diumenge, 28 de maig del 2017

EL MERCAT DE LES BRUIXES

Anys enrere, durant un viatge a Bolivia, i després d’estar escalant una setmana a la zona coneguda com Condorirri, vaig tornar a La Paz per descansar una mica, menjar bé i preparar una nova eixida cap a la zona del Huayna Potosí, concretament a l’espectacular via de Los Franceses. Tenia una habitació en un bonic hotel situat a la zona de darrere de la Catedral i prop d’on es feia el conegut mercat de Las Brujas.

El nom del mercat es devia a la seua peculiaritat, on es venien productes i beuratges típics dels aimara, relacionats amb la seua cultura més popular, en parades regentades per persones d’esta ètnia. En eixe mercat es podien aconseguir tota mena d’amulets, begudes, menjars, beuratges i altres coses, la gran majoria lligades a l’amor, a l’embruixament dels estimats i a la relació amb els esperits que voltaven la llar. El producte estrella eren els fetus de llama, que s’havien d’enterrar als fonaments de cada casa per espantar els mals auguris.

Jo m’havia cremat la cara i estava canviant tota la pell del rostre a causa de la forta radiació solar, de la qual no em vaig protegir de manera adequada: estava núvol i creia que no hi hauria perill. Vaig aprofitar esta parada de l’activitat per passar per mercat i comprar algun producte regenerador del rostre, quan vaig trobar una parada que podia vendre’n algun. Vaig explicar el meu problema a una dona que m’escoltava amb una certa sorpresa mentre em mirava fixament els llavis.

Quan ja havia acabat d’exposar el tema, la senyora va dir unes paraules que no vaig entendre. De sobte, de davall de la falda de la dona va eixir una xiqueta que podia tindre al voltant d’una dotzena d’anys i em va preguntar si li ho podia exposar a ella. Feia fred perquè ja estàvem a l’hivern i les muntanyes estaven nevades. Ho vaig repetir amb paciència i la xiqueta li ho va traduir tot a la senyora que m’havia atés al principi. Em va dir que tenia àloe i m’explicà la manera en què l’havia d’aplicar. Jo, com a bon europeu, ja havia passat per una farmàcia per comprar un producte adequat al meu problema, però vaig aprofitar l’ocasió per provar la recepta d’una bruixa.

Em vaig adonar que hi havia una gran quantitat de gent, a Bolivia, que no entenia el castellà i em vaig preguntar com podien viure sense eixa necessitat de comunicar-se amb l’administració, d’adquirir la cultura predominant i, com no, sense poder accedir a la sanitat o a l’educació. Era, en gran mesura, una societat tribal, encara, i els seus costums, la seua manera de viure i d’entendre el món, es movia sota esta estranya situació. Però, clar: per a un europeu és difícil d’assimilar tot açò de l’antropologia, encara.

Europa no s’entén sense les nacions i les nacions no s’entenen sense Europa. Les tribus, però, són altra cosa... Nosaltres, tot i parlar una llengua minoritzada i minoritària, pensem que és plenament vàlida per entendre i explicar allò que ens envolta, tant en la seua major proximitat com eixes coses més allunyades del dia a dia com la filosofia, la literatura, l’art, l’economia... tant d’ací com d’allà. Una cosa és la consciència tribal i altra cosa és la de pertànyer a un poble que, com he pogut comprovar, és ben diferent.

Anar a la visita del metge, a fer la declaració de la renda, a comprar un bitllet de l’AVE, etc., són coses tan normals que les hauríem de poder realitzar sense haver de canviar de llengua, i sense plantejar-nos tan sols la possibilitat de fer-ho, perquè estem a Europa i tenim eixa consciència pròpia de les societat més avançades. Però també hauríem de poder explicar-nos a la nostra manera a la cámara territorial per excel·lència que és el Senado. Potser, el Congreso és altra cosa però al Senado no ens ho hauríem ni de plantejar perquè este és el reconeixement més bàsic que necessitem per a desenvolupar-nos adequadament com a societat. Jo quan vaig al mercat de qualsevol poble, no compre fetus ni productes per enamorar: compre menjar, roba i altres coses més corrents, tot i que les altres tenen el seu atractiu, cosa que no em podeu negar, eh?



Salvador Sendra