dissabte, 16 de desembre de 2017

SALUT I DOCTRINA

Resultado de imagen de doctrina
Des de l’11 de setembre de 2001 que s’ha iniciat una mena de por a allò que no s’entén; a tot allò que ens sembla foraster i estrany. Per exemple, m’he adonat de la reacció d’algunes persones que han visitat amb mi països islàmics i que no ho havien fet abans. Sembla que això d’haver transitat per llocs semblants abans de la fatídica data ens ha engrandit la cotna i eixamplat la ment perquè tenim la possibilitat d’anàlisi més desenvolupada i suportem millor les primeres impressions.

Trepitjar un estat islàmic sorprèn per la manera en què es fa públic el ritual de l’oració, i més si es tracta d’una gran ciutat. De sobte, tot s’atura i comença a escoltar-se, per la megafonia dels temples, la pregària; i açò passa a diferents hores del dia. Quan no s’entén què diuen els oradors, tot sembla boirós i inquietant, donant-se el cas de pensar que hi ha informacions estranyes que no podem descodificar. El mateix ritual ja sorprèn i incomoda el visitant que no sap com comportar-se.

Allò que no entenem ens sembla neguitós o, fins i tot, perillós. Quan hi ha gent que parla altres idiomes, ens sentim incòmodes perquè no entenem el missatge. Fins i tot, encara que l’entenem, si no és la nostra via d’expressió natural, podem pensar que se’ns escapa informació: expressions, llenguatge no verbal, actituds... Perquè entenem que hi ha voltes que no és fàcil separar-ho tot, tot i que, en el fons, sabem que es tracta d’un sistema de signes que ens permeten expressar-nos entre la nostra comunitat.

El llenguatge no és més que un codi, o siga, un contenidor d’informació. Podem pensar això si entenem que vestir-se és protegir-se del fred, o de la pluja, per exemple. Però sabem que hi ha tot un seguit d’elements –símbols, per exemple— que envolten estos actes i que es denominen cultura. Si ens centrem en la vestimenta, tot això s’elimina amb unes penyores denominades uniforme. Si ens centrem en el llenguatge, tot açò s’unifica amb unes penyores denominades llengües d’estat.

I escric açò simplement perquè hi ha una croada important contra els centres escolars públics per una causa que anomenen adoctrinament –ja hi vaig escriure altre article i no vull repetir-me. Però este adoctrinament només es dóna en les autonomies que tenen llengua pròpia! És graciós vore com a Murcia, a Andalucía, a Madrid o a Aragón no s’adoctrina ningú. I una cosa que està clara és que no es poden basar en els resultats de l’estudi PISA per carregar-se les altres llengües oficials, ja que no interferixen en els resultats de les matèries que s’avaluen i, a més, n’aporten de noves, com és l’aprenentatge d’eixes llengües. També resulta graciós vore com fa tres anys no s’adoctrinava ningú o com a Galicia no passa res d’açò.

Als estats islàmics hi ha les escoles alcoràniques, on els xiquets aprenen l’alcorà per poder-lo transmetre. Ací, els seminaris es troben buits mentre que les escoles concertades estan plenes i ben protegides per llei. Però ja he dit que no volia repetir-me.

