dimecres, 21 de juny de 2017

L'EXEMPLE FRANCÉS

Després d’observar com un polític sense partit ha aconseguit guanyar les eleccions franceses, primerament les presidencials i ara, al cap d'un mes, les legislatives, amb una estructura muntada en poc més d'una mesada, hi ha mitjans de comunicació que alerten sobre l'excés de poder que ha assolit el nouvingut Macron –nouvingut entrecomillat, ja que va ser ministre d'economia amb Hollande– tot i que no els veig massa al dia de la realitat francesa; per això l'explicaré una mica.
Realment, el fet extraordinari no ho és tant, ja que el general De Gaulle ja va fer una cosa semblant quan va guanyar les eleccions de 1958: per lliure i aprofitant el carisma. El cas té les seues similituds, ja que el general va abandonar la política activa per tornat-hi i guanyar, en un cas, salvant les distàncies, semblant al de Macron, tot i que entre ambdues persones hi ha tot un món –o dos– de diferències i de vivències.
Valls és el tercer actor necessari per a este exemple. Podem recordar que va poder aprovar la polèmica reforma laboral de 2016 fent servir el Décret Gouvernemental a causa de la forta oposició interna, socialista. Este Décret, abans de la reforma de De Gaulle que inicià la V République, segurament era una eina impossible d'usar. A més, la moció de censura que s'hi derivà, la va evitar perquè part dels rebels socialistes van abandonar l'Assemblée National.
Amb tot açò exposat fins ara, es pot apreciar que els lligams d'uns i altres estan presents, com no podria ser d'altra manera. Però, d'altra banda, tot i vore que un estat complex com França es pot governar des de la presidència, cal remarcar que la gran varietat del partit de Macron pot ser difícil de controlar per al seu primer ministre, i més ara que ha dimitit el tercer ministre (el de defensa) del seu govern en només un més!
La baixa participació de les eleccions legislatives resten credibilitat al projecte reformista de Macron. El seu poder és immens, hui dia, però, des del meu punt de vista, només el derivat del sistema presidencialista francés implantat per De Gaulle, que no per la uniformitat de l'Assemblée ni per la capacitat d'En Marche per unificar criteris i votacions. Finalment, i per no avorrir el lector més del compte, espere de la politique française moments de glòria que ja vos aniré detallant.


Salvador Sendra

dissabte, 17 de juny de 2017

Històric!!!

Aquest és un post històric. No és que tracte un tema d'història. Ni tan sols tracta un tema que serà rellevant per a la història de la humanitat. És un post històric perquè ho dic jo i s'ha acabat.

Ho dic jo i s'ha acabat, perquè estem a l'era de l'abús de l'adjectiu històric. Sembla que el dia de hui tot és històric. Som tan presumptuosos que pensem que fins a la mínima merda que caguem és històrica. Sí, històrica d'allò que reflectiran als llibres d'història d'ací 500 o 1.000 anys. Que un partit nou aconseguisca 5 milions de vots, diu que és històric. Que hi haja un canvi de govern diu que és històric. Que una dona, que damunt no va fer res de nou, siga la primera ministra de defensa, diuen que és històric. Que els donen resultats electorals del maig del 2015 diu que és històric. Que es tanque la model de Barcelona diuen que és històric. Que Rafa Nadal guanye 10 Roland Garrós, diuen que és històric.

De veres que a les persones que visquen d'ací 500 o 1.000 anys els importaran totes eixes merdes de fets? Clar que sempre hi haurà erudits que s'especialitzen en temes i busquen petites xorrades o friquis que acumulen detalls xorres de la història. Però en general, ni els llibres d'història quan parlen dels inicis del s. XXI, els importara un ravé totes aquestes xorrades. Si no, vos propose un repte, digueu-me, en comentaris, 5 ministres espanyols d'inicis del s. XX. O si voleu vos ho pose més fàcil, els presidents de l'Estat espanyol els 17 primers anys del s. XX. Veritat que no teniu ni puta idea? Doncs, això. Voleu més? Els 10 fets més destacats a les dues primeres dècades del s. XX a l'Estat espanyol. Avise, hi ha premi.

Hom pot dir que sempre hi ha un toc d'hipèrbole quan es gasta l'adjectiu "històric". El problema és que molts dels protagonistes i molts dels "grupis" d'eixos protagonistes s'ho creuen. Es pense que estan fent Història, així amb majúscula. Es pensen que realment són motors d'uns canvis. Que estan tocats per una vareta màgica i que canviaran el curs de la Història. I els "grupis" també es creuen especials, part d'eixa història, només pel fet d'haver votat, o d'anar a una manifestació, concentració o acte de partit. Els "grupis" també pensen que a l'haver triat un líder, normalment mediocre, són protagonistes de la Història. I això ho reforça el fet, que el líder sol fer-los una palmadeta a l'esquena i dir-los: Hui heu fet història. Ara bé el líder sempre pensa que qui ha fet història és ell, però ha de compartir els mèrits per seguir sent admirat.

Així doncs, aquest és un post històric, dels que faran història. Sí, perquè ho dic jo i sóc més xulo que un huit. I serà històric gràcies a vosaltres que el llegireu, vosaltres que sou els meus grupis i llegint-me feu història juntament amb aquest post. Però encara dic més, aquest post serà històric gràcies a tota la humanitat, la immensa part de la humanitat que mai llegirà aquest post, perquè els marcarà la vida sense que ells sàpiguen per què.

Aquest post serà tan històric d'ací 500 o 1.000 anys com totes les putes merdes que ens diuen que són històriques.


Òskar "Rabosa".

divendres, 16 de juny de 2017

COMPREU ROBA CARA: SALVEU EL PLANETA!

Després de revisar, així per damunt, un text d’eixos que estan de moda ara, sobre l’economia circular, m’he adonat que hi ha carta blanca per escriure de qualsevol tema, per neci que se siga, sense cap mena de vergonya. Això, a priori, em reconforta perquè significa que no sóc l’únic que ho fa, tot i que, en el meu cas, l’empremta personal està molt més clara i no hi ha cap mena d’intenció d’amagar-la. El problema roman en la resta de gent, que escriu ex cathedra quan les coses que diuen no se sostenen.

