dilluns, 27 de març de 2017

HABLAR EN CRISTIANO, VULVA!

A la premsa hi havia una foto on es veia el famós autobús carabassa del pene i la vulva transitant per New York. Com que no vaig ampliar la imatge, no vaig poder apreciar si estava tot això escrit en anglés o seguia en español, cosa que, per a mi, és molt important. Si els cartells estan escrits en anglés, la cosa té una certa rellevància perquè el missatge implícit és que Dios no solo habla en cristiano. Per contra, si estava escrit en español, significa que realment tenen una raó de ser, eixos que paguen el missatge.

Als Estats Units, la llibertat és important. I sembla que està tan interioritzada per la majoria que s’admet que el mateix president tinga la penosa capacitat de mentir quasi a diari. D’altra banda, no he escoltat res sobre la prohibició de dur burka, burkini o res per l’estil; de fet, allà hi ha gent que s’atrevix fins i tot amb el triquini! (cal dir que, ací, l’única persona que ha reunit el coratge suficient per usar-ne ha estat Ana Obregón) I, si tractem la religió, només cal observar la quantitat de sectes, pseudoreligions i religions que hi conviuen, diguem-ne lliurement.

La religió i la llibertat, però, són una barreja quasi impossible —i he deixat el quasi per si en el futur hi ha algú que desmentix la totalitat—, tot i que poden conviure com l’oli i l’aigua en un mateix recipient. Pensem, per tant, que a l’aigua es troba la llibertat i a l’oli, la religió; sempre per damunt i nodrint la candeleta que il·lumina la Mare de Déu. Ortega y Gasset va resoldre el dilema de la manera més freudiana possible perquè va diferenciar dos àmbits: el de les idees i el de les creences. Les idees es poden modificar mentre que les creences, no. L’únic canvi possible, per tant, es troba d’abaixar les creences a l’àmbit de les idees per poder-les retocar. D’altra banda, sabem que això és impossible perquè es tractaria d’una tasca deshumanitzadora.

I tot açò ve a causa de l’autobús que, de manera simple i estúpida, col·loca la religió en l’àmbit de la raó més evident, perquè els xiquets tenen penis i les xiquetes, vulva; evident, no? Però, què passaria si férem servir el mateix discurs simplista per explicar l’existència de Déu?

--El veus?

--No.

--Doncs, no existix!

I ja no cal seguir perquè la resta, sobra. O per explicar la Santíssima Trinitat... vosaltres mateix podeu fer el diàleg:

--

--

--

Escriure el missatge en español, a New York, haguera estat una contundent victòria de la decència intel·lectual heretada d’Unamuno front a qualsevol altre pensador perquè els newyorkers hagueren pogut adonar-se que la vertadera essència del catolicisme es troba a España. La resta del missatge, i ja de manera implícita, haguera estat molt més fàcil: aprende a hablar en cristiano, vulva!



Salvador Sendra

dimecres, 22 de març de 2017

NATO.exit, per exemple Turquia.

Des de fa uns dies vaig llegint notícies que parlen d’acostaments entre Rússia i Turquia. Vist de prop sembla estrany, contradictori si es vol, recordem, per exemple, que fa poc, vora mig any, assassinaren a Estambul el cònsul rus. Rússia, val a dir, Putin, ultratjat, clamà vengança. Un mes abans, l’exèrcit derribà també un avió rus de guerra combatent a Síria pel règim d’al-Assad. Què duu als acostaments ara entre dos països que la lògica (i el poc temps transcorregut) dicten que haurien d’estar enemistats?

La Turquia actual és a penes tot allò que Ataturk, val a dir el pare dels turcs, aconseguí conservar de l’antigament poderós i extens Imperi Otomà a la fi de la I Guerra Mundial. Perdut el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga, Grècia o els Balcans, Turquia es replega sobre si. Com Putin ara, també ella se sent ultratjada, germans musulmans com els àrabs, ajudats per potències estrangeres com ara França i Anglaterra, han combatut contra ells. El califat ha deixat d’existir i res fa pensar que tornarà. Com a únic consol, pensar que Rússia, enemic secular, no està molt millor. Tampoc el règim dels tsars ha aconseguit perdurar a la fi de la I Guerra Mundial. Els sòviets han pres el poder, i per ara, implicats en estendre el poder a les llunyanes repúbliques asiàtiques, no semblen interessats en reeditar l’expansionisme per la Mar Negra direcció al Mediterrani.

