dissabte, 25 de febrer del 2017

SNOB

Quan s’estudia francés, hom s’adona que hi ha un ús curiós de certes paraules que, per a nosaltres, passen totalment desapercebudes, tot i que les tinguem en el vocabulari, perquè no les emprem quasi mai. La paraula snob n’és una que, tot i procedir directament del llatí, forma un acrònim, ja que està formada per la unió de dos mots diferents i es pronuncia com si es tractara d’una paraula normal. Snob esdevé de la unió de sine i de nobilitate

Sine nobilitate (sense noblesa) es fa servir per denominar totes eixes aparences que intenten imitar l’element ideal però que no ho aconseguixen, entre altres coses perquè una imitació, per bona que siga, no deixa de ser una falsedat. Però, per no vore-ho tot des de la perspectiva platònica, i passat al llenguatge de carrer, per a nosaltres es podria traduir com a carrincló, en castellà hortera. Però, tornant al tema, allò que queda clar és que hi ha una mena de transformació en un individu per imitar una conducta que li és aliena.

En el col·lectiu de l’individu imitador, tota esta acció pot resultar cridanera, coratjosa o, fins i tot, triomfadora, perquè l’snob es mou entre dos mons: el món terrenal, del qual se sent superior, i el món celestial “ideal”, del qual se sent inferior. Del primer, que sol ser el lloc d’on partix, es d’on vol separar-se per arribar el segon, però el viatge no sempre és gratificant, i menys encara quan es té pressa perquè la vida és curta i, de vegades, intensa. La personalitat tampoc ajuda, ja que, des del moment que la persona es decanta per la imitació, explicar la resta ja sobra.

Urdangarin era un xicot esportista, però sense més. La infanta era una infanta, però amb tot. Els dos mons s’unixen i, per una tendència natural, el xic s’eleva per situar-se a l’alçada de la xica, però de la pitjor manera possible: imitant. La noblesa, tot i haver-la adquirida per contacte, deu ser alguna cosa més que un simple mot, però el xic només es fixa en tot allò que l’envolta sense atendre la seua essència. Per suposat, tampoc entén que la seua posició d’snob el situa en una posició diferent a la seua dona, al seu cunyat, a la seua dona o, fins i tot, a Jaime de Marichalar.

Personalment, pense que el càstig judicial ha sigut exemplar perquè li haurà resultat entenedor i encara és jove per poder penedir-se’n la resta de la seua vida. Per al món terrenal, ara és un fracassat, i per a l’ideal, simplement no és.



Salvador Sendra