dijous, 27 d’abril del 2017

Calen lleis draconianes contra la corrupció.

Vista la darrera onada de corrupció que assola a l'Estat espanyol, queda clar que aquesta situació no té remei. No té remei, si no hi ha canvis radicals. Canvis radicals que han de passar necessàriament per una modificació a fons del marc legal per combatre la corrupció. En primer lloc, el canvi més radical i necessari és una separació de poders. Ara hi ha una separació de funcions, però no hi ha separació de poders que puguen fer de frens i contrapesos. Aquesta falla radical impedeix que es puga lluitar contra la corrupció i, a més a més, la fomenten. Si el sistema naix corromput, no pot evitar-se la corrupció. És més, el sistema empara i fomenta la corrupció.

Però no sols això, cal una modificació de la llei penal. Una modificació que agreuge les penes. Les penes per delictes de corrupció –suborn, prevaricació, finançament il·legal dels partits polítics, defraudar a la hisenda pública, etc.- són penes que fan rissa. Robar o furtar tenen penes molt més greus que les penes per als delictes de corrupció. Açò fa que isca a compte ser corrupte. L'efecte dissuasiu de la Llei penal és mínim. Si a més a més, que la corrupció no passa factura electoralment als partits polítics, la conclusió lògica és que ser corrupte paga la pena.

Per una altra banda, cal que els partits polítics amb casos massius de corrupció siguen dissolts. I no val a dir que els partits tenen casos a una o dues CCAA, quan tinguen casos generalitzats, a diversos llocs de l'Estat i en llocs importants (Diputacions, Comunitats Autònomes i en l'àmbit estatal) eixe partit deu ser dissolt. A més a més, quan un partit siga dissolt, cal que els dirigents siguen inhabilitats. S'ha de posar fi a allò de "jo no sé res" i "jo no me n'adonava de res", quan a la seu o al Govern Autonòmic corren sobres, contractes amb suborns, etc. Si no sabia res o no s'adonava de res, per imbècil inhabilitat. Si eres el cap, vigila que tot es faça bé.

És clar que acabar amb paradisos fiscals, i altres forats negres a l'àmbit internacional, és un tema essencial. Però hi ha un problema, no es poden acabar amb ells des de dins d'un Estat només. Les mesures econòmiques aleshores hauran d'anar encarades a allò que sí és possible des de dins d'un estat. En primer lloc, considere essencial atacar a l'arrel, com vaig escriure al post sobre Messi, és a dir, a aquells que dissenyen totes les estructures empresarials, per evadir. Igual cal canviar fins i tot el concepte de territorialitat, i considerar que el delicte es comet a España quan el defraudat és l'Estat espanyol. Açò, si un despatx d'avocats o assessors situat a Panama crea un entramat fiscal per perjudicar a l'Estat espanyol, els advocats són responsables davant de l'Estat espanyol encara que tinguen la seu a Panama.

Per altra banda, calen mesures draconianes pel que fa als patrimonis dels condemnats. Aquestes mesures han de ser les més draconianes. Així, si hom acusat de corrupció deu justificar d'on prové el seu patrimoni, els ingressos que ha obtingut i d'on provenen els béns. A més a més, un corrupte deu tenir presumpció que ell estava en política per enriquir-se il·lícitament i, per tant, els diners obtinguts de l'Estat al llarg de la seua vida com a polític els deu tornar, tots. Si hom acusat de corrupció és president d'una Comunitat Autònoma i es demostra que hi ha durant el seu govern ha sigut corrupte, i abans ha sigut diputat, alcalde d'alguna ciutat, etc., tots els diners per eixes tasques com remuneració els ha de tornar. Tota la vida política ha sigut un llarg camí per enriquir-se il·lícitament, per tant, cap percepció rebuda de les Administracions era legítima.

Les mesures patrimonials no sols el deuen afectar a ell, també a la família més propera. Els familiars hauran de justificar el seu patrimoni, i tot el patrimoni que no puguen justificar com obtingut legítimament ha de ser confiscat. El mateix haurà de passar amb regals i jaguars que apareixen al garatge d'un dia per l'altre. La ignorància, o fer-se el loco, ha de ser penalitzada si no com delicte almenys sí a l'esfera patrimonial.