En poc temps, l’enemic passarà a ser altre, l’Alemanya nazi. Per poc, i amb brutals sacrificis humans i ajuda externa que durant dècades s’amagaran a la població, es guanya la guerra. La URSS ix vencedora de la II Guerra Mundial però el món se separa en dos bàndols, el capitalista i el comunista.

Com a manera de fer creure que són molts i no només els Estats Units els que s’oposen al comunisme, es crea l’OTAN/NATO el 1949. Turquia és frontera directa dels dos bàndols. El seu, el capitalista, no veu en l’Islam cap problema. I és cert, els problemes de terrorisme islàmic són molt recents i ningú els haguera anticipat a les dècades dels 50’s fins als 90’s com a mínim. Així, Turquia, estat-tap, és ampliament ajudada a rearmar-se. Hui en dia constitueix el segon exèrcit de la OTAN.

Els occidentals, com seguint la tesis de Fukuyama (un asiàtic occidentalitzat per naixença), creuen les seues institucions quasi perfectes: tothom hi vol formar part, ningú en vol eixir... Vet ací que el Brexit ha trastocat tot això, els anglesos ja no volen formar part de l’Unió Europea i a molts altres països creix la població descontenta amb ella. De la mateixa manera, quan es creà l’OTAN ningú pensava que algú voldria mai abandonar-la voluntàriament.

Voluntàriament... un important matís. A hores d’ara no sé si Turquia acabarà abandonant efectivament l’OTAN o no. De fet, no sé si serà expulsada o voldrà simplement anar per compte propi.


Malgrat allò que puga semblar, a Rússia i Turquia els agermana un passat d’autoritarisme, a més de comptar amb un poble acostumat a ell. Els Estats Units deixen d’interessar-se per Europa i la Unió Europea és un club econòmic i no militar... Tot això explicaria futures aliances de Rússia i Turquia no obstant els recents xocs entre ambdós països. També la Xina creix i també és autoritària. Vade victis! Ai dels vençuts! El futur ve d’Àsia i aquesta és autoritària. Els Estats Units no intercediran per unes nacions encara riques que no han fet res per la seua autodefensa. Xina, Turquia i Rússia front a una Europa anèmica. Bon dia. 


Lluís Alemany Giner

dilluns, 20 de març de 2017

EL SILENCI DELS BORREGOS

Fins i tot jo, que patisc de ser una mica deixat amb tot això de revisar els pagaments i que, a més, se m'oblida què pague per un servei d'un mes per l'altre, fa un parell de mesos vaig revisar les factures de la llum perquè estava escarotat d'escoltar totes les coses que es deien a la ràdio o es llegien a la premsa. Deien que hi havia hagut una pujada desmesurada del preu de l'electricitat que coincidia amb els dies de major consum, propiciat per l'onada de fred. Doncs, bé, jo no hi vaig vore res d'estrany, tot i que els borregos belaven i no em deixaven dormir. Potser, tanta normalitat es deu a la ubicació de ma casa, al costat de la mar, perquè per ací, i per fred que faça, és més perillós l'estiu per a estes coses del consum. De tota manera, m'ha tornat a arribar altra factureta i tampoc he pogut apreciar res d'especial.
Però ara, i a causa també de les notícies de moda com podeu comprovar, estic a l'última!― he estat llegint que els mitjans denuncien assetjament, per part d'alguns polítics, als periodistes, tot i que he de dir que, analitzada la situació, no me l'acabe de creure; potser és perquè sóc d'una Comunidad on estes coses no han importat mai a la ciutadania, molt més preocupada pels problemes reals: agua para todos, que nos quieren catalanizar, llueve en las Fallas, la paella no lleva tomate, etc. Però, i tornant a eixa última moda, em crida l'atenció que, de fa unes setmanes cap ací, les companyies elèctriques informen molt la seua clientela, que som tots... possiblement, massa!
La premsa ja no du cap queixa ni cap denúncia dels preus de l'electricitat però, a més, les companyies distribuïdores de l'energia ens avisen de qualsevol cosa, ens proposen tarifes molt més econòmiques i, a més, contribuïxen a promocionar qualsevol programa. A la premsa escrita, els seus anuncis s'han duplicat, o triplicat, i ningú pensa que tota eixa despesa de mecenatge la paguem els consumidors, i no només les nòmines de Felipe, Aznar i companyia. Quina sorpresa la meua perquè, per innocent que vullga ser, eixes coincidències em resulten massa coincidents: propaganda, diners, ràdio, premsa, silenci...
Quant a mi, preferisc que no s'anuncien en cap lloc perquè, com he dit, a la fi, ho pague jo, o m'ho han fet creure. La premsa, però és lliure i segurament no publica res sobre els abusos de les subhastes d'energia perquè ja no importa a la ciutadania, que és molt sàvia, o perquè hi ha hagut algun polític de Podemos que els haurà pressionat perquè callen. A mi, de moment, l'editor no m'ha dit res, per això bele.