Salut i doctrina

Salvador Sendra

dijous, 14 de desembre de 2017

LLANÇAR LLAUNES DE COCA-COLA

Imagen relacionada
Caminava després de prendre café per un carrer del poble on treballe i, davant de mi, ho feia un grup de joves, xics i xiques, xarrant animadament. Com que feia calor, els xics anaven sense camiseta. Eren massa joves per a estar tatuats. No semblaven massa afinats...
Un xic del grup estava bevent una Coca-cola i, en acabar, va llançar la llauna a terra; no es va molestar ni a caminar tres metres per dipositar-la a la paperera. La resta ho va vore com una cosa corrent, però jo no. El problema és que, mecànicament, vaig pensar que eixe tipus de persones són les que després he de reeducar, tot i que millor seria eliminar el prefix re-.
I efectivament, al cap d'uns mesos vaig vore el jove entrant al centre. Ara bé, no cal que us preocupeu perquè la seua estada no va arribar a la setmana! Però l'altre dia, una amiga em va dir que l'havia vist fumant base i que se'l trobava sovint pel carrer. Des de Serveis Socials em contaven que les cases, quan hi anaven a fer alguna visita, estaven com ja ens podem imaginar, d'asseades. Per tant, es tracta de gent coherent que no amaga res a les seues actuacions.
Però jo ara estic llegint Ruwen Ogien i la seua reformulació de l'imperatiu categòric de Kant, cosa que em resulta molt interessant. Cal recordar que dit imperatiu gira al voltant d'una màxima que diu  aproximadament que cal actuar de manera que les pròpies accions esdevinguen un model universal. Tot açò ho podeu trobar a la Crítica de la raó pràctica i és un dels pilars fonamentals de la moral de la Il·lustració.
Ogien, però, apunta que si una persona és feliç ferint-se, perquè li produïx plaer, pot pensar que això mateix passa a la resta de les persones. Per tant, el dolor no és una causa suficient per negar una acció cap a una altra persona. No obstant això, sobre el tema tractat reflexiona fins a la reformulació de la màxima kantiana en què extrau l'individu i el propi sentiment de la repercussió de l'acció, i ho fa com si el subjecte deixara de ser eixa font de moral que alhora esdevé objecte. Després ho aregla dient que no s'ha de fer mal a l'altre i que s'ha de tractar tothom de la mateixa manera.
Personalment, la reformulació de Ruwen em sembla d'allò més interessant, entre altres coses perquè Kant pertanyia a una religió massa rigorosa i els seus referents em semblen del tot idíl·lics. Però, dit això, com collons aplique la formula al jove llançador de llaunes si no colpeja ningú? I més quan estic segur que a sa casa actua de la mateixa manera.


Salvador Sendra

dimecres, 13 de desembre de 2017

El neoliberalisme és nietzscheà.

Resultado de imagen de neoliberalismo
Ves, tu, per on, gairebé sense pensar-ho, m’he trobat llegint i rellegint Nietzsche. Des de fa un grapat d’anys no el tocava… La qüestió és que donant bacs de llibre en llibre no m’ha quedat més remei que caure de nassos a Nietzsche. Sempre ha tingut un “aura”, o com es diga, que no m’ha agradat. Tal vegada perquè sóc d’esperit feble, i si Heidegger va dir “Nietzsche hat mich kaputt gemacht”, açò és, que Nietzsche l’havia destrossat, imagineu-vos que em pot passar a mi.

Cap neoliberal es reconeix com a neoliberal, ells es diuen a ells mateixos liberals. De la mateixa forma cap neoliberal reconeixerà que en el fonament, conscient o inconscient, directe o induït, de la seua creença, del seu pensament, està el pensament Nietzsche. Fins i tot, ho negaran amb vehemència. Ells sempre recurriran als seus teòrics... Diran que Nietzsche està en el fonament del nacionalsocialisme, amb “la bèstia rossa” i l’antisemitisme. Els liberals, els valors anglosaxons, que Nietzsche menyspreava, són els que van treure Europa de caure a les urpes de l’alemanya nazi. Ells no ho reconeixeran, però el que corre per les seues venes no és sang, és Nietzsche.

Ho explicaré, breument, perquè açò podria donar per una tesi, i només és un post per un modest blog. Per neoliberalisme solem entendre el pensament que ha dominat el món capitalista des de finals dels ’70 i principis dels ’80 amb l’arribada al poder de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya. Fins ahí no hem descobert res, però convé situar-se. Abans el pensament dominat era l'anomenat keynesianisme i les polítiques socials, ja foren més d’esquerres, socialdemocràcia –idees com aquelles hui les defensen Podemos i alguns sectors d’IU i es consideren extrema esquerre- i democràcia cristiana. Això suposa ideals de redistribució de la riquesa, fonamentar valors com la igualtat, etc. En definitiva, una i altre corrent són exemples del que Nietzsche anomena moral de l’esclau, representada pel cristianisme.

El cristianisme va portar allò que Nietzsche anomena transvaloració de tots els valors. Abans d’ell, la moral era la moral dels aristòcrates, una moral de vida, segons ell. En arribar el cristianisme s’imposa una moral dels pobres, dels mediocres, dels ressentits. Una moral on l’ego es persegueix, i on prima la compassió. El socialisme era una moral d’esclaus. D’esclaus haguera considerat ell el pensament socialdemòcrata o demòcrata-cristià. 