Això de l’economia circular, pel que vaig entendre del text, tracta d’eliminar l’eexplotació de les matèries primeres fent servir el reciclatge del producte en desús. I esta iniciativa, a priori sembla atractiva, sempre que no s’analitze la lletra menuda. No vaig vore que s’incidira amb el consum desmesurat de productes inútils, cosa que, des del meu punt de vista, és el moll de l’os del problema. La moda, la baixa qualitat, la malaltia acumulativa i vés tu a saber quantes estupideses més es troben en el mateix punt zero que cal analitzar per poder superar la situació.

En el cas de comprar roba cara, per exemple, i pensant que això de la moda és una realitat més bé estúpida per ridícula –cal dir que tot té uns límits: fins i tot el mal gust– i una gran part del problema, quant a la vestimenta, resoldria part del conflicte. Una camisa o unes sabates que et duren set temporades són, si més no, símptoma de conscienciació social i ecològica. Si les mateixes peces les has de canviar cada any, significa, a més de demostrar molt poca personalitat i poc gust, que eres egoista i insolidari. Set temporades per a una camisa italiana de 150 euros, per exemple, és una molt bona inversió (150/7=21,42), tant per la qualitat del producte com per l’encert a l’hora d’escollir-la. Per a unes sabates de pell anglesa de més de 250 euros, el cas és el mateix (250/7=35,71).

Si per anar a la moda m’he de comprar roba de temporada a uns preus sensiblement inferiors als exposats abans, estic fent malbé el planeta, explotant infants asiàtics i esgotant els recursos de la Terra. I eixes són unes raons de pes per evitar eixe costum. Si, per contra, compre qualitat europea –ja sabeu, sabates de pell anglesa i camises italianes– , tot i que el preu siga molt més alt, faig un bé a la humanitat. I tot això sense entrar a valorar eixe aspecte positiu que parla sobre la pròpia personalitat. Bioy Casares, l’elegant amic de Borges, deia que esta elegància ha de tindre sempre un puntet de desgast; a l’home no li agradava la roba acabada de comprar...

Sóc partidari de l’economia lineal: comprar-usar-tirar. Però ara ja sabeu el perquè d’esta tesi a priori tan nefasta per al planeta, que no recicla. I ho faig perquè sóc un antisistema que no crec en el consumisme, ni en la producció desgavellada que du associada l’economia actual, ni en el consum viciós. I no recicle perquè, quan la camisa ja no està per usar, la faig servir per netejar els vidres del cotxe. Després, la tire al fem!



Salvador Sendra

dimarts, 13 de juny de 2017

A EEUU HI HA UN PRESIDENT ECOLOGISTA

Escoltar els informatius de la ràdio o llegir la premsa diària no és, ni de bon tros, un factor que puga avaluar el nivell d’informació de què disposa cada individu. Més que llegir i escoltar, cal buscar persones que, com faré jo, puguen ensenyar-nos a esbrinar el missatge real de la comunicació, o bé donar-nos-el esbrinat, per estalviar-nos esforços. Sovint podem llegir i escoltar coses sense disposar de la facultat per separar el gra de la palla i, després, el que passa és que se’ns crea una confusió excessiva d’allò que ens envolta quan les coses, en realitat, són molt més simples.

Donald Trump és ecologista i, a més, quasi m’aventuraria a dir que alternatiu. La seua manera de vore el món, tot i ser peculiar, per simple, deixa entreveure eixos tons d’autèntica ximpleria. Potser m’he excedit amb això de la “manera de vore el món”... Ara bé, si pensem que els mitjans de comunicació no ens aporten la seua vertadera imatge és perquè segurament ell mateix la desconeix.  I eixe problema se solucionaria si la filla i el gendre deixaren d’interrompre’l perquè el gran geni ens il·luminara amb la seua saviesa i el seu saber estar.

La solució proposada de construir el mur de la frontera amb México amb panells fotovoltaics és una gran idea perquè, a més de la funció primera de qualsevol mur, la de dificultar el trànsit, ens ajudaria a protegir el planeta dels perills de l’escalfament de l’atmosfera. Finalment, eixa paret desangelada tindria una imatge diferent i més acord amb el segle XXI. I, a vore qui és el guapo que s’hi oposa! Amb quines raons es pot desmuntar l’enginy del president? Jo, de moment, només hi veig una possibilitat que, si no és del tot contrària, sí que pot esmenar el projecte.

Si pense en la gran quantitat de peces de cement que es poden necessitar per realitzar l’obra, de sobte m’adone que caldria aportar alguna modificació perquè, si el mur ja es pot considerar ecologista, amb uns retoquets quedaria niquelat: jo el construiria amb material reciclat! A més, com que paga México... Ho dic per si hi ha algú que pensa que la meua proposta pot apujar els costos als americans de més al nord. I així ja quedaria el projecte arrodonit, esperant un Congrés valent que acceptara el repte ecològic nord-americà del present segle i, a més deixaria sense arguments tots aquells que han dit res sobre la manca d’implicació del president amb la ciència i l’energia per aturar el canvi climàtic.



Salvador Sendra

dilluns, 12 de juny de 2017

La por al s. XXI.

La por és una sensació que acompanya a l'Ésser humà des de sempre. No debades és un mecanisme de supervivència que no sols tenen els humans, sinó que acompanya també a tot el regne animal. Llegint un el llibre de l'historiador Jean Delumeau, La por a Occident, hom ràpidament s'adona que la por ha canviat. Delumeau analitza la por a les societats occidentals des del s. XIV al XVIII, però si hom mira el s. XX i aquests inicis del XXI, és fàcil veure com les pors han canviat.