Salvador Sendra

dimecres, 15 de març de 2017

İVIVA EL VINO! (O ELS LÍMITS DE LA BARBÀRIE)

És ben sabut que l’antiga Roma fixava les fronteres de la civilització als confins de la romanització; més enllà tot era salvatge. Grècia també ho feia, tot i que entre Roma i Grècia hi ha una gran diferència, ja que els primers formaven una civilització abstracta, mentre que la segona era molt més natural i concreta. L’argumentació és la següent: Grècia es basava en la vida sensorial mentre que a Roma tenia un major pes el sistema legal. Segurament, la conseqüència d’esta abstracció de la vida és el triomf del cristianisme que, en el fons, no fa altra cosa que negar-la.

A l’hora de viatjar, els meus límits són pràcticament els dels romans; més enllà tot és barbàrie, o siga, més enllà hi pot haver massa vida! Però jo no me la jugue perquè, com a bon civilitzat cristià, la frontera me la marca la producció de vi i, per suposat, el seu consum. Si alguna volta me n’empasse de frenada, només puc, torne a la civilització de la vinya i el celler. No m’agrada transitar indrets sense vi perquè em són estranys i, a més, per al meu cervell catòlic estructurat i fantàstic, eixe risc és massa important. Jesús també bevia vi, i Noé.

A Roma, el consum de cervesa estava mal mirat, com m’ha recordat hui el meu amic Óscar. Els pobres i els bàrbars eren els seus bevedors mentre que el vi es consumia per la ciutadania més refinada i per les elits. Però, si atenem a la reflexió anterior, possiblement hi haguera una vida més intensa en les classes cerveseres que en la resta, no? D’altra banda, eixa és una de les raons perquè no en faig servir, de cervesa: per no perdre l’oremus! Ara ja sabeu que no acceptaré mai eixir a prendre una cerveseta perquè pot ser perillós per a totes i tots.

No pense beure cervesa perquè és la beguda del dimoni i, si en bec, lligue —no falla. A la meua edat, ja no estic per a tanta maror, i menys si és un bon dilluns. De normal, ja em costa acabar la setmana, i no vull ni pensar què passaria si la començara amb un festival de disbauxa pecaminosa. Puc prendre vi, que és la beguda del seny, o whisky, o el que siga, però no cervesa perquè no sé què passa ni quina reacció em provoca que tot apunta que produïx una transformació d’una intensitat tan forta que em fa irresistible, i no està la cosa per a tant de moviment. Les persones civilitzades ens hem de mantindre dins de l’ordre i la llei, i no cal anar temptant tant el dimoni perquè això és cosa de bàrbars i de vividors. İViva el vino!



Salvador Sendra

dimarts, 14 de març de 2017

Lliçó de Realpolitik.

Fa poc va haver-hi una notícia que ha passat semidesapercebuda. Cert és que ha alçat un cert revol, però ha passat de pressa. No és que siga un fet molt extraordinari, però si ens val de fil per a una reflexió sobre la "realpolitik" i sobre el fet de canviar "el sistema des de dins del sistema". També de com la política és l'art del possible, encara que alguns encara vulguem creure que hauria de ser, com diu Zizek, l'art del imposible.