A partir dels anys ’80 hi ha un retorn als valors que imposarà l’aristocràcia, bé, aquesta vegada seria més propi anomenar-ho elits-econòmiques financeres, en tot cas, la classe dominant. La igualtat cedirà pas a la llibertat, i la llibertat transformarà tot, transformarà definitivament tots els valors. Ni família, ni abnegació per un futur, ni vincles forts amb la comunitat... res. La llibertat està per damunt de tot. Amb la llibertat torna l’ego, amb la llibertat torna el “carpe diem”, amb la llibertat torna la llibertat d’elegir, i la llibertat d’elegir és ser consumidor. Hi ha una transvaloració. D’una moral “d’esclaus” a una moral “de vida”. Moral que beneficia bàsicament a les elits.

Molt prompte ho trobem a dues pel·lícules dels anys ’80 (hi ha més, però aquestes dues són paradigmàtiques). La primera és “Wall Street”, on el personatge de Michel Douglas dirà aquella frase de “Greed is good”, a pel·lícula hi ha Nietzsche al complet, hi ha la voluntat de poder, la transvaloració, la manca de compassió, etc., tot hi és a la pel·lícula aquesta. Una altra és “Armas de mujer” on el personatge de Melanie Griffit és una secretària que té s’ha tret un títol universitari estudiant en horari nocturn després de treballar, i vol millorar, però com no és de l’elit ni ha estudiat a les grans universitats la menystenen. Aquesta xica farà el que siga, es passarà per alt les regles moral i/o ètiques per aconseguir el seu objectiu, en un moment donat diu que una xica com ella –no ve d’una gran universitat- si vol arribar lluny, no pot seguir les regles. Ací també troben tot Nietzsche, voluntat de poder, l’egoisme, la manca de compassió, etc. D’aquesta manera, mitjançant la cultura popular, la moral de l’aristocràcia acabarà amerant el poble.


El neoliberalisme ha arrasat amb la compassió, posant al mercat d’especulació productes que fins als ’90 -de la mà, no cal dir-ho, de Golden Sachs- s’havien mantingut fora, com el blat i els aliments, provocant moltes morts per fam, com a principis de la present dècada. També els desnonaments, l'augment de xiquets que pateixen fam, la gent que mor per no tenir garantida energia per escalfar-se, etc. Tot això és la manca de compassió enfront del feble, al desemparat o a l'home vulgar. La impassibilitat de la resta de gent marca fins quin punt la moral “de l’esclau” ha deixat pas a la moral neoliberal. L'absència de compassió, l’egoisme, l’ambició, el “greed is good”, estar per sobre de la moral de “l’aristocràcia”, etc. Tot això és Nietzsche. I tot això s’ha acabat imposant.

Un altre element fonamental del pensament neoliberal, i que tant cloquegen les ments més lúcides del neoliberalisme, és la meritocràcia. La meritocràcia, un bulo que s’han tret i el vesteixen de dogma, no és més que una forma de mantenir una elit, una aristocràcia, de garbejar i justificar a aquells que pertanyen a una classe superior enfront d’aquells que són “esclaus”, i què per tant tenen dret a una moral superior. Per si fóra poc, no només fins ahí arriba la voluntat de poder. El transhumanisme, la genètica, la transgenètica, la intel·ligència artificial, etc., ahí, a la recerca del superhome, un home que millore l’actual, no sols físicament, també, i sobretot, un home immoralista.

Sé que hi ha moltíssimes interpretacions del pensament de Nietzsche, jo no les he llegit totes, he llegit algunes poquetes, i tampoc he llegit tota l'obra de Nietzsche encara que sí la major part, que m’han arrossegat a llegir/rellegir-lo, i aquesta vegada ho he vist clar: Nietzsche està més el fonament del neoliberalisme que en el del nazionalsocialisme. Em deixe molts caps solts, em deixe moltes més idees, em deixe per aprofundir més en alguns aspectes... Tal vegada a altres posts. Un post no dóna per tant, i aquest ja és massa llarg, tal vegada, en el futur, reprenem alguns aspectes, o no. Això no obstant, la idea bàsica ja està, qui vulga aprofundir... llibres hi ha.


Òskar “Rabosa”.

dimarts, 12 de desembre de 2017

PREFERISC SEVILLA, ENCARA QUE SIGA PEL COLOR

Resultado de imagen de barcelona
He passat el cap de setmana a Barcelona. He anat perquè tenia entrades per al Palau de la Música i per retrobar-me amb amistats de per allà. Feia uns mesos que no hi estava però ara, per canviar la dinàmica, he decidit contar-vos-ho. Seré breu.