Finalment, calen mesures draconianes contra les empreses que corrompen, que obtenen contractes després de fer donacions a partits, de subornar a polítics, funcionaris, etc. Aquestes empreses deuen tenir prohibició per a sempre per contractar amb l’administració, han de tonar la totalitat dels diners rebuts per l’administració, hagen o no ejecutat l’obra encara que això les porte a la fallida, i si ho han fet continuadament, han de ser disoltes. Els administrador han de tenir les mateixes penes, dures, que els polítics, el patrimoni dels administradors ha de ser tractar com els dels polítics, i han de ser inhabilitats per administrar patrimonis durant molts anys sinó de per vida. Els socis d’aquestes empreses no tornaran els diner rebuts com ha beneficis, però sí perdran tot l’invertit a l’empresa, per no actuar i vigilar el que feien els administradors anomenats per ells.

La llàstima és que ningun partit polític voldrà aplicar un règim draconià a la corrupció, ja es sap, no fora cas que els toque a ells o als d'ell. El poble, ignorant, tampoc les exigirà, perquè tots són uns lladres, dona igual qui mane, i total no val per a res. A més a més, pensen: si roben els del meu equip, vull dir, els del meu partit, està bé. Sí, pensen com en el futbol, quan ho fan els d'ells, tot està justificat.

Un país amb estructures corruptes no pot acabar amb la corrupció. Només quan es canvien les estructures i es penalitze la corrupció, s'acabarà. I sabem quan serà això: MAI!


Oskar “Rabosa”.

dilluns, 24 d’abril del 2017

MACRON, FILLON I HAMON: TOTS PER A UN I UN PER A TOTS!

Escric hui, 23/04/2017, perquè, realment, m’importa poc el resultat de les eleccions franceses. Demà, o esta nit, li lliuraré el text a l’editor perquè crega que l’he redactat una volta sabuts els primers resultats de la primera volta de les estatals. El sistema de dos voltes sembla el més adequat per a la tirania perquè comporta estabilitat en el govern presidencialista, tot i que deixa sense veu directa, com sembla que serà en este cas, el 60% de la població.

A la primera volta, tots els candidats volen que passe Le Pen perquè siga la segona de la nissaga le penista la seua rival. Ella està superant el 20% de la intenció de vot però es troba aïllada de la resta per la seua ideologia i pel seu poc trellat. El discurs de la dona, com ho era el del pare i ho serà el de la filla, es dirigix a la vessant més irracional del cervell humà, on les preguntes no busquen respostes i les respostes no admeten preguntes. Tot és més fàcil quan no cal relacionar causes i efectes d’una manera argumentada i només s’utilitzen frases curtes i exemples —per això diuen que els exemples són el gran descobriment dels demagogs.

Si fóra Melenchon qui passara, jo seria feliç, tot i que l’esquerra francesa és el resultat de la Révolution i, per tant, un niu de jacobins, si exceptuem la Corse. Le Pen va tindre problemes quan va visitar l’illa per fer campanya perquè no la volen. A la Corse sembla que la Révolution no va ser tan clara, ni la Ilustration, tot i que el seu producte més destacat, Napoleon, era d’Ajacciu. La mateixa afirmació em valdria per als territoris d’outre-mer. Una volta que els girondins van perdre, i amb ells es va ensorrar el seu repartiment de l’estat, el sistema electoral francés es pot entendre millor, ja que no hi ha representacions territorials d’importància i, com es va vore fa poc, l’estat pot canviar les regions com i quan li passe pel pirri, sempre que no toque ni la Corse ni la Bretagne.

Canviar l’esquerra per la dreta no és massa difícil: hi ha gent que les confon! De fet, jo tinc parents que han canviat el vot en gairebé cada convocatòria perquè el seu àmbit de visió és sempre el mateix: España. Ara bé, quan eixe àmbit es dividix en porcions, la riquesa territorial aporta també la possibilitat de frenar els productes estatals més extrems, de moderar-los o, com és el cas d’Italia, de potenciar-los. Però a l’estat jacobí això no pot passar res d’això perquè fins i tot la dreta és revolucionària, i aconfessional, allunyada de les propostes i els contrapesos que descriu Chateaubriand des de la seua visió prerevolucionària.

Le Pen ho té ben difícil, malgrat els confosos per la nuit, els pieds noirs, els nostàlgics de Vichy i els islamistes radicals. El sistema francés aguparà tothom a la seua contra i no passarà com a Italia, on la Liga Norte sí que va poder fer costat al govern de Berlusconi. A voltes resulta interessant vore que no hi ha cap sistema electoral perfecte perquè en la imperfecció roman l’essència humana. La resta és ciència, o estadística; o siga, mentida!