Fa unes setmanes resulta que va anar el nostre Rei, d'aquesta Espanya i de totes les Espanyes possibles, a Aràbia Saudi amb una delegació comercial al darrere, com sol ser habitual, com feia el seu pare que també va ser el nostre Rei (i que diuen que s'enduia comissions pels tractes que es feien). Bé, d'aquest viatje de reis i empresaris va eixir un negociet per algunes empreses que tenen seu a Cadis. On resulta que és Alcalde un jove, o no tant jove ja, que diu que és antisistema, anticapitalista, pacifista i algunes coses més. A aquest xictot tot el món l'anomena "Kichi", que no sé que vol dir en andalús de Cadis, i cal buscar a la wikipedia per saber que li diuen José María González Santos. El tracte que van tancar el nostre Rei i els nostres empresaris era la venda d'uns vaixells de guerra a la democràtica Aràbia Saudita. Per descomptat, eixos vaixells de guerra, com les armes venudes a Israel a l'era Zapatero, no serveixen per a matar a ningú, i molt menys a la matança que estan fent els saudites al Iemen.

L'empresa que farà eixos vaixells es diu Navantia, una empresa a més a més pública, i el negociet serà per uns 2.000 milions d'euros. Resulta que la dita empresa té drassanes a Cadis, i Kichi celebra l'acord amb Aràbia Saudita perquè això farà que els gaditans tinguen feina. Això ho va dir a un Salvados, i la que es va muntar va ser tremenda. Sembla, també, que es va reunir amb el comité d'empresa de Navantia per reclamar més carrega de treball a les drassanes de Cadis. Molts companys de "Kichi" van posar el crit al cel. Li han dit de tot, més o menys.

Tant li han dit, que el "Kichi" va tindre que recorre a El País per explicar-se. Com no, a El País estarien encantats que l'anticapitalista, antisistema, pacifista i algunes coses més, entrara en raó. Aplicara criteris sensats. Bons per a l'economia del país. "Kichi", l'antisistema, anticapitalista, pacifista i no sé quantes coses més, s'havia donat de nassos amb la realpolitik. Ser antisistema, anticapitalista, pacifista i algunes coses més, està molt bé. És de puta mare. Voler fer política, per canviar tombar el capitalisme, canviar el sistema, i portar la pau a tot el món mundial, està més puta mare encara. Ara bé, ¿tot això com es fa? ¿Com canvies el sistema? ¿Com et carregues el capitalisme? ¿Com portes la pau al món mundial? Doncs, cal fer una "jartá" de coses.

Mentre penses que s'ha de fer una "jartá" de coses, hi ha atur, hi ha gent que para al carrer si no té feina, etc., i el pobre "Kichi" no pot fer res per a tota eixa gent. Sí, alguna ajuda social si Montoro el deixa. Però fer, fer, el que es diu fer, no pot fer res. I la gent vol feina. Li importa una merda si fan corbetes, o destructors, i són per a Aràbia Saudí o per Veneçuela, o si són per Alemanya o Dinamarca. El pobre "Kichi", que no pot fer res, damunt ha de guanyar unes altres eleccions. I si diu que no vol els vaixells, perquè ell és antisistema, anticapitalista, pacifista i totes les altres coses, no el vota ni sa mare. Ja no parlem si fa alguna acció per tal d'evitar que els vaixells els construïsquen a Cadis.

No seré jo qui critique al "Kichi". Prou té amb el foc amic. Jo tampoc sé que faria al lloc d'ell. Probablement, faria el mateix. Aquest post no és contra ell. És simplement una mostra de com "no es pot canviar el món" des de la política. Ells diuen que són antisistema, però quan entren dins de la política del sistema, ells són el sistema. Aleshores deixen de ser antisistema, i han de fer el que cal fer. Realpolitik.

Qui vulga canviar el sistema, no pot entrar al sistema... no pot ser-ne part.