Primer: En tots els llocs on he preguntat alguna cosa, m’han contestat en castellà. A l’estació de tren, al metro, a l’hotel, als restaurants i cafeteries i, finalment, als bars i forns de pa. En tots excepte en un estanc, un celler i al Palau de la Música. Els he pogut entendre perquè tinc la sort de ser plurilingüe.

Segon: De cada cinquanta persones que he escoltat quan trepitjava el centre, dos o tres parlaven català. La resta, majoritàriament anglés (els més joves) i castellà (els més majors); hi he escoltat algun que altre rus, uns quants francesos i un bon grapat d’italians.

Tercer: M’he sentit com a Nàpols. La gent vestix realment malament, i he de dir que de tot allò que he vist i he sentit, la manera de vestir-se de la gent ha estat la cosa més preocupant. L’ús de les distintes tonalitats del negre, mal combinades i amb roba de qualitat realment dolenta, ha estat molt colpidora, tot i que la tendència la vaig observar fa un parell d’anys a Nàpols i pensava que no hi arribaria mai o, si més no, que no ho faria amb la força amb que ho fa.

Quart: De campanya electoral, res de res. Si no pares molta atenció, no t’adones que hi haurà eleccions en pocs dies. Tot i que quan t’allunyes de la zona guiri hi pots trobar banderes a les finestres i als balcons, la ciutat que passeges és totalment aliena a qualsevol tipus de missatge, tret d’alguns panells al metro o a alguna cantonada.

Cinqué: El centre de la ciutat fa llàstima. La ciutat que es visita no és un lloc per viure, i això es nota. Despatxos de companyies internacionals i bancs, tendes de roba i electrònica que pots trobar en qualsevol centre comercial, restaurants de franquícies, hotels i apartaments són la majoria de les ocupacions dels espais; la resta, molt més local i peculiar, es troba a les foranes.

Sisé: Hi havia molta gent estrangera demanant i dormint pels carrers. Gent gitada per qualsevol lloc acompanyada de gossos ben nodrits que quasi ni s’esforça a demanar diners per sobreviure. En totes les ciutats costaneres del sud també ha augmentat el nombre de persones que ho fan, segurament a causa del bon clima, si ens comparem amb el nord i el centre d’Europa.

Seté: He dit que seria breu i, per tant, no continuaré. Sevilla tiene un color especial!



Salvador Sendra

dilluns, 11 de desembre de 2017

Macron, ambició o desil·lusió.

Resultado de imagen de macron
Sembla que l’escena política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica. Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...

Com dirien els americans, “is hard to kill the beast” i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.

Macron parla de llistes electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó eficient. En principi sembla bé.

El nou president francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats, cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com a per creure-s’ho?

Mentre se seguisca votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.

Acabarà Macron com Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història? Sembla molt probable.

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 11 de desembre del 2017.


dimecres, 29 de novembre de 2017

EFECTOS SECUNDARIOS

Resultado de imagen de oigo voces
Oigo voces dentro de mi cabeza que me hablan y me dicen cosas y yo no quiero oír las voces porque no me gusta oír voces cuando estoy solo y las voces no me dejan estar solo porque siempre me están hablando y con las voces no estoy nunca solo.

Las voces me hablan y yo no contesto cuando me hablan porque quiero pensar lo que debo decir a las voces, pero para pensar quiero estar solo y no con las voces que hablan, pero si estoy con ellas no estoy solo y no pienso y no hablo con ellas cuando estoy solo.

La voces me dicen doctrina y yo quiero pensar pero la doctrina no me deja pensar porque las voces me hablan de doctrina y la doctrina no es buena porque las voces no son buenas porque no me dejan pensar cuando estoy solo y yo no puedo estar solo cuando están las voces que hablan doctrinas.

Pongo la televisión para no oír voces y pongo la radio para no oír voces pero las voces me dicen doctrina y yo oigo doctrina con voces y las voces salen de la tele y de la radio hablando doctrina, también. Las voces son doctrina y la doctrina que hablan las voces son doctrina de voces y la tele es doctrina y la radio es doctrina.

La escuela es doctrina porque oigo voces cuando estoy en clase y cuando estudio porque solo hablan las voces que dicen doctrina y no puedo saber lo que pone en el libro porque oigo voces y oigo doctrina que no me deja estar solo sin la doctrina de las voces que hablan y la escuela es doctrina porque no hay ruido y solo hay voces que hablan en el libro en mi cabeza.