Salvador Sendra

dimecres, 19 d’abril del 2017

Rajoy declararà davant d'un Tribunal.

Resulta que el Tribunal de la Gürtel, a la fi, ha decidit que Rajoy declare com a testimoni. Jo crec que és normal que açò passe, però, no sé, sembla que ací res és normal. Rajoy és el màxim responsable, és el President del PP, i la Cospedal, que és la secretaria general també hauria de declarar, com la resta dels secretaris generals del PP durant els anys investigats per delictes no prescrits.

És de suposar que si hi ha una investigació, que afecta les més altes esferes del partit –els tresorers ho són-, els responsables de controlar el funcionament de totes les esferes, siguen preguntats. Més a unes organitzacions piramidals. Si fora organitzacions cèlul·lars, on les diverses cèl·lules no tenen cap relació jeràrquica les unes amb les altres, seria comprensible que no se li demanaren explicacions. Si en compte d'un partit polític, del que es suposa que és una organització criminal –com és considerat el PP a la Comunitat Valenciana-, parlarem d'una organització mafiosa piramidal –com la família Corleone-, no hi hauria dubte, que el responsable de tot és cap de l'organització –Mariano Rajoy, vull dir, Michael Corleone-.

Però bé, com és un partit polític i els polítics tenen presumpció d'imbecil·litat, perquè mai s'assabenten de res -bé s'assabenten quan llegeixen la premsa i alguns ni això perquè només llegeixen diaris esportius-, hauria de ser normal que almenys els criden en qualitat de testimonis. No sé, per si hagueren vist o detectant, en les seues funcions de dirigir i vigilar, alguna cosa estranya; o, per si casualitat, tingueren alguna cosa a contar i com a ciutadans decents pogueren col·laborar amb la justícia que ells defenen, per complir i fer complir la Bíblia i la Constitució –els llibres sagrats amb els quals creuen fermament i que són allò que volen que adoptem com a model els altres-.

No deuria, per tant, ser motiu d'alarma social que Mariano Rajoy, i fins i tot Doña María Dolores de Cospedal, anaren als jutjats a declarar com a testimonis. Ells van a contar si saben alguna cosa, a col·laborar amb l'administració de justícia, que és el que fa la gent de bé, la gent decent, la gent que compleix amb la Constitució i les Lleis que ens hem donat tots els espanyols (sic). A més a més, és el que faria qualsevol persona de bé que vaja missa, a les processons de Setmana Santa i que compleix amb els manaments de la Bíblia i de la Santa Mare Església. El que fa la gent a valors, els que respecten l'Estat de Dret, els que respecten el bé comú d'España i de "los españoles muy españoles y mucho españoles".

Ara bé, vet ací, que hi ha un gran revol. Hom no pot més que assistir estranyat a aquest gran revol. ¿Quin és el problema? Un home de bé, un home que no furtat res, que no ha tocat cap euro que no siga d'ell, és cridat davant d'un tribunal a col·laborar amb la justícia, i resulta que tot el món s'escarota. Amb tot aquest escarot, resulta que l'home de bé i els seus amics, comencen a parlar de conspiracions, a defensar la innocència, a carregar contra el Tribunal, a carregar contra les acusacions que han demanat la compareixença, contra els mitjans, i contra tot aquell que gose dir que aquest bon home alguna cosa deu saber, perquè si no sap res, és més babau del que sembla.


Veient tot eixe escarot, jo no puc més que preguntar-me: ¿què està passant? Em ve al cap allò de: excusatio non petita, accusatio manifiesta.


Òskar "Rabosa".

