dimecres, 15 de març del 2017

İVIVA EL VINO! (O ELS LÍMITS DE LA BARBÀRIE)

És ben sabut que l’antiga Roma fixava les fronteres de la civilització als confins de la romanització; més enllà tot era salvatge. Grècia també ho feia, tot i que entre Roma i Grècia hi ha una gran diferència, ja que els primers formaven una civilització abstracta, mentre que la segona era molt més natural i concreta. L’argumentació és la següent: Grècia es basava en la vida sensorial mentre que a Roma tenia un major pes el sistema legal. Segurament, la conseqüència d’esta abstracció de la vida és el triomf del cristianisme que, en el fons, no fa altra cosa que negar-la.

A l’hora de viatjar, els meus límits són pràcticament els dels romans; més enllà tot és barbàrie, o siga, més enllà hi pot haver massa vida! Però jo no me la jugue perquè, com a bon civilitzat cristià, la frontera me la marca la producció de vi i, per suposat, el seu consum. Si alguna volta me n’empasse de frenada, només puc, torne a la civilització de la vinya i el celler. No m’agrada transitar indrets sense vi perquè em són estranys i, a més, per al meu cervell catòlic estructurat i fantàstic, eixe risc és massa important. Jesús també bevia vi, i Noé.

A Roma, el consum de cervesa estava mal mirat, com m’ha recordat hui el meu amic Óscar. Els pobres i els bàrbars eren els seus bevedors mentre que el vi es consumia per la ciutadania més refinada i per les elits. Però, si atenem a la reflexió anterior, possiblement hi haguera una vida més intensa en les classes cerveseres que en la resta, no? D’altra banda, eixa és una de les raons perquè no en faig servir, de cervesa: per no perdre l’oremus! Ara ja sabeu que no acceptaré mai eixir a prendre una cerveseta perquè pot ser perillós per a totes i tots.

No pense beure cervesa perquè és la beguda del dimoni i, si en bec, lligue —no falla. A la meua edat, ja no estic per a tanta maror, i menys si és un bon dilluns. De normal, ja em costa acabar la setmana, i no vull ni pensar què passaria si la començara amb un festival de disbauxa pecaminosa. Puc prendre vi, que és la beguda del seny, o whisky, o el que siga, però no cervesa perquè no sé què passa ni quina reacció em provoca que tot apunta que produïx una transformació d’una intensitat tan forta que em fa irresistible, i no està la cosa per a tant de moviment. Les persones civilitzades ens hem de mantindre dins de l’ordre i la llei, i no cal anar temptant tant el dimoni perquè això és cosa de bàrbars i de vividors. İViva el vino!



Salvador Sendra