Alvert Ribera

dilluns, 27 de novembre de 2017

LA MAJORIA SILENCIOSA

Resultado de imagen de metropolis fabrica
La política és una tasca vocacional que aporta molta satisfacció a qui s’hi dedica. La feina ben feta es reflectix en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. El polític és una persona que es desviu perquè la societat prospere i, a més, ho fa de manera desinteressada. Mai no es podrà pagar amb diners la tasca que realitza un polític i, si és paga, segur que no s’ajusta a l’esforç i la dedicació: sempre quedarà curta la quantitat que s’hi abone.

Però, a estes personalitats tan altruistes se’ls demana molt més que a qualsevol dels mortals, com, per exemple, que demostren el seu compromís explícit amb algun dels aparells legals. Quan s’exercix un càrrec, es jura o es promet l’acatament de la Constitución, o dels estatuts d’autonomia vinculats, així com la defensa dels seus principis –i cal recordar que la Carta Magna té 169 articles!—, tot i que hi ha gent que hi afegix la Bíblia... En alguns llocs, a més d’això, s’ha hagut de dir, de manera clara, que es defugiran algunes conductes o, fins i tot, s’ha hagut de demanar perdó per actes realitzats per alguna o algunes persones vinculades al partit. Resulta curiós perquè, si no s’acaten els requeriments assenyalats, et poden il·legalitzar i, per tant, es pot perdre la possibilitat de presentar-se a unes eleccions per poder fer un món millor.

Una volta que el poble ha votat i s’ha constituït la cambra de beneïts representants, hi ha la moda de dir que una majoria silenciosa s’oposa a una determinada conducta, o acció. Eixa majoria silenciosa se suposa que és la quantitat de gent que no ha donat el suport explícit a una qüestió concreta. Per tant, la doble vara de mesurar està servida ja que s’ha de fer explícita, de forma verbal –«i el verb es va fer carn» (Joan 1:14)—, una adhesió perquè sinó es pot caure en desgràcia. Però, a més, tots aquells que no han fet explícita una expressió concreta estan adherint-se a la contraria! Qui no diu que no està dient que sí però, en altres casos, qui no ha dit que sí, està dient que no. Ara bé, quan no et deixen dir res de manera directa i clara, allò que passa és que els bondadosos polítics interpreten què en penses.

I en el cas que la proclamació passe des de les cambres de representants a la ciutadania, què s’ha de dir? Perquè el Partit Popular va demanar als seus simpatitzants que, si estaven d’acord en la defensa de la unitat d’España, havien de traure una bandera al balcó. Ara que este partit que està competint amb Ciudadanos per l’hegemonia pàtria i inquisitorial ha perdut la partida clamorosament perquè, de cada mil habitatges, hi ha dos, o tres, que l’han treta; per tant, la majoria silenciosa que ha parlat –perquè ara ja ho pot fer, sense por— està en contra de la unitat d’España. I punt!



Salvador Sendra

dijous, 23 de novembre de 2017

DOCTRINA

Resultado de imagen de doctrina
Coses que sorprenen, coses que alteren, coses que enerven, i, entre elles, l’ús que es fa de paraules entre les quals es troba la del títol.

La RAE diu:

doctrina

Del lat. doctrīna.

1. f. Enseñanza que se da para instrucción de alguien.
2. f. Norma científica, paradigma.
3. f. Conjunto de ideas u opiniones religiosas, filosóficas, políticas, etc.,sustentadas por una persona o grupo. Doctrina cristiana, tomista, socialista.
4. f. Transmisión de la doctrina cristiana en la catequesis. Los niños van a ladoctrina.
5. f. Plática dirigida al pueblo, explicándole la doctrina cristiana.
6. f. p. us. Grupo de personas que salía con los predicadores por las calles hasta el lugar en que se había de hacer la plática. Por esta calle pasa la doctrina.
7. f. En América, distrito eclesiástico servido por un sacerdote expresamentenombrado para adoctrinar a la población indígena.
8. f. En América, pueblo de indios recién convertidos, cuando todavía no se había establecido en él parroquialidad o curato.

adoctrinar 
1. tr. Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias.