dimecres, 12 d’abril del 2017

DONCS, SÍ: EN LA VARIETAT ESTÀ EL GUST

Fumar tabac nicaragüenc és com com beure vi de Somontano: fins que no t'endinses no saps què t'has perdut. A Gandia han obert un estanc on hi ha una gran varietat de puros de tot arreu i cal anar per gaudir-ne una mica més i fumar millor. Jo ja els havia tastat, tot i que ja feia un parell d'anys que no en fumava, però l'altre dia m'hi vaig arriscar, vaig pasar per l'estanc, en vaig comprar uns quants de variats i el primer, un Manuel Alonso robusto em va semblar de categoria. Óscar, però, va tindre algun problemeta amb el tir.
Ahir dissabte que el temps acompanyava i el menú, també, em vaig atrevir amb un Perdomo 20 th anniversary, robusto i maduro. Este sí que tenia el tir perfecte i la qualitat de la fumada, de primera, per suposat. Les fortaleses d'ambdós puros són semblants a la dels havans, cosa que al·legra els nostàlgics com jo que defugen endinsar-se en tot el tabac dominicà que vaja més enllà del Macanudo, i del mexicà, en general, per fluixos. Personalment, el Manuel Alonso em va captivar, i tornaré a comprar-ne, malgrat el problema de tir que espere que fos un cas aïllat. El Perdomo el vaig haver de sagnar en l'últim moment, cosa que em va recordar la fortalesa aconseguida a l'encesa. La resta, vaig gaudir d'un cigarro complex, elegant i amb mil matissos.
Sembla que hi ha també tabac hondurenc, a la cava, o això em va semblar vore. Realment, també m'agrada este producte que conec lleument d'alguna volta que he pogut adquirir-ne. La setmana que ve, si passe per Gandia, tornaré a endinsar-me en la cava per buscar-ne d'Honduras i gaudir d'una vesprada de dissabte al solet amb un bon porto. Vos ho contaré si voleu, tot i que pense que ho hauríeu de provar!


Salvador Sendra

dimarts, 11 d’abril del 2017

La reversió de Ribera Salud i la ideologia.

El Consell ha decidit no renovar el contracte amb Ribera Salud i resulta que s'ha obert l'àmfora de Pandora. Les advertències des de tots els llocs de la catàstrofe que suposarà no han deixat de ploure sobre el Consell. Algunes directes, altres indirectes. Fins i tot la Sindicatura de Comptes s'ha posat contra el Consell. Números són números. Paraules són paraules. I els números són paraula de Déu. El Consell ha rebut un cop a la barbeta, i ja sabeu, això és quasi un KO, veurem si sona la campana.

Perquè ara sí, no hi ha dubte, el Consell actua per ideologia, com diu el PP, com diu el president de la Confederación Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, i com diu el gerent de Ribera Salud. I ara ho demostra la Sindicatura de Comptes. Ja se sap, quan els oracles parlen, i diuen el que és bo i el que no, el poble ha de creure. Més si hi ha gent tan pusil·lànime que li diuen a la cara que "la cooperación público privada es una solución y no un problema", i aquest acaba reconeixent que és cert i que el Consell recolza la col·laboració públic privada. Veritat, Ximo?

[Digressió: Per col·laboració públic privada, cal entendre privatització de la gestió de serveis. El neollenguatge porta a canviar les coses de nom, i com ara privatització ha caigut en desgràcia, o almenys no sona bé, cal buscar una expressió que sone bé. Col·laboració, és una paraula que cau en gràcia i que pot fer gràcia, fins i tot, a la gent d'esquerres, perquè col·laborar, cooperar, ens evoca a termes com la solidaritat i ajudar-se els uns als altres. L'adjectiu "públic privada" difumina la privatització, a l'incloure l'element públic, dona a entendre que ja no és tot privat, sinó que el terme públic té pes, si cap més pes que el terme privada, doncs va en primer lloc.]

Així, doncs, anar contra la col·laboració públic privada és ideologia, fins i tot ho diu la Sindicatura de Comptes. Perquè els comptes són clars. Tan clars com els números, i els números no enganyen. La matemàtica és la ciència exacta. Fruit de la raó. La ideologia és fruit de les passions, que després són racionalitzades. Per això matemàtica hi ha una, ideologies moltes. Matemàtica, ciència, raó contraposades amb ideologia, creences i superstició.

Les propostes que fan els del PP, el president de la Confederación Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, i el gerent de Ribera Salud, no tenen base ideològica, són evidències, són axiomes. Els que pretenen la reversió de Ribera Salud, els que no volen la col·laboració públic privada, es basen en ideologies, que sí que poden tenir una teoria al darrere, però com la dita teoria no està recolzada per veritats evidents, com la de la col·laboració públic privada, és una teoria falsa, perquè no supera la prova de falsabilitat. La Sindicatura de Comptes ha fet la prova, i ho ha demostrat. Els números canten.