Òskar "Rabosa".

dilluns, 13 de març de 2017

ESPECIALISTES SENSE ESPERIT, GAUDIDORS SENSE COR

Vostés recorden quan, fa uns anys, per l’inici de la crisi, es deia això que calia tornar a les essències del capitalisme per poder eixir de tota eixa espiral catastròfica que es veia vindre? La majoria dels polítics del moment van optar per fer servir estes paraules i els pobres ciutadans-votants, vam pensar que eixa era la solució més adequada per a una forma d’entendre el món que ens havia dut tants beneficis. Ara podem pensar que tot era un deliri causat per una sobredosi de mediocritat.

Pensar en l’estupidesa d’esta afirmació ens situa en una cruïlla interessant; d’una banda, es pot intuir que tornar als inicis d’este sistema ens pot ser útil i, d’altra banda, ens pot transmetre que el retorn a la situació primària es pot fer d’una manera artificial i induïda. Les dos coses, però, ho tenen difícil per sostindre’s i, mirades en perspectiva, poden fer riure. Weber, a 1901, ja pensava que l’essència d’eixe capitalisme s’havia perdut abans de la I Guerra Mundial, cosa que significa que unes crisis han estat més violentes que altres, i que n’han hi hagut moltes.

Per a Weber, la cosa ha funcionat mentre el sistema ha estat motivat per l’esperit. Una volta que esta força ha minvat, el deure professional ha quedat desvinculat de la seua figura ideal i, per tant, el progrés ha romàs fins ara com una simple raó econòmica, o podríem dir que tècnica. Weber ho transcriu de la següent manera: «especialistes sense esperit, gaudidors sense cor». Jo, personalment, pense que s’ajusta en gran mesura a la realitat. El seu autor, en altre temps, haguera estat considerat un profeta!

Al segle XXI, una persona que es considere hedonista ha de ser conscient, per damunt de tot, que necessita del cor per a gaudir de la vida i de l’esperit per a realitzar qualsevol professió o tasca perquè, si no és així, difícilment podrà mantindré la dignitat més d’una setmana, si seguim les directrius de Weber però, i si el mateix autor retorna a la mentalitat de la Il·lustració per a fonamentar eixe capitalisme, on és que hem d’ubicar el cor i l’esperit? Personalment, sempre havia entés que eixes coses pertanyien al Romanticisme i, per això, només puc pensar que el punt de vertader interés per al sociòleg alemany és el moment del trànsit entre ambdós períodes.

Per ara, sembla que ja hi ha qui ho ha començat a promoure amb la tornada a les fronteres proteccionistes dels estats-nació i, casualment, esta gent és la que ara preocupa als qui pensaven en eixa refundació capitalista; segurament a causa de l’escassa il·lustració dels partidaris perquè, pel que puc endevinar, s’ha de ser il·lustrat per esdevindré romàntic.



Salvador Sendra

dissabte, 11 de març de 2017

L’ESTRUCTURALISME HA MORT: VISCA L’ESTRUCTURALISME!


Si apunte que pertany a una generació perduda, segurament hi haurà gent que se sentirà reflectida i altra que es trobarà inclosa en la definició, com sol passar sovint que es fa una afirmació categòrica d’este tipus. Jo, realment, cada dia n’estic més convençut, i l’exemple el veig quan repasse dos dels esdeveniments que haurien d’haver marcat el nostre caràcter finisecular: el final de la URSS i la unificació alemanya.

A la dècada dels 80, hi va haver el gran esdeveniment de la caiguda del mur del qual, si no recorde malament, hi va haver molt poca gent que no s’alegrara. La gran notícia fou la derrota del socialisme per part del capitalisme i que, a partir d’aleshores, i amb la inestimable ajuda de Nixon, una dècada abans, ja només hi hauria un sol món i se l’anomenaria mercat.

Per eixe temps d’enderrocament de murs i d’unions fraternals de cara al destí, hi havia un sistema lingüístic que triomfava en diferents àrees del pensament: em referisc a l’estructuralisme. Ara, però, eixe sistema intel·lectual es creu superat en la mesura en què s’ha progressat en tots els altres aspectes més pragmàtics, com per exemple, en les unificacions i la globalització. L’estructuralisme estudiava les representacions del món tal i com s’entenien per cada comunitat i la manera en què el grup marcava l’individu en la seua manera d’entendre el seu voltant però, una vegada que el món va passar a tindre una sola interpretació, sense classes socials i sense fronteres, l’estructuralisme ja estava sentenciat.