Fer classe, per tant, i segons la RAE, és adoctrinar. Altra cosa és que hi ha qui pensa que la paraula té altres connotacions, i segurament ho pensa perquè les fa servir, o les ha fetes servir en el seu temps. La relació de la doctrina amb la religió, no obstant, és evident perquè el lector (o la lectora) segur que ha associat ràpidament els termes. I és per això que, quan hi ha gent que diu que no s’ha d’adoctrinar a les escoles, he de dir que hi estic totalment d’acord. Per tant, no entenc perquè, quan passege per qualsevol ciutat, el 98% dels centres concertats tenen noms de sants, beats, verges o cristos.

Resulta curiós però el nas em diu que, en la gran majoria dels centres de referència, hi ha ensenyament religiós, o siga, doctrina. Estic totalment d’acord amb eliminar de l’ensenyament escolar totes les matèries que s’aparten de la causalitat racional. No entenc com l’alumnat pot estar rebent una classe de Física o d’Història i, de seguit, altra de religió sense que ningú es queixe, ni tan sols els pares i les mares que observen de manera crítica els continguts dels llibres de text i que opinen que el mal que es pot fer a un infant tan jove i tendre és irreparable. A més, això de l’Escolàstica ja fa més de 600 anys que ha passat, o allò que pot ocórrer és que encara romanga a la ment d’alguns progenitors o tutors, o polítics!


Salvador Sendra 

dimarts, 21 de novembre de 2017

Els valencians som un fòssil: un no-res.

Aquests darrers dies he llegit per les xarxes socials algunes coses que han acabat de donar forma a aquesta reflexió. En primer lloc, una espècie de malestar per part d'alguns valencianistes perquè Pablo Iglesias no va incloure als valencians entre les nacions de l'Estat; per altra banda, la celebració de l'Aplec del Castell Dénia i les converses que s'han derivat al comentar-se per les xarxes. Sembla que no hi ha lligam, cert? Doncs, per a les idees, arran de les darreres lectures, que van rondant-me pel cap, hi ha. Vos ho explique.
Pablo Iglesias té raó. Els valencians no som res. I ho dic en sentit sartrenià, que és l'enfocament que empraré en aquest post, però en compte de dirigit a l'home, a l'ésser humà, dirigit al poble valencia com a subjecte. Els valencians no som res –torne a repetir-, perquè estem a un present que és el buit, el no-res, el no-ser. A més a més, els valencians com a poble, vivim mirant al passat; i el passat, si bé és el que ens ha portat ací, no és el que som, sinó el que érem, és una cosa acabada, immodificable, fossilitzada, una cosa perduda i irrecuperable. El llibre de Vicent Baydal "Els valencians, des de quan són valencians?" no ens diu res del que som els valencians, sinó del que eren els valencians al s. XIV, i és més, del s. XXI no diu res –a més a més, que no diu què era "ser valencià" al s. XIV-. També tenen poc valor les commemoracions, recordatoris, o com es vulga dir, referides a la Guerra de Successió i als Decrets de Nova Planta, no tornarem mai a l'època d'Els Furs, ni seria bo tornar-hi. Ni les apel·lacions a la Guerra Civil, ni a la Transició, o a qualsevol altre passat mític, mitificat o mitificable.
Conéixer el passat ens pot ajudar a comprendre què som, d'on venim, com hem arribat fins ací, quins avatars hem passat com a poble, etc., però no determina, ni ha de determinar, res de l'avenir. Perquè el fet essencial és el que volem ser. El que volem ser és com ens projectem cap al futur com a poble. Dins de les opcions que tenim per escollir, amb exercici de la llibertat, ens projectem cap al futur. Eixe projectar-se cap al futur, és el que definirà qui som.
Els valencians no tenim com a poble cap projecció cap al futur, no hi ha cap projecte cap al futur. L'únic projecte cap al futur –no entrarem a discutir hui si estava encertat o no- és el que va desenvolupar Fuster. Fuster va comprendre quina era la realitat, va mirar al passat, i va projectar al País Valencià cap al futur. Aquest projectar-se passava per ser un projecte comú amb la resta de pobles, que ho direm amb llenguatge que empra Baydal, amb els quals la majoria dels habitants del país compartim origen ètnic-cultural. Era un País Valencià que es projectava dins d'uns Països Catalans projectats cap al futur.
Si assumim la divisió per terços que fan alguns sociòlegs –terç conservador, terç reaccionari i terç revolucionari-, el terç revolucionari –o com diria García-Trevijano, el terç laocràtic- va assumir el projecte de Fuster als anys 60 i 70, la qual cosa va forçar a les forces reaccionaris, conservadores i a l'Estat Español a tancar files, per a esclafar amb el projecte fusterià. Abans que les forces nacional-espanyoles tancaren files davant el procés independentista català, Fuster ja havia obligat a aquest "cierre de filas" durant la II Restauració Borbònica. Totes les forces espanyoles, des de l'Alianza Popular amb els elements més reaccionaris del país, UCD amb el catedràtic de Dret mercantil assassinat per ETA als '90, Manuel Broseta, i el P$x€ amb Ernest Lluch –un català-, es van mobilitzar per a alçar el primer gran dic de contenció contra un projecte -parit pel fill d'un carlista- valencià que li feia escac a l'Estat i al nacionalisme imperialista castellà.
Des d'aleshores no hi ha hagut cap projecte de país que el projectara cap al futur. La Batalla de València, on el projecte fusterià va ser aniquilat, va portar a la Comunidad Valenciana, i la Comunidad Valenciana és el no-res. El fet de dissoldre's dins del present, un present que és España i on la Comunidad Valencia es deixa arrossegar amb més o menys ganes, amb indolència sempre, i on la màxima ocurrència ha estat posar la clàusula Camps com a projecte de futur al darrer Estatut d'Autonomia de la Comunitat, és la desaparació del ser del poble valencià; és el no-ser poble; és el poble mut: el silenci del poble i el que no hi haja cap veu de poble per assumir.
No hi cap projecte ideològic –l'últim projecte identitari, que és del 2016, es queda en el 1360- ni polític –ni tan sols Compromís té un projecte de país- ni el terç revolucionari o laocràctic està mobilitzat sota un projecte comú que projecte el país cap al futur. Mirar a la història, mirar al passat, i veure que forem aleshores, ens converteix en un fòssil, com un os de dinosaure, que ja no té vida i que resta com allò que va ser i no és; com un no-res de pedra.
                          
Òskar "Rabosa"

diumenge, 19 de novembre de 2017

L’AVORRIMENT ETERN JA NO ÉS DE LA NOSTRA ÈPOCA

Resultado de imagen de superheroes
A la mitologia, tant fa d’on siga, hi ha hagut els déus i els humans. Les relacions entre ambdós no sempre han estat ben enteses ja que els primers es movien per un àmbit en què no hi havia el temps. L’eternitat, però, comportava d’altres facetes, i no totes divertides ni agradables, com, per exemple, l’avorriment. I per evitar-lo, les divinitats feien tot allò que podien: enganys, guerres, sexe, festes, sacrificis... Els segons, els humans, vivien en el món temporal i tenien altres preocupacions, tot i que, si fem servir el platonisme plotínic, hi intuïen la vida dels seus superiors i la intentaven imitar.

Entre déus i humans hi havia els semidéus, fruits de tantes i tantes expedicions divines recercant l’amor més passional entre els humans. El resultat dels encontres íntims entre les divinitats i la humanitat va ser algun que altre semidéu: Ulisses, Hèracles, Heràclit... i fins i tot el mateix Jesús! Però els herois mig divinitzats posseïen atributs humans barrejats amb poders inhumans, o divins (força descomunal, saviesa excepcional, bellesa sense igual, i altres), i vivien, ells sí, entre la resta de persones, tot i que tocats per la mà divina.

Els semidéus són la base de la creació de les grans civilitzacions del món i pertanyen a l’àmbit de la mitologia, de la literatura o del subconscient col·lectiu. Ara bé, si el naixement d’una nova civilització requerix d’elements mutants que li aporten la vessant mística inherent als pobles escollits, com expliquem la força que prenen els EEUU de després de la II Guerra Mundial? La nació escollida, tocada per la mà d’un(s) estrany(s) déu(s) va crear la seua pròpia mitologia semiracional per sustentar els semidéus: els herois dels còmics!

Malauradament, no tots han acabat d’entendre la gràcia del projecte il·lustrat –per això de les il·lustracions— i han vist els personatges com a simples entreteniments, mentre que la seua gran aportació ha estat la de canviar l’ordre mundial, ja que, des que el món és món, hi ha hagut elements amb característiques excepcionals. La radioactivitat, un experiment secret o una prova militar errada han estat els detonants del nou model nord-americà, tot i que encara hi roman alguna que altra divinitat de les de tota la vida. Jo, però, trobe a faltar l’avorriment etern, ja sabeu...



Salvador Sendra