És més, les pors del s. XXI ja ni tan sols són les del s. XX. La por del s. XX, a Occident, bàsicament, després de la Segona Guerra Mundial era el comunisme, la possibilitat d'una guerra nuclear amb els països de l'Est d'Europa i els riscos derivats de l'energia nuclear amb ús civil. Però en avançar el segle, les pors anaven canviant els seus contorns. Ja als anys '80 del s. XX, com un preludi d'allò que vindria més tard, Ulrich Beck ens avança la societat del risc. Després de la caiguda del mur de Berlín, la societat del risc apareixerà amb tota la seua esplendor.

Anunciadors de les pors, els teòrics de la societat dels riscos com Innerarity defenen que la por pot tenir un efecte beneficiós. Certament jo acabe de veure cap efecte beneficiós a la por. La por sempre ha tingut un efecte beneficiós per als que tenen beneficis amb la por. Per al poble, la por sempre els ha portat a la submissió. La por al s. XXI també beneficia als que tenen el poder. Els teòrics de la societat dels riscos són els que més ajuden als poderosos. La globalització dels riscos serveix al neoliberalisme, serveix als globalistes en els seus objectius. No debades, Innerarity (deixeble d'Ulrich Beck) i Javier Solana (ex-Secretari General de l'OTAN, ex-Comandant en Cap de l'EUROFOR, Ex Mr. PESC, i capdavanter del Món Unipolar i un Govern Mundial –òbviament controlat per Occident-) van co-dirigir una publicació amb un nom tan suggerent com La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales.

Més enllà de les pors (perills reals i concrets) ara tracten d'expandir l'angoixa (perills no concrets). Estendre l'angoixa i la por com a mecanismes per prendre mesures per controlar-nos o imposar mesures que d'altra manera serien impossibles -Doctrina del shock de Naomi Klein-. Terrorisme, canvi climàtic, riscos financer, riscos socials com que no hi haurà diners per l'Estat de Benestar, malalties, etc., tot serveix per reduir drets, per potenciar organismes internacionals fora del control de ciutadans. Organismes internacionals controlats per tecnòcrates al servei dels interessos de les multinacionals.

Mentre els experts ens parlen de les mesures a adoptar per combatre els riscos, els governs i els organismes internacionals es dediquen a estendre la por i l'angoixa entre els ciutadans. I aconsegueixen estendre el pànic de manera efectiva:

  • A Mèxic al 2009 es tanque aeroports per una malaltia que és més inofensiva que la seua variant comú, la grip A, qui esten el pànic és l'OMS. Occident entra en pànic perquè a Àfrica moren 11.323 persones d'Ebola en dos anys, a Accra, capital de Ghana, en 15 dies del 2015 morien 5.000 persones de còlera (i el problema era l'Ebola).lL'OMS, Estats i mitjans tots alhora estenen l'angoixa.
  • A tota Europa s'estén el pànic pel terrorisme de l'ISIS, el problema és Al-Assad, Sadam, Ghadaffi, o qualsevol altre, però ningú posa control a l'ISIS, ni al seu finançament, ni als seus diners, ni a qui li compra el petroli, etc. Hom li costa no deduir que mantenir l'ISIS viu no només és bo per lluitar contra Al-Assad (com reconeix el mateix John Kerry al video filtrat per Wikileaks) sinó que és una arma efectivíssima per controlar-nos a nosaltres, els súbdits dels Estats occidentals.
  • Estem bombardejats per imatges de les catàstrofes que vindran amb el canvi climàtic, quan llevat que farà més calor és impossible dir res més. No obstant això, cada dia es publiquen centenars de notícies i anuncis que preveu una apocalipsi climàtic –ni pensar vull què dirien si s'haguera viscut una situació com la de fa 12-15.000 anys amb l'eixida de la darrera glaciació. Món científic, documentals, i mitjans de (des)informació, propaguen les pors.
  • Les crisis financeres, el final de les pensions, la pèrdua dels estalvis per la fallida de bancs... són també angoixes que els transmeten diàriament pels mitjans de (des)informació de masses.
  • Un altre motiu d'angoixa, i també lligat al canvi climàtic, és l'aigua. La manca de l'aigua, la lluita per un recurs escàs, la gestiò privada per multinacionals... etc. Els profetes del risc anuncien la crisi de l'aigua. Expertes de l'ONU i l'altres organismes interancional, són els que més extenen eixes pors.
  • També les amenaces dels cibercrim estan prenent protagonisme. Els atacs de les darreres setmanes també són un element de pànic: si Telefònica pot ser piratejada impunement qui pot estar segur? En els organismes internacionals vinculats a l'ONU ja fa temps que se'n parla, d'ahí eixes propostes com fer un internet menys lliure.
Per a totes aquestes situacions, moltes altres més, sempre tenen la mateixa solució. Més col·laboració internacional, més organismes internacionals, més globalització, etc. Tot burocratitzat, tot tecnocratitzat, tot allunyat del poble. Perquè com posa de manifest l'elecció de Trump, el Brexit, el referèndum de Colòmbia, etc., el poble sempre tria malament.

Certament, no hi ha, o almenys jo no la veig, una línia clara entre quan les pors i les angoixes naixen espontàniament i quan són provocades i teledirigides com a fenomen de control social, però les pors i angoixes que actualment campen per Occident són aprofitades i fomentades com a mecanisme de control social. Moltes d'elles són inventades o serveixen com assaig... Les nostres pors són el seu poder.


Òskar "Rabosa".

dissabte, 10 de juny de 2017

L’APAGADA SENSACIÓ DE PAGAR REBUTS

Hui tinc l’estranya sensació de trobar-me entre dos mons, d’una banda relacionats i, d’altra, del tot allunyats. Un d’ells és eixe que veig transcórrer sense massa interés... que no va més enllà d’eixes coses diguem-ne físiques, o percebudes mitjançant els sentits més bàsics –ja sabeu: eixos cinc! L’altre és el que hi ha més enllà de la percepció directa i que ens arriba només a partir d’una lectura ensinistrada per a percebre’l.