Ara que pensem a construir murs i a reinterpretar eixa mena de globalització de la manera més local, però que, a més, s’està buscant la fórmula per tornar a l’economia anterior a Nixon a fi de reforçar, en certa mesura, el producte nacional, i que, per descomptat, el futur apunta cap a una altra divisió del món, a gran escala, en dos pols diferents però coincidents en gran mesura als d’abans dels 80, només queda per explicar el perquè.

L’estructuralisme està mort, cridaven a plena veu els nous intel·lectuals. Però, anem a vore: si estem tornant enrere en totes les coses que el donaven per superat, per què no ho podem entendre que la culpa és seua? Doncs, esta podria ser una bona explicació de les noves tendències, no? La proposta, per tant, pot ser tan simple com que eixa teoria estructuralista no ens ha abandonat mai. Tot i que hem cregut avançar, sembla que la nostra manera d’entendre el món encara es tribal, es troba ancorada en l’època en què ens vam educar i es mou guiada per les experiències d’aleshores.

Pense que no hi ha altra explicació per a un món democràtic de persones lliures que són iguals en drets i deures, o siga, per a un món sense classes socials, sense fronteres i amb plena llibertat que, si no he interpretat malament, és el que hi ha des de la caiguda del mur. Per tant, tot apunta que encara roman eixe estructuralisme pel nostre subconscient, i estarà fins que actue la nova generació d’homes (amb plàtan) i dones (amb poma) lliures, iguals, demòcrates i capitalistes globals per superar-lo.


Salvador Sendra

dilluns, 6 de març de 2017

J

Em pregunte sovint quanta gent hi hauria voltant Jerusalem, fa uns dos mil anys, dedicant-se a predicar sobre altres vides molt millors de les presents aleshores. Ara, i sense entrar a analitzar el contingut del Nou Testament, ni de les cartes de sant Pau, entenc que sota el mantell de fortalesa i llibertat que es pregonava, hi havia una síndrome creada per la feblesa i la repressió. Segurament, el nombre de profetes que amania cada vetlada de Jericó, de Jerusalem o de qualsevol altra ciutat de la zona era molt major del que podem imaginar, i més variat.
Però, com sol passar sovint, aquell exemple que perviu no té perquè ser el millor, ni el més conegut, ni el de major repercusió, sinó aquell tocat per la vareta del destí. Una volta enterrat, i com passa al Purgatori, la planeta de cada ànima dependrà dels resos que reba, i així li deguera succeir a Jesús, amb el seguiment que se li féu molt després del seu comiat. Ara bé, això, que ho diga jo no té cap rellevància, ni importància perquè és un tema molt tractat i conegut.
Altra cosa és la història de J que vaig poder conéixer llegint Bloom. Perquè, entre altres coses, Harold és una persona formada i amb gran reputació, cosa que significa que escriu sobre certeses, estudis o teories ben meditades. I per a Bloom, J és la persona que inicia la llegenda bíblica, creant els llibres de l'Antic Testament: Gènesis, Èxode i Números. Supose, de nou, que ell sabrà de què escriu, perquè sota el símbol de J, diu que s'amaga Betsabé, la mare del rei Salomó.
Revisant la Bíblia, t'adones ràpid de l'atractiu de la història de Betsabé i de la manera en què es descriu l'assassinat del seu marit, dut a terme pel mateix rei David, amb la finalitat de quedar-se amb la dona (Samuel 11, 3 i ss.). Una dona de la tribu hitita serà, doncs, la instigadora del grans llibres en què es basa el cristianisme i, de retop, la Torà! Una història d'una dona que desmuntaria l'altra gran aposta crítica, la feta per Freud, on es defensava un Moisés egipci que va salvar el poble d'Israel i el va guiar pel desert per erigir-se rei de l'exili.
La imatge dolça de Jesús, ja tornant al Nou Testament, passada i repassada abans i després de ser escrita per aquell que es diu Marc, encara manté les formes tiranes de l'antic Déu en la mesura que l'Antic Testament conté les petjades de J. L'episodi de la figuera (Marc 11, 12-14) n'és un, de passatge, que demostra que sota eixe Jesús mitificat hi havia un humà de l'època però, i si amb el temps se sabera que sota el nom de Marc hi ha una senyora? No sé, no sé... però ja estic impacient per llegir algun valent que propose la teoria.