I sí, tot són números. Tot és quantificable amb diners. Fins i tot la salut, el benestar, la felicitat... Si no hi ha xifres, si no hi ha diners darrere d'eixes xifres, res no té gens d'importància.

El neoliberalisme ha transcendit d'ideologia, ja no hi ha teories al seu darrere, hi ha teoremes. Vet ací l'imperi de la pseudoveritat.



Oskar “Rabosa”.

dilluns, 10 d’abril del 2017

PRIMÀRIES PRIMES O GROSSES

Establerta la moda de les eleccions primàries, ara és difícil que hi haja partits polítics que no s'apunten a fer-nos creure que, qui pregona la democràcia a l'estat, autonomia o municipi, també ho ha de demostrar internament, al si del mateix partit que representa. Personalment, crec que és això que he dit abans: una moda.
Esquerra Republicana ha estat sempre el partit polític més participatiu, assembleari i un referent per a la resta que ara s'hi apunten, fins que va haver de governar... És incompatible preguntar i governar. Compromís va fer un intent de consulta quan va haver de decidir el pacte amb Podemos i les bases, tant les de Compromís com les del BLOC, es van negar rotundament. La resta de la història, ja la sabeu.
El PSOE també va haver de decidir si deixava governar el PP quan la consulta a les bases del partit va ser clarament favorable a formar un govern alternatiu. El ''no es no'' de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy li va costar la secretaria general, tot i que havia estat escollit en unes primàries i, a més, es va atrevir a consultar amb les bases la seua més arriscada acció política.
Ara, però, el mateix PSOE del paràgraf anterior es troba disposat a fer-ne altres, de primàries, tot i que la pressió dels seus cabdills va enderrocar l'anterior i flamant líder. Tres són els que es presenten que, si ho mires bé, aviat en queden dos i, finalment, les opcions són clares: una tercera edició que seguisca les dos anteriors, a la de Pedro Sánchez i a la del pacto de progreso, o la dels cabdills, que saben què és allò que convé al partit i, per descomptat, a España, cosa que van demostrar amb el suport a la investidura de Rajoy.
Realment, a mi em preocupa ben poc, fins i tot en el cas que estiguera acreditat per poder votar en unes primàries tan transcendents perquè l'endemà de la investidora de Mariano m'haguera donat de baixa, però no perquè no vullga el fantàstic president que tenim, sinó perquè les bases s'havien oposat a esta opció. I ja per acabar, només cal recordar que Franco també posava les urnes de tant en tant, i tenia un parlament farcit de diputats, cosa que significa que les votacions no ho solucionen tot, ni són l'opció més democràtica, però ja sabeu que les consultes les carrega el dimoni, o siga, el poble!


Salvador Sendra

dimecres, 5 d’abril del 2017

EL VOL DEL FÈNIX

És tard, acabe de revisar la premsa i d'escoltar la ràdio i no em puc explicar tanta deficiència entre els arguments que donen, uns i altres, respecte a la condemna de la xica eixa que ha fet acudits sobre la mort de Carrero Blanco, així com els detalls tan estúpids que s'han exposat de la sentència. M'estranya que ningú haja entrat a analitzar els fonaments jurídics que han fet servir els jutges ni a quina llei s'han referit a l'hora del veredicte. Només he escoltat que estupideses i, per eixa raó, les he hagudes que recollir, passat pel sedàs i fer valer el sentit comú i la racionalitat per intentar explicar-me els fets i el trist desenllaç.
En primer lloc, m'agradaria dir que no estic d'acord amb la condemna, ja que l'humor és prou personal, així com la seua absència, i per si hi ha qui ho dubta, només cal pensar les moltes voltes que se'ns n'ha anat la llengua, més que fóra en privat. Esta volta ha estat en públic, i la humorista ha sigut una xica jove i aparentment normal. La llibertat d'expressió, però, ensopega amb la Llei antiterrorista i amb la Llei mordassa; una per preservar els drets i deures de la ciutadania i l'altra, també, diuen.
Però, vos heu adonat que els grans partits no diuen res sobre este tema? Ni ho diran, tot i que algun estiga en campanya interna i el motiu de la condemna els podria ajudar a fer-se passar per progres. Pense quina legislació hauran emprat els jutges i recorde eixa Llei antiterrorista que intentava aturar qualsevol moviment de suport o propaganda que envoltara el crim. El focus basc estava en el punt de mira i, de fet, han acabat amb això que s'anomenava kale borroka. Fins i tot va haver gent condemnada per publicacions relacionades amb el GRAPO. Ara, estos segons ens semblen elements del passat que la joventut no recorda, ni els no tan joves. Els altres, però, encara estan en el procés d'entrega de les armes, tot i que ja han renunciat a la violència.
Uns i altres van començar la seua activitat en temps de dictadura –eixa època de reconciliació social i creixement econòmic, d'embassaments i de turisme suec a Benidorm- i van seguir ja a la democràcia. Però el cas és que la xica graciosa ha esmentat un acte ocorregut al final del franquisme, on es va assassinar Carrero Blanco, el seu xofer, tot i que ningú l'esmenta, i a un escorta. Però això no és excusa perquè qui va perpetrar el crim encara hui es troba en el llistat negre del govern, mentre que el bàndol sublevat de la Guerrra Civil, no. Les víctimes del terrorisme, per tant, són les actuals i les passades, per dir-ho d'alguna manera, mentre que les del franquisme, no són ni víctimes, com pense que tampoc ho són les del GAL, si atenem l'argumentari del partit que governa.
Respecte als partits polítics, l'un no pot dir res perquè va donar suport a l'altre en l'aprovació de la Llei antiterrorista sense ser-ne plenament conscient, com li sol ocórrer sovint, perquè el passat s'ha tornar present, i alguna que altra organització terrorista estava ja activa en eixa època de pau i d'estabilitat social, de millores generals i d'unitat nacional, anomenada dolçament franquisme. A la resta de partits, als que van votar en contra de dita Llei, recorde que se'ls va dir de tot... La realitat ha canviat: pregunteu-ho sinó a cantants, twiters i tirititers.


