià la V République, segurament era una eina impossible d'usar. A més, la moció de censura que s'hi derivà, la va evitar perquè part dels rebels socialistes van abandonar l'Assemblée National.
Amb tot açò exposat fins ara, es pot apreciar que els lligams d'uns i altres estan presents, com no podria ser d'altra manera. Però, d'altra banda, tot i vore que un estat complex com França es pot governar des de la presidència, cal remarcar que la gran varietat del partit de Macron pot ser difícil de controlar per al seu primer ministre, i més ara que ha dimitit el tercer ministre (el de defensa) del seu govern en només un més!
La baixa participació de les eleccions legislatives resten credibilitat al projecte reformista de Macron. El seu poder és immens, hui dia, però, des del meu punt de vista, només el derivat del sistema presidencialista francés implantat per De Gaulle, que no per la uniformitat de l'Assemblée ni per la capacitat d'En Marche per unificar criteris i votacions. Finalment, i per no avorrir el lector més del compte, espere de la politique française moments de glòria que ja vos aniré detallant.


Salvador Sendra

dissabte, 17 de juny de 2017

Històric!!!

Aquest és un post històric. No és que tracte un tema d'història. Ni tan sols tracta un tema que serà rellevant per a la història de la humanitat. És un post històric perquè ho dic jo i s'ha acabat.

Ho dic jo i s'ha acabat, perquè estem a l'era de l'abús de l'adjectiu històric. Sembla que el dia de hui tot és històric. Som tan presumptuosos que pensem que fins a la mínima merda que caguem és històrica. Sí, històrica d'allò que reflectiran als llibres d'història d'ací 500 o 1.000 anys. Que un partit nou aconseguisca 5 milions de vots, diu que és històric. Que hi haja un canvi de govern diu que és històric. Que una dona, que damunt no va fer res de nou, siga la primera ministra de defensa, diuen que és històric. Que els donen resultats electorals del maig del 2015 diu que és històric. Que es tanque la model de Barcelona diuen que és històric. Que Rafa Nadal guanye 10 Roland Garrós, diuen que és històric.

De veres que a les persones que visquen d'ací 500 o 1.000 anys els importaran totes eixes merdes de fets? Clar que sempre hi haurà erudits que s'especialitzen en temes i busquen petites xorrades o friquis que acumulen detalls xorres de la història. Però en general, ni els llibres d'història quan parlen dels inicis del s. XXI, els importara un ravé totes aquestes xorrades. Si no, vos propose un repte, digueu-me, en comentaris, 5 ministres espanyols d'inicis del s. XX. O si voleu vos ho pose més fàcil, els presidents de l'Estat espanyol els 17 primers anys del s. XX. Veritat que no teniu ni puta idea? Doncs, això. Voleu més? Els 10 fets més destacats a les dues primeres dècades del s. XX a l'Estat espanyol. Avise, hi ha premi.

Hom pot dir que sempre hi ha un toc d'hipèrbole quan es gasta l'adjectiu "històric". El problema és que molts dels protagonistes i molts dels "grupis" d'eixos protagonistes s'ho creuen. Es pense que estan fent Història, així amb majúscula. Es pensen que realment són motors d'uns canvis. Que estan tocats per una vareta màgica i que canviaran el curs de la Història. I els "grupis" també es creuen especials, part d'eixa història, només pel fet d'haver votat, o d'anar a una manifestació, concentració o acte de partit. Els "grupis" també pensen que a l'haver triat un líder, normalment mediocre, són protagonistes de la Història. I això ho reforça el fet, que el líder sol fer-los una palmadeta a l'esquena i dir-los: Hui heu fet història. Ara bé el líder sempre pensa que qui ha fet història és ell, però ha de compartir els mèrits per seguir sent admirat.

Així doncs, aquest és un post històric, dels que faran història. Sí, perquè ho dic jo i sóc més xulo que un huit. I serà històric gràcies a vosaltres que el llegireu, vosaltres que sou els meus grupis i llegint-me feu història juntament amb aquest post. Però encara dic més, aquest post serà històric gràcies a tota la humanitat, la immensa part de la humanitat que mai llegirà aquest post, perquè els marcarà la vida sense que ells sàpiguen per què.