Salvador Sendra

dimecres, 1 de març de 2017

Procediment urgent per desconnectar.

Sembla que els grups independentistes del parlament català han proposat una reforma del reglament del Parlament per tal d'aprovar les "lleis de desconnexió" mitjançant un procediment d'urgència, per tal que el Tribunal Constitucional no puga prohibir la tramitació de les dites lleis. Açò pot ser el camí que porte al fracàs total del procediment, si fins ara la imatge de perseguits els fa guanyar simpaties a l'estranger, açò pot suposar, com bé deia Enric Juliana, que en els fòrums internacionals aquestes simpaties es perden.

Em dóna la sensació que són els petits egos, les petites misèries humanes, les que porten a prendre aquestes decisions tan dolentes. Ningú vol ser inhabilitat, perquè el referèndum no es farà i hi haurà eleccions. Tots pensen, especialment Oriol Junqueras en ser president de la Generalitat després d'aquestes eleccions. Egos. Petites misèries. Creure's l'elegit. Tenir l'orgull de ser President de la Generalitat com a Comunitat Autònoma. Tot açò pot més que el veritable objectiu d'aconseguir un Estat propi.

El que perden de vista els dirigents dels partits polítics catalans és que una condemna de presó a qualsevol d'ells seria el favor més gran que farien des de l'Estat espanyol al procés. Als fòrums internacionals no s'entendria que hi haguera una condemna greu, de presó, per voler decidir en un procés democràtic. Trobarien absolutament desproporcionat que gent que pacíficament vol decidir una qüestió acabe a la presó. Les simpaties augmentarien. Més si front aquestes decisions hi haguera una gran mobilització ciutadana.

També perden de vista que ells, els dirigents, són absolutament prescindibles. Com Mas ha sigut prescindible, renunciant en favor de Puigdemont. El sacrifici de Mas, no ha tingut cap impacte en el procés. Tampoc tindria cap impacte el sacrifici de Junqueras, ni el de Puigdemont –de qui diuen que sap que no tornarà a ser president-, ni el sacrifici de cap altre. Si condemnen a tots ells, altres podran presentar-se i continuar amb l'agenda, si és que hi ha realment una agenda.

La decisió d'aprovar les "lleis de desconnexió" mitjançant un procediment urgent, canviant les regles de joc a meitat partida, no és el camí, encara que semble el més fàcil. Això suposa un groller frau de llei, que no pot anar enlloc, llevat de fer el ridícul. A més a més no servirà de res. És com fer-se trampes al solitari. Si realment es volen aprovar, s'haurien de fer amb desobediència civil, amb totes les conseqüències. I si cal que empresonen algú o que l'inhabiliten, endavant. Com ho assumeixen Mas, Homs, Ortega, Rigau, Forcadell, etc. Si els condemnen, el procés a ulls de qualsevol persona de l'estranger guanyarà legitimitat.

Ghandi pensava que era un honor anar a la presó per una causa justa, va passar alguns anys a la presó i va ser arrestat en moltíssimes ocasions. En cada ocasió guanya legitimitat. També li va afavorir a Mandela el llarguíssim temps que va passar empresonat. Els sacrificis d'ells van fer guanyar legitimitat a la seua causa i que la pressió dins i fora dels respectius Estats els ajudés a véncer.

Si Catalunya, si els dirigents catalans realment volen guanyar aquest pols amb l'Estat, si volen aconseguir un Estat propi, no tenen altre camí: desobediència civil i sacrificis personals. Sense maganxes ni trucs barats. Ara que igual, a segons qui, és demanar-li massa.

Amb el procediment urgent, desconnectaran, però desconnectaran a l'àmbit internacional.


Òskar "Rabosa".