Salvador Sendra

dilluns, 3 d’abril del 2017

LA FUSTA QUE ASPIRA A SER VIOLÍ

A banda que ja fa molt de temps que vaig llegir La nàusea, este és un llibre que no recorde amb la precisió d'altres; de fet, quasi ni el recorde. Però estos dies he estat llegint la revista SAÓ i he trobat un article que tractava sobre la novel·la de Sartre, i m'ha agradat, i m'ha al·legrat. L'article, però, se centra en alguns dels aspectes del llibre per explicar allò que hi ha al darrere de l'existencialisme sartrià, per recollir d'on es nodrix i cap a on deriva.
Personalment, m'ha cridat l'atenció el tractament que fa de la perspectiva existencialista a partir de la divisió de l'ésser humà, perquè hem de recordar que els animals estem formats per altres elements vius menors, tot i que no arribem a adonar-nos. No obstant això, la biologia ens ho recorda sovint. I esta aportació és important per analitzar tot allò que angoixa la humanitat, que sol ser cada cosa que s'escapa a la racionalitat i a la previsió, però jo afegiria que també ens activa una certa atracció.
Les cel·lules són lliures, tot i que els humans no ho siguem. De l'epidermis cap a fora, podem controlar la societat amb estadístiques, costums o religions. Estes són tècniques amb què ens acomodem i intentem preveure els esdeveniments, mitjançant les pautes o, fins i tot, aceptar com a destí, pecat o desgràcia cada cosa que s'escapa al nostre enteniment més immediat. Però resulta que cada persona està formada per altres peces que no admeten estos rols. Ens succeïxen coses que ens sorprenen, ens angoixen i modifiquen la percepció de la realitat que tenim, o, fins i tot, ens situen en una situació diferent a l'hora de reinterpretar el passat. L'autodiagnòstic, en el cas d'una malaltia, per exemple, és clar i intuïtiu, tot i que tenim moltes maneres de sobreposar-nos-hi.
La cruïlla entre la laïcitat i la religió està present just en este punt de la nostra vida que anuncia el seu ocàs. Les cèl·lules moren de manera natural, com ho fa qualsevol altre organisme viu; ràpidament o lenta, però succeïx. Els humans, però, davant d'estos inevitables entrebancs, hem d'acceptar que els fets se'ns escapen de les mans. L'existència és anterior a l'essència com passa a la resta d'éssers vius, tot i que abracem l'essència per defugir esta existència. A la natura tot és molt més simple que en societat o, sinó, si hi traslladem la nostra capacitat innata per inventar la realitat, es podria donar l'exemple que féu servir Rimbaud: ''i si un tros de fusta descobrix que no és un violí?''. I, d'aquí, a la teràpia!


Salvador Sendra