Mire per la finestra de casa. Estic just a la línia del vidre que separa les dos realitats: la de fora, amb hòmens pescant, gent banyant-se a la platja, altres passejant...; i la de dins, de cara a la meua prestatgeria, protegit de qualsevol contacte, i de la qual extrec un llibre de poesia de Ferrater. L’exterior, malauradament, no té gaire interés. Hi ha poques coses que em motiven a eixir este matí que vagen més enllà de prendre l’aire o de passejar per la platja.

Opte per llegir alguns poemes del desaparegut autor i percep la seua manera d’explicar eixa realitat que a mi tan poc m’aporta hui. Llig una peça en què narra un passeig diürn per Barcelona, on descriu els indrets, els cotxes, les persones i, fins i tot, interpreta algunes accions. M’adone que llegir-lo em provoca plaer i que no m’està contant quasi res; que simplement transforma una mena de documental urbà de deu minuts en poesia.

Ara, que ja ha passat una estoneta més, intente mirar, de nou, per la finestra per analitzar si hi ha alguna sensació nova. Tot seguix igual. Mire, altra volta, la prestatgeria i veig que falta un llibre: segurament el de Gabriel. Està sobre la taula, obert, just al costat d’uns rebuts que s’han de pagar a l’Ajuntament –fem, reciclatge, IBI... M’arme de valor, passe per la dutxa, em vestisc i isc a eixe món de sensacions físiques per realitzar la gran proesa de pagar un rebut i domiciliar-ne un altre. Pense que quan torne escriuré tot això que m’ha explicat Ferrater en la seua poesia però, en tornar, m’he adonat que ni la funcionària que m’ha atés, ni la dona que m’he creuat, ni els jardiners del parc, ni ningú, m’ha provocat el més mínim anhel poètic.


Salvador Sendra

dilluns, 5 de juny de 2017

LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA


Despreocupats, irònics, violents
 –així ens vol la saviesa: és una dona,
ama sempre únicament un guerrer...
                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!



Salvador Sendra

divendres, 2 de juny de 2017

LA HIPOCRESIA ÉS LA MARE DELS PRESUPUESTOS

Hi ha actes de tan gran hipocresia que haurien de ser recordats durant una bona temporada i, a més, fer-los servir de referent per explicar la baixesa humana als futurs ciutadans; en estos presupuestos se n’han vist un parell, i de grossos. En primer lloc, no hauríem de tindre cap problema a dir que es tracta de un pressupost tutelat per ETA, si pensem en algun moment que l’argumentari que ens ha fet empassar el PP al llarg de la darrera dècada té algun sentit i alguna credibilitat. Les similituds i els enllaços que permeten a qualsevol persona amb una memòria mínima els podeu buscar vosaltres mateix en una o altra font (premsa, àudios, youtube, blogs...); tant fa.

D’altra banda, i malgrat l’èxit de Pedro Sánchez a les últimes primàries –i a les penúltimes— cal  dir que la seua posició respecte als comptes generals no ha canviat gaire del de la gestora perquè el diputat de Nueva Canarias, i cal recordar-ho, va fer campanya amb el PSOE. I d’este comportament es desprén que al darrere de l’aprovació dels comptes hi ha la mà dels socialistes, amb l’agreujant que estos s’aproven sota el comandament de Pedro Sánchez i no de la gestora, que es renta les mans –supose—, ni de Susana.

Però, i com deu pensar González Pons, tot i la presència d’ETA en el subconscient de part de la negociació, i de la mà llarga del PSOE, pense que en el top ten de la hipocresia es troba es troba el cínic mediocre, per excel·lència: Albert Rivera. Ciudadanos va dir i va repetir fins a l’extenuació que no acceptaria pactes amb els nacionalistes, a més de fer servir un discurs centralista que vol eliminar tot premi i tota gratificació lligada als territoris. I està clar que la línia que intenta seguir, a més d’impossible, tot i que el col·locaria en el centre de qualsevol negociació, no passa de ser pura demagògia.

Finalment, cal esmentar que els demonitzats per part de la premsa –la poca premsa— progre, o els pobres il·lusos que no poden entendre la demanda dels partits regionals per millorar la seua terra i els seus habitants, no posseïxen un argumentari sòlid si se sap que les majories absolutes són centralistes per natura. Ara, a esperar la reforma del sistema electoral que proposa Ciudadanos per ser ells, i no altres, els grans beneficiaris de cara a una nova cita electoral. Liberals però jacobins i hipòcrites!



Salvador Sendra

dimarts, 30 de maig de 2017

Accident Metro València.

El cas de l’accident del Metro de Valencia ha tornat a l’actualitat aquesta darrera setmana. Primer va ser el Jutjat d’Instrucció 21 que ha tornat a arxivar el cas, al considerar que  no hi ha responsabilitat penal. Aquest diumenge per la emissió a la Sexta d’un reportatge.

No es pot negar que la gestió des del Govern de la Generalitat i des del FGV ha sigut nefasta. El tracte a les víctimes de la accident ha sigut nefast, insensible, denigrant i, fins i tot, inhumana. Vergonyós va ser el tractament de Canal 9 de la informació. Tot açò, porta que un vel fosc cobrisca el cas. No és d’estranyar que les sospites d’ocultació d’informació, de tractament de la investigació i de elusió de responsabilitats, inunden de desconfiança l’ànima de les víctimes i de les seues famílies.