Aquest post serà tan històric d'ací 500 o 1.000 anys com totes les putes merdes que ens diuen que són històriques.


Òskar "Rabosa".

divendres, 16 de juny de 2017

COMPREU ROBA CARA: SALVEU EL PLANETA!

Després de revisar, així per damunt, un text d’eixos que estan de moda ara, sobre l’economia circular, m’he adonat que hi ha carta blanca per escriure de qualsevol tema, per neci que se siga, sense cap mena de vergonya. Això, a priori, em reconforta perquè significa que no sóc l’únic que ho fa, tot i que, en el meu cas, l’empremta personal està molt més clara i no hi ha cap mena d’intenció d’amagar-la. El problema roman en la resta de gent, que escriu ex cathedra quan les coses que diuen no se sostenen.

Això de l’economia circular, pel que vaig entendre del text, tracta d’eliminar l’eexplotació de les matèries primeres fent servir el reciclatge del producte en desús. I esta iniciativa, a priori sembla atractiva, sempre que no s’analitze la lletra menuda. No vaig vore que s’incidira amb el consum desmesurat de productes inútils, cosa que, des del meu punt de vista, és el moll de l’os del problema. La moda, la baixa qualitat, la malaltia acumulativa i vés tu a saber quantes estupideses més es troben en el mateix punt zero que cal analitzar per poder superar la situació.

En el cas de comprar roba cara, per exemple, i pensant que això de la moda és una realitat més bé estúpida per ridícula –cal dir que tot té uns límits: fins i tot el mal gust– i una gran part del problema, quant a la vestimenta, resoldria part del conflicte. Una camisa o unes sabates que et duren set temporades són, si més no, símptoma de conscienciació social i ecològica. Si les mateixes peces les has de canviar cada any, significa, a més de demostrar molt poca personalitat i poc gust, que eres egoista i insolidari. Set temporades per a una camisa italiana de 150 euros, per exemple, és una molt bona inversió (150/7=21,42), tant per la qualitat del producte com per l’encert a l’hora d’escollir-la. Per a unes sabates de pell anglesa de més de 250 euros, el cas és el mateix (250/7=35,71).

Si per anar a la moda m’he de comprar roba de temporada a uns preus sensiblement inferiors als exposats abans, estic fent malbé el planeta, explotant infants asiàtics i esgotant els recursos de la Terra. I eixes són unes raons de pes per evitar eixe costum. Si, per contra, compre qualitat europea –ja sabeu, sabates de pell anglesa i camises italianes– , tot i que el preu siga molt més alt, faig un bé a la humanitat. I tot això sense entrar a valorar eixe aspecte positiu que parla sobre la pròpia personalitat. Bioy Casares, l’elegant amic de Borges, deia que esta elegància ha de tindre sempre un puntet de desgast; a l’home no li agradava la roba acabada de comprar...

Sóc partidari de l’economia lineal: comprar-usar-tirar. Però ara ja sabeu el perquè d’esta tesi a priori tan nefasta per al planeta, que no recicla. I ho faig perquè sóc un antisistema que no crec en el consumisme, ni en la producció desgavellada que du associada l’economia actual, ni en el consum viciós. I no recicle perquè, quan la camisa ja no està per usar, la faig servir per netejar els vidres del cotxe. Després, la tire al fem!



Salvador Sendra

dimarts, 13 de juny de 2017

A EEUU HI HA UN PRESIDENT ECOLOGISTA

Escoltar els informatius de la ràdio o llegir la premsa diària no és, ni de bon tros, un factor que puga avaluar el nivell d’informació de què disposa cada individu. Més que llegir i escoltar, cal buscar persones que, com faré jo, puguen ensenyar-nos a esbrinar el missatge real de la comunicació, o bé donar-nos-el esbrinat, per estalviar-nos esforços. Sovint podem llegir i escoltar coses sense disposar de la facultat per separar el gra de la palla i, després, el que passa és que se’ns crea una confusió excessiva d’allò que ens envolta quan les coses, en realitat, són molt més simples.

Donald Trump és ecologista i, a més, quasi m’aventuraria a dir que alternatiu. La seua manera de vore el món, tot i ser peculiar, per simple, deixa entreveure eixos tons d’autèntica ximpleria. Potser m’he excedit amb això de la “manera de vore el món”... Ara bé, si pensem que els mitjans de comunicació no ens aporten la seua vertadera imatge és perquè segurament ell mateix la desconeix.  I eixe problema se solucionaria si la filla i el gendre deixaren d’interrompre’l perquè el gran geni ens il·luminara amb la seua saviesa i el seu saber estar.

La solució proposada de construir el mur de la frontera amb México amb panells fotovoltaics és una gran idea perquè, a més de la funció primera de qualsevol mur, la de dificultar el trànsit, ens ajudaria a protegir el planeta dels perills de l’escalfament de l’atmosfera. Finalment, eixa paret desangelada tindria una imatge diferent i més acord amb el segle XXI. I, a vore qui és el guapo que s’hi oposa! Amb quines raons es pot desmuntar l’enginy del president? Jo, de moment, només hi veig una possibilitat que, si no és del tot contrària, sí que pot esmenar el projecte.

Si pense en la gran quantitat de peces de cement que es poden necessitar per realitzar l’obra, de sobte m’adone que caldria aportar alguna modificació perquè, si el mur ja es pot considerar ecologista, amb uns retoquets quedaria niquelat: jo el construiria amb material reciclat! A més, com que paga México... Ho dic per si hi ha algú que pensa que la meua proposta pot apujar els costos als americans de més al nord. I així ja quedaria el projecte arrodonit, esperant un Congrés valent que acceptara el repte ecològic nord-americà del present segle i, a més deixaria sense arguments tots aquells que han dit res sobre la manca d’implicació del president amb la ciència i l’energia per aturar el canvi climàtic.



Salvador Sendra

dilluns, 12 de juny de 2017

La por al s. XXI.

La por és una sensació que acompanya a l'Ésser humà des de sempre. No debades és un mecanisme de supervivència que no sols tenen els humans, sinó que acompanya també a tot el regne animal. Llegint un el llibre de l'historiador Jean Delumeau, La por a Occident, hom ràpidament s'adona que la por ha canviat. Delumeau analitza la por a les societats occidentals des del s. XIV al XVIII, però si hom mira el s. XX i aquests inicis del XXI, és fàcil veure com les pors han canviat.

És més, les pors del s. XXI ja ni tan sols són les del s. XX. La por del s. XX, a Occident, bàsicament, després de la Segona Guerra Mundial era el comunisme, la possibilitat d'una guerra nuclear amb els països de l'Est d'Europa i els riscos derivats de l'energia nuclear amb ús civil. Però en avançar el segle, les pors anaven canviant els seus contorns. Ja als anys '80 del s. XX, com un preludi d'allò que vindria més tard, Ulrich Beck ens avança la societat del risc. Després de la caiguda del mur de Berlín, la societat del risc apareixerà amb tota la seua esplendor.

Anunciadors de les pors, els teòrics de la societat dels riscos com Innerarity defenen que la por pot tenir un efecte beneficiós. Certament jo acabe de veure cap efecte beneficiós a la por. La por sempre ha tingut un efecte beneficiós per als que tenen beneficis amb la por. Per al poble, la por sempre els ha portat a la submissió. La por al s. XXI també beneficia als que tenen el poder. Els teòrics de la societat dels riscos són els que més ajuden als poderosos. La globalització dels riscos serveix al neoliberalisme, serveix als globalistes en els seus objectius. No debades, Innerarity (deixeble d'Ulrich Beck) i Javier Solana (ex-Secretari General de l'OTAN, ex-Comandant en Cap de l'EUROFOR, Ex Mr. PESC, i capdavanter del Món Unipolar i un Govern Mundial –òbviament controlat per Occident-) van co-dirigir una publicació amb un nom tan suggerent com La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales.

Més enllà de les pors (perills reals i concrets) ara tracten d'expandir l'angoixa (perills no concrets). Estendre l'angoixa i la por com a mecanismes per prendre mesures per controlar-nos o imposar mesures que d'altra manera serien impossibles -Doctrina del shock de Naomi Klein-. Terrorisme, canvi climàtic, riscos financer, riscos socials com que no hi haurà diners per l'Estat de Benestar, malalties, etc., tot serveix per reduir drets, per potenciar organismes internacionals fora del control de ciutadans. Organismes internacionals controlats per tecnòcrates al servei dels interessos de les multinacionals.

Mentre els experts ens parlen de les mesures a adoptar per combatre els riscos, els governs i els organismes internacionals es dediquen a estendre la por i l'angoixa entre els ciutadans. I aconsegueixen estendre el pànic de manera efectiva:

  • A Mèxic al 2009 es tanque aeroports per una malaltia que és més inofensiva que la seua variant comú, la grip A, qui esten el pànic és l'OMS. Occident entra en pànic perquè a Àfrica moren 11.323 persones d'Ebola en dos anys, a Accra, capital de Ghana, en 15 dies del 2015 morien 5.000 persones de còlera (i el problema era l'Ebola).lL'OMS, Estats i mitjans tots alhora estenen l'angoixa.
  • A tota Europa s'estén el pànic pel terrorisme de l'ISIS, el problema és Al-Assad, Sadam, Ghadaffi, o qualsevol altre, però ningú posa control a l'ISIS, ni al seu finançament, ni als seus diners, ni a qui li compra el petroli, etc. Hom li costa no deduir que mantenir l'ISIS viu no només és bo per lluitar contra Al-Assad (com reconeix el mateix John Kerry al video filtrat per Wikileaks) sinó que és una arma efectivíssima per controlar-nos a nosaltres, els súbdits dels Estats occidentals.
  • Estem bombardejats per imatges de les catàstrofes que vindran amb el canvi climàtic, quan llevat que farà més calor és impossible dir res més. No obstant això, cada dia es publiquen centenars de notícies i anuncis que preveu una apocalipsi climàtic –ni pensar vull què dirien si s'haguera viscut una situació com la de fa 12-15.000 anys amb l'eixida de la darrera glaciació. Món científic, documentals, i mitjans de (des)informació, propaguen les pors.
  • Les crisis financeres, el final de les pensions, la pèrdua dels estalvis per la fallida de bancs... són també angoixes que els transmeten diàriament pels mitjans de (des)informació de masses.
  • Un altre motiu d'angoixa, i també lligat al canvi climàtic, és l'aigua. La manca de l'aigua, la lluita per un recurs escàs, la gestiò privada per multinacionals... etc. Els profetes del risc anuncien la crisi de l'aigua. Expertes de l'ONU i l'altres organismes interancional, són els que més extenen eixes pors.
  • També les amenaces dels cibercrim estan prenent protagonisme. Els atacs de les darreres setmanes també són un element de pànic: si Telefònica pot ser piratejada impunement qui pot estar segur? En els organismes internacionals vinculats a l'ONU ja fa temps que se'n parla, d'ahí eixes propostes com fer un internet menys lliure.
Per a totes aquestes situacions, moltes altres més, sempre tenen la mateixa solució. Més col·laboració internacional, més organismes internacionals, més globalització, etc. Tot burocratitzat, tot tecnocratitzat, tot allunyat del poble. Perquè com posa de manifest l'elecció de Trump, el Brexit, el referèndum de Colòmbia, etc., el poble sempre tria malament.

Certament, no hi ha, o almenys jo no la veig, una línia clara entre quan les pors i les angoixes naixen espontàniament i quan són provocades i teledirigides com a fenomen de control social, però les pors i angoixes que actualment campen per Occident són aprofitades i fomentades com a mecanisme de control social. Moltes d'elles són inventades o serveixen com assaig... Les nostres pors són el seu poder.


Òskar "Rabosa".

dissabte, 10 de juny de 2017

L’APAGADA SENSACIÓ DE PAGAR REBUTS

Hui tinc l’estranya sensació de trobar-me entre dos mons, d’una banda relacionats i, d’altra, del tot allunyats. Un d’ells és eixe que veig transcórrer sense massa interés... que no va més enllà d’eixes coses diguem-ne físiques, o percebudes mitjançant els sentits més bàsics –ja sabeu: eixos cinc! L’altre és el que hi ha més enllà de la percepció directa i que ens arriba només a partir d’una lectura ensinistrada per a percebre’l.

Mire per la finestra de casa. Estic just a la línia del vidre que separa les dos realitats: la de fora, amb hòmens pescant, gent banyant-se a la platja, altres passejant...; i la de dins, de cara a la meua prestatgeria, protegit de qualsevol contacte, i de la qual extrec un llibre de poesia de Ferrater. L’exterior, malauradament, no té gaire interés. Hi ha poques coses que em motiven a eixir este matí que vagen més enllà de prendre l’aire o de passejar per la platja.

Opte per llegir alguns poemes del desaparegut autor i percep la seua manera d’explicar eixa realitat que a mi tan poc m’aporta hui. Llig una peça en què narra un passeig diürn per Barcelona, on descriu els indrets, els cotxes, les persones i, fins i tot, interpreta algunes accions. M’adone que llegir-lo em provoca plaer i que no m’està contant quasi res; que simplement transforma una mena de documental urbà de deu minuts en poesia.

Ara, que ja ha passat una estoneta més, intente mirar, de nou, per la finestra per analitzar si hi ha alguna sensació nova. Tot seguix igual. Mire, altra volta, la prestatgeria i veig que falta un llibre: segurament el de Gabriel. Està sobre la taula, obert, just al costat d’uns rebuts que s’han de pagar a l’Ajuntament –fem, reciclatge, IBI... M’arme de valor, passe per la dutxa, em vestisc i isc a eixe món de sensacions físiques per realitzar la gran proesa de pagar un rebut i domiciliar-ne un altre. Pense que quan torne escriuré tot això que m’ha explicat Ferrater en la seua poesia però, en tornar, m’he adonat que ni la funcionària que m’ha atés, ni la dona que m’he creuat, ni els jardiners del parc, ni ningú, m’ha provocat el més mínim anhel poètic.


Salvador Sendra

dilluns, 5 de juny de 2017

LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA


Despreocupats, irònics, violents
 –així ens vol la saviesa: és una dona,
ama sempre únicament un guerrer...
                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!



Salvador Sendra

divendres, 2 de juny de 2017

LA HIPOCRESIA ÉS LA MARE DELS PRESUPUESTOS

Hi ha actes de tan gran hipocresia que haurien de ser recordats durant una bona temporada i, a més, fer-los servir de referent per explicar la baixesa humana als futurs ciutadans; en estos presupuestos se n’han vist un parell, i de grossos. En primer lloc, no hauríem de tindre cap problema a dir que es tracta de un pressupost tutelat per ETA, si pensem en algun moment que l’argumentari que ens ha fet empassar el PP al llarg de la darrera dècada té algun sentit i alguna credibilitat. Les similituds i els enllaços que permeten a qualsevol persona amb una memòria mínima els podeu buscar vosaltres mateix en una o altra font (premsa, àudios, youtube, blogs...); tant fa.

D’altra banda, i malgrat l’èxit de Pedro Sánchez a les últimes primàries –i a les penúltimes— cal  dir que la seua posició respecte als comptes generals no ha canviat gaire del de la gestora perquè el diputat de Nueva Canarias, i cal recordar-ho, va fer campanya amb el PSOE. I d’este comportament es desprén que al darrere de l’aprovació dels comptes hi ha la mà dels socialistes, amb l’agreujant que estos s’aproven sota el comandament de Pedro Sánchez i no de la gestora, que es renta les mans –supose—, ni de Susana.

Però, i com deu pensar González Pons, tot i la presència d’ETA en el subconscient de part de la negociació, i de la mà llarga del PSOE, pense que en el top ten de la hipocresia es troba es troba el cínic mediocre, per excel·lència: Albert Rivera. Ciudadanos va dir i va repetir fins a l’extenuació que no acceptaria pactes amb els nacionalistes, a més de fer servir un discurs centralista que vol eliminar tot premi i tota gratificació lligada als territoris. I està clar que la línia que intenta seguir, a més d’impossible, tot i que el col·locaria en el centre de qualsevol negociació, no passa de ser pura demagògia.

Finalment, cal esmentar que els demonitzats per part de la premsa –la poca premsa— progre, o els pobres il·lusos que no poden entendre la demanda dels partits regionals per millorar la seua terra i els seus habitants, no posseïxen un argumentari sòlid si se sap que les majories absolutes són centralistes per natura. Ara, a esperar la reforma del sistema electoral que proposa Ciudadanos per ser ells, i no altres, els grans beneficiaris de cara a una nova cita electoral. Liberals però jacobins i hipòcrites!



Salvador Sendra