No obstant això, pot ser que l’arxiu de cas pel jutjat d’instrucció no siga descabellat, ni al darrere hi haja cap mà negra per ocultar el cas. Més si hom para atenció al que diu, més bé al que diu la premsa que diu, la interlocutòria (auto, en castellà) d’arxiu  -no he pogut trobar la resolució-. Segons recull El Levante:

La instructora se remite a los informes periciales, para subrayar que en el año del siniestro, la inexistencia de balizas ante las curvas era una pauta de actuación común en otras administraciones ferroviarias que hasta entonces se había mostrado segura. Y apunta además, que en el caso de Valencia, se valoraron otras circunstancias como el hecho de que nunca antes hubiera habido accidentes o incidentes relacionados con los excesos de velocidad en curva; y que ni maquinistas, ni factores de circulación ni trabajadores de infraestructuras ni técnicos de línea ni sindicatos advirtieron nunca del peligro de la misma.
I diu molt bé la instructora -si és com diu-, El Levante cita literalment:

Lo decisivo desde la perspectiva penal es si las medidas de seguridad existentes cumplían con los estándares de seguridad del sector. Y como se señaló en resoluciones anteriores a la reapertura del procedimiento, la mejora o el incremento de las medidas de seguridad efectuadas a posteriori, no puede equivaler en el ámbito penal a que la situación previa pueda considerarse sospechosa de criminalidad.
Es fa difícil fer un judici propi sense tenir en compte tots els elements, sense haver llegit els informes, sense tenir la informació de primera mà com té la instructora. Però també es fa difícil pensar que la instructora davant una situació com aquesta vulga tirar terra sense més ni més damunt de l’assumpte. Ara bé, vista la situació de paranoia respecte al “poder judicial” que vivim, les sospites que tots teníem i que confirmen les gravacions com les del cas “Lezo”, la manca de confiança que tenim amb el sistema, el tracte rebut per les víctimes, les maquinacions de Cotino que exposen les víctimes, etc., alguna cosa a dins nostre ens diu que no podem confiar totalment.

El tema penal no està tancat, la Fiscalia vol recorre la resolució de la Jutge, no sé si és un acte de cara a la graderia o de veres hi ha indicis de responsabilitat penal o queden diligències d’investigació per fer. En qualsevol cas, que s’arribe fins el final, és bó.

Que no hi hagen responsabilitats penals no vol dir que no hagen d’haver-ne de cap altre tipus. I aquestes sembla que no es depuraran mai. La comissió d’investigació de Les Corts va determinar que si hi havia responsables, i va determinar falles. Tard i mal, perquè els responsables estan tots a casa i això no els passarà cap tipus de factura. És més, el PP no patirà, en vots, cap conseqüència. Però ja res, des de l’emissió del reportatge de Jordi Évole i de les conclusions de la Comissió, pot amagar la vilesa d’aquesta gent: de Paco Camps, de Cotino, del Partit Popular, dels directius i “periodistes” de Canal 9 que van amagar i tapar el que passava, etc.

Finalment, dues reflexions, més enllà de la vilesa d’aquesta gent:

En primer lloc, cal tenir en compte que accidents sempre hi hauran, no és pot evitar un risc zero. Això no lleva que s’haja d’actuar amb total transparència per investigar-los, i depurar les responsabilitat que puguen haver-hi. Aquestes responsabilitats no tenen perquè ser necessàriament penals, no té perquè haver-hi necessàriament una conducta amb rellevància penal. Però, sempre tota investigació ha de ser transparent i amb màxim respecte per les víctimes.

En segon lloc, vivim a societat tan podrida que permet que les institucions, que diuen representar al poble, es burlen, tracten vilment a les víctimes, i estenguen una desconfiança tan gran que no podem ni refiar-nos del que diguen els jutges. I el pitjor de tot, ho fan per mantenir un negocis revistits d'un halo diví, per la visita del Papa i amb aires de superioritat. En fan ganes de cantar:



Tu Superioridad 
prodigio de humildad me tiene emocionao 
Eres un asco, qué le vas a hacer 
toda tu cultura ni araña mi piel 
está podrida, es un puto 
insulto al buen gusto 
Todo es de color y muy marrón 
en el planeta basura los limpios 
hacen seguros sus negocios gracias al amor y la oración

diumenge, 28 de maig de 2017

EL MERCAT DE LES BRUIXES

Anys enrere, durant un viatge a Bolivia, i després d’estar escalant una setmana a la zona coneguda com Condorirri, vaig tornar a La Paz per descansar una mica, menjar bé i preparar una nova eixida cap a la zona del Huayna Potosí, concretament a l’espectacular via de Los Franceses. Tenia una habitació en un bonic hotel situat a la zona de darrere de la Catedral i prop d’on es feia el conegut mercat de Las Brujas.

El nom del mercat es devia a la seua peculiaritat, on es venien productes i beuratges típics dels aimara, relacionats amb la seua cultura més popular, en parades regentades per persones d’esta ètnia. En eixe mercat es podien aconseguir tota mena d’amulets, begudes, menjars, beuratges i altres coses, la gran majoria lligades a l’amor, a l’embruixament dels estimats i a la relació amb els esperits que voltaven la llar. El producte estrella eren els fetus de llama, que s’havien d’enterrar als fonaments de cada casa per espantar els mals auguris.

Jo m’havia cremat la cara i estava canviant tota la pell del rostre a causa de la forta radiació solar, de la qual no em vaig protegir de manera adequada: estava núvol i creia que no hi hauria perill. Vaig aprofitar esta parada de l’activitat per passar per mercat i comprar algun producte regenerador del rostre, quan vaig trobar una parada que podia vendre’n algun. Vaig explicar el meu problema a una dona que m’escoltava amb una certa sorpresa mentre em mirava fixament els llavis.

Quan ja havia acabat d’exposar el tema, la senyora va dir unes paraules que no vaig entendre. De sobte, de davall de la falda de la dona va eixir una xiqueta que podia tindre al voltant d’una dotzena d’anys i em va preguntar si li ho podia exposar a ella. Feia fred perquè ja estàvem a l’hivern i les muntanyes estaven nevades. Ho vaig repetir amb paciència i la xiqueta li ho va traduir tot a la senyora que m’havia atés al principi. Em va dir que tenia àloe i m’explicà la manera en què l’havia d’aplicar. Jo, com a bon europeu, ja havia passat per una farmàcia per comprar un producte adequat al meu problema, però vaig aprofitar l’ocasió per provar la recepta d’una bruixa.

Em vaig adonar que hi havia una gran quantitat de gent, a Bolivia, que no entenia el castellà i em vaig preguntar com podien viure sense eixa necessitat de comunicar-se amb l’administració, d’adquirir la cultura predominant i, com no, sense poder accedir a la sanitat o a l’educació. Era, en gran mesura, una societat tribal, encara, i els seus costums, la seua manera de viure i d’entendre el món, es movia sota esta estranya situació. Però, clar: per a un europeu és difícil d’assimilar tot açò de l’antropologia, encara.

Europa no s’entén sense les nacions i les nacions no s’entenen sense Europa. Les tribus, però, són altra cosa... Nosaltres, tot i parlar una llengua minoritzada i minoritària, pensem que és plenament vàlida per entendre i explicar allò que ens envolta, tant en la seua major proximitat com eixes coses més allunyades del dia a dia com la filosofia, la literatura, l’art, l’economia... tant d’ací com d’allà. Una cosa és la consciència tribal i altra cosa és la de pertànyer a un poble que, com he pogut comprovar, és ben diferent.

Anar a la visita del metge, a fer la declaració de la renda, a comprar un bitllet de l’AVE, etc., són coses tan normals que les hauríem de poder realitzar sense haver de canviar de llengua, i sense plantejar-nos tan sols la possibilitat de fer-ho, perquè estem a Europa i tenim eixa consciència pròpia de les societat més avançades. Però també hauríem de poder explicar-nos a la nostra manera a la cámara territorial per excel·lència que és el Senado. Potser, el Congreso és altra cosa però al Senado no ens ho hauríem ni de plantejar perquè este és el reconeixement més bàsic que necessitem per a desenvolupar-nos adequadament com a societat. Jo quan vaig al mercat de qualsevol poble, no compre fetus ni productes per enamorar: compre menjar, roba i altres coses més corrents, tot i que les altres tenen el seu atractiu, cosa que no em podeu negar, eh?



Salvador Sendra

dimarts, 23 de maig de 2017

EL PSOE NACIONALISTA

El futur del PSOE es troba en les federacions, agrade o no als seus líders. Tot això de la internacionalització ja sobra i, a més, es tracta d'una cursa perduda, si encara es vol disputar. Els primers són, i seran, els liberals, que no tenen altra finalitat que la rendibilitat del capital i, a partir d'ací, estenen la resta de possibilitats, entre les que es troba la vessant social, la cultural, l'educativa... Per entendre açò que he escrit, només cal adonar-se de com funciona el sistema mundialitzador i la resta de subsistemes associats.
No obstant això, per poder fer l'afirmació que encapçala l'escrit, he de dir que ha sigut una simple aplicació de les teories de Žižek, afegint el títol de «nacionalista» símplement per captar l'atenció del lector. Perquè, com sinó s'entén el cas francés, per exemple, on el PS té alcaldies tan importants com la de la capital i, després, que haja obtingut només eixe percentatge tan ridícul de vot per a la presidència de l'estat? Tot i que a este cas concret de França s'ha d'afegir l'agreujant de l'elecció d’Hamon per la militància, com a presidenciable, per, al poc de temps, ser rebutjat en massa.
Les primàries són importants però no tenen per què ser el màxim referent de fortalesa per a un líder, ni el summun de la democràcia. Com en el cas d'Hamon, ara ha estat escollit Pedro Sánchez tot i l'oposició de gairebé tots els nomenats «barons», i el d'alguna «baronessa»... Ara cal fer el pas següent: que el voten en el cas d'eleccions. No resultaria estrany que es repetira el (fra)cas francés, per exemple, en unes hipotètiques eleccions generals, on Sánchez no aconseguira mobilitzar el vot més conservador i español del PSOE.
Però, i tornant a la fragmentació del vot i a la utilització del filòsof eslové com a exemple, m'agradaria afegir això que sol repetir sobre la manera simple, personal, local i, a tot estirar, comarcal, de reivindicar això que ara s'entén com a «polítiques socials». La responsabilitat, per tant, és molt més directa que si es considera com una simple votació perquè requerix d'una actitud activa de cada individu, i l'àmbit per actuar, ja se sap quin és. No obstant això, el PSOE seguix amb eixa obsessió per les causes perdudes, com és la internacionalització, que ha anat rebaixant fins a la nacionalització amb el referent d'España, o siga, estatal. Ara, per tant, apareix de nou el «nacionalisme» del principi, que es pot fer servir com a contraposició a la internacionalització posterior, i fins i tot al del mateix estat, diuen que plurinacional, però, com estem veient a les primàries, el seu àmbit d'acció és molt inferior a l'español, i fins i tot al de l'autonomia mateix.

Salvador Sendra

dissabte, 20 de maig de 2017

EL RESSENTIMENT

Parlar, o escriure, sobre el ressentiment ha de partir des d'una premissa prèvia i, potser, desconeguda: la paraula ressentiment, des de la seua vessant francesa, està formada pel mot sentiment acompanyat d'un prefix que la intensifica (re- o res-) alhora que li aporta una certa càrrega pejorativa. A diferència que en el cas de renàixer, o de recaure, que significa «tornar a», l'anterior opció és del tot diferent.
Harold Bloom titlla d'Escola del Ressentiment la que té com a referent Foucault, però jo creia que un crític tan eminent tindria suficient entitat per poder titular un corrent crític o, si més no, diferent al seu, de manera més original. Realment això pensava... I, en el meu breu pas per Foucault, en qui he recercat el motiu per continuar la meua investigació, i pense que l'he trobat, he eixit rebotat (esta volta amb la significació «d'altra volta» del prefix re-), de nou, cap a Nietzsche.
Nietzsche va fer servir el mot ressentiment amb la següent intenció:
            «L'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb el mateix. La seua         ànima mira de reüll; el seu esperit estima els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses, tot allò encobert l'atrau com el seu món, la seua seguretat, el seu alivi; entén de callar, de no oblidar, d'aguardar, de minoritzar-se i humiliar-se transitòriament».
            La genealogia de la moral, cap al final del “Tractat primer”.
Ara, tornant a Bloom i pensant que, realment, és qui diu ser i que d'això ha viscut i ha cobrat a Yale, i comparant-lo amb Foucault en els mateixos termes, no puc evitar de quedar-me bocabadat, i per eixa raó vos confie això que en pense. Perquè jo puc estar d'acord o no amb Foucault en la mateixa mesura que ho puc fer amb Bloom però, des de la perspectiva més objectiva que és la comparació entre ambdós, el primer sí que sembla que ha adoptat el vertader sentit de la paraula, a banda del que li volguera donar Nietzsche!
Finalment, per decidir-me, o decantar-me, per recolzar Foucault és, simplement, perquè no es poden ni comparar els dos models, ni les dos persones, ni les dos obres, ni les dos trajectòries, ni els dos ressentiments. Tot i que la càrrega de mala intenció que se li pot atribuir a Bloom es deriva, simplement, de la seua sabiduria perquè, si l'haguera considerat un neci no l'hauria pogut ni tan sols jutjar.


Salvador Sendra

dissabte, 13 de maig de 2017

TOTS RETRATATS PER SUSANA

Trencar una foto per fer-se'n una altra o per retratar-se amb ella? Si es pot resumir d'una manera simple la simple actuació del senador Mulet, eixa és la proposada fa uns segons perquè, amb estes accions s'arriba a pensar que la religió s'ha implantat, definitivament, a les institucions; però la religió cristiana catòlica, que sembla que és la que se sol atacar amb major violència des dels indrets on més culte es ret a la Mare de Déu, per exemple.

Susana es presenta com a candidata a la secretaria general del PSOE. Eixa dona, per les coses que he escoltat dir, sembla que va molestar Compromís amb unes declaracions fetes durant la campanya, tot i que ja sabem que en eixes dates se sol dir de tot i que després no tot es té en compte. D'altra banda, el president Joaquim Puig és un susanista declarat i, alhora, el seu càrrec l'ha d'agrair al mateix Compromís.

Per als catòlics, un ninot, en determinades condicions, és un sant, una verge o un déu. Eixos elements platònics que només hi caben a la imaginació, se n'ixen de la matèria per prendre forma de ninotet que, una volta ubicat en un edifici majestuós, servix perquè la gent es desfogue, plore, rese, demane o, simplement, adore. En el cas de les imatges dibuixades, també és semblant el procediment, o en les fotografies. Actuar contra estos elements pot causar mals de difícils solucions, tot i que en el fons sabem que son papers, fustes o algeps pintats.

Susana, però, sí que existix en realitat, m'han dit. I la seua foto, per tant, no té la càrrega platònica que jo voldria per explicar el succés des del punt de vista de Panofsky, ni l'atac a la seua suposada imatge té la transcendència que li vol atribuir el senador Mulet, o el PSOE en peça. Però quan s'ha esgarrat un paper amb una foto de la dona andalusa, sembla que ho ha qui ha vist com si s'actuara contra la Mare de Déu laica o una cosa semblant; per entendre'ns: com si la famosa Rosa de España passara a ser la Susana!

Com que estes coses s'han de reconduir per extraure-les del ridícul que estan fent uns i altres, cal dir que el paperet que es va esgarrar al Senat era una foto; que l'edifici, per molt de bombo que se li done, és una casa gran on van senyors i senyores a xarrar, i que no aprofita per a massa més; que no hi ha un rerefons platonicoreligiós en l'acte perquè Susana, que jo sàpiga, no ha estat santificada encara; que una acció que busca l'espectacle de la manera més simple i plana no hauria de vincular-se a la funció pública dels representants del poble; i, finalment, que en eixe simple fet s'han vist tots i totes retratats: els de Compromís i els del PSOE.



Salvador Sendra

dimarts, 9 de maig de 2017

EL FINAL DEL BLOG

Dinant amb l’amic Vicent Revert, a Barcelona, em va confessar que una volta tenia un BLOG. Poc després, li vaig comentar que jo participava escrivint en un altre, i que hi enviava textos sempre que podia: un, dos, tres, quatre o cinc per setmana, depenent de la disposició i de les musses. Vicent em va preguntar sobre el temps que dúiem escrivint i quan li ho vaig dir, es va sorprendre, segurament a causa del gran nombre d’articles que havíem publicat.

El final d’un BLOG, i segons la teoria del comensal, arriba amb l’amor. Em fa confessar que la gran majoria d’iniciatives d’este tipus s’abandonaven quan qui l’editava trobava parella. La incompatibilitat l’acreditava Vicent amb la manca de temps que calia per preparar cada tema, ja que, amb els nous amors, el pensament i el cronòmetre s’alteren i passem a ser gairebé incapaços de realitzar altres activitats. El canvi que aporta compartir la vida sembla que és més important del que pensem.

L’amor a les musses també és amor. Jo supose que eixes modificacions dels hàbits, com a molt podrien alterar-me els temes dels escrits, però no crec que suposaren l’abandó dels costums més arrelats. Podria idear poesies tan embafoses com els cotons en pèl de sucre que venen a les fires i que, quan intentes menjar-te’ls, t’untes fins als cabells, però no crec que deixara d’escriure, ja que ho necessite per ordenar les idees, ni d’interessar-me per tot allò que m’envolta.

Però clar, en este BLOG no escric jo sol... Tot i que he d’admetre que sóc qui manté la flama de la il·luminació eterna a causa de les musses que em xiuxiuegen a l’orelleta cada encert i cada avançament del futur que aporte —ja sabeu: Turquia, Macron, Brexit...—, així com la precisió i la consistència que s’advetix en els arguments que ampre. I supose que elles també ho fan per amor al rigor i a la veritat, com jo. Però tot i això, hui estic una mica neguitós.

Note que les publicacions cada dia es retarden més, cosa que no em preocupava gaire fins ahir que vaig dinar amb Vicent. Ara ho pense i reflexione mentre les musses em mouen els dits quan estic davant del teclat per redactar-me açò. No serà que l’editor està enamorat? Eixa podria ser l’explicació de les darreres demores! La responsabilitat que suposa este nou escenari em resulta massa feixuga però, per la bona administració del BLOG, em veig en l’obligació de sembrar zitzània entre la parelleta: els proposaré de fer un trio!



Salvador Sendra

dissabte, 6 de maig de 2017

EL MEU CANDIDAT ÉS MACRON

Un parent meu coneix personalment Le Pen, el pare, i no me n’ha parlat bé mai. Però, tot i que els que vivim als pobles traduïm els fets particulars a tot l’arbre genealògic, entre altres coses perquè el coneixem, no puc evitar de fer-ho quan tracte altres persones de qui conec els antecedents.

Però esta no és la raó per donar la confiança a Macron. A mi m’agrada perquè té una esposa ben particular: va ser professora seua de literatura, supose que al que es coneix com a batxillerat. Ella, per tant, és major que ell..., prou més! Sembla que l’home es va enamorar de la seua professora de literatura i teatre, cosa que el va acompanyar durant molts anys fins que, en retrobar-la, es van casar.

La dona ja tenia la vida feta, casada i amb un parell de fills, sembla que he escoltat dir per ahí. Ho va deixar tot per reunir-se amb eixe alumne que, des de feia anys, la recordava i l’estimava, tot i que no la vegera. La història és tendra i, personalment, encisadora. Ell és un triomfador que podria tindre-ho tot ─i els hòmens sabeu a què em referisc─ però, allunyat de tot vici, espectacle i ostentació, ha optat per l’amor i l’estabilitat.

A més, i per si no en tinguera prou amb això, m’agrada com li paren els vestits: les jaquetes, perfectes, les corbates, simples i equilibrades, les camises, perfectes (tot i que una volta el vaig vore amb una que no tenia coll), les sabates, negres, les corretges, amb les sivelles menudes... No sé el perfum que farà servir però li n’atribuiria un de fresc i d’aroma a fusta i terra. Deu beure molta aigua i, de tant en tant, una copeta de vi blanc, sec i no excessivament fresc.

Com haureu pogut comprovar, les raons que tinc per escollir el candidat són contundents i les ampre de manera eficaç; sempre infal·lible! La resta, eixes altres coses que poden interessar a la població, per a mi no són gaire útils perquè hi ha massa factors per avaluar i massa poca la informació de què disposem. M’agrada la seua manera de parlar i de moure’s.



Salvador Sendra

dijous, 4 de maig de 2017

Ofrenar noves glòries... o "pollo para paella"?

Els habitants de la Comunidad Valenciana porten a gala ofrenar noves glòries a España, i això han fet al llarg del temps, fins i tot abans del decret de Nova Planta, o almenys si la intenció no era ofrenar glòries, si hi havia un meninfotisme per les qüestions pròpies que s'assemblava molt a l'ofrenar glòries. Però mira per on, que en els darrers temps -mesos, ni tan sols podríem dir anys- s'han posat protestar pel tema del finançament. Són protestes tímides, que al màxim que aspiren és a "montar un pollo". No saben com serà de gran "el pollo", ni com serà de gran la paella de "pollo". Però bé, tira, "un pollo es un pollo". I si els sectors més propers al PP, com els empresaris valencians, s'embarquen en el "montar un pollo", alguna cosa s'avança, encara que l'avanç siga una passa de formiga i no de pollastre.

No crec que a Madrid els done molt quefer el "pollo" dels valencians. Més si el "pollo" va per ahí "como pollo sin cabeza". Perquè qui devia ser cap del "pollo" resulta que ara recolza a una que diu que el Corredor del Mediterrani no deu passar per la Comunidad Valenciana. Espere que Mónica Oltra, sent qui va proposar "montar un pollo", li haja fet una escolteta en privat a Ximo Puig, qui recolza a Susana Díaz la del Corredor Mediterrani central, per explicar-li allò de "no hi ha platja, central". Perquè és de traca que Mónica diga que el Consell de forma unànime defensa el Corredor Mediterrani, i que Ximo Puig vulga fer presidenta a Susana Díaz, que vol un "no hi ha platja, central".

No sé jo, però igual cal explicar-los als membres del Consell, Mónica inclosa, que:

Ximo Puig recolza Susana Díaz

Susana Díaz recolza "no hi ha platja, central"

Ergo, Ximo Puig recolza "no hi ha platja, central"

Per tant, l'afirmació de tot el Consell recolza "hi ha platja, mediterrani", és absolutament falsa. Perquè no es pot recolzar a Susana Díaz i el Corredor Mediterrani. Perquè si guanya Susana les primàries, i després guanya les eleccions (ni Déu ni els dimonis ho vulguen), es farà el que vol Susana Díaz, açò és "no hi ha platja, central".

Si açò, li sumem que el PP posa per davant ofrenar glòries a "montar un pollo", ja queda clar que el "pollo" no sols no té cap, sinó que, a més a més, no té ales. Hom pot dir que els "pollos" són aus que no volen, i jo els diré que tenen raó, però alguna voladeta fan. Aquest "pollo" ni de vol curt serà.

A Madrid, per tant, no tenen motius per estar preocupats pel "pollo". A la fi, "un pollo" només fa quiquiriquic de bon matí i després ja res. Quan passe el quiquiriquic, torna tot a l'estat natural. El sol segueix la seua cursa pel cel i no s'ha immutat pel quiquiriquic del "pollo". A més a més, cal tenir en compte que és "un pollo" ni tan sols "un gallo" o una "gallina". "El pollo" és el "gallo o gallina" que encara no és adult. Si almenys és "montara un gallo" i aquest fóra "gallo de pelea", doncs, la cosa podria ser-los més preocupant. Però, ¿qui es preocupa per un "pollo", que encara és immadur i no té ni cap ni té ales? Hom li dirà a Mariano: En Valencia hay un pollo. I Mariano contestarà: Bien, en Valencia hay mucho pollo y muy pollo, les gushta la paella de pollo.

Tenia raó el Comte-Duc d'Olivares quan va dir de la gent que habita l'actual Comunidad Valenciana: "es que tenemos a los valencianos por más muelles". Ni amb "pollo" ni sense "pollo" hi haurà un millor fiançament, ni corredor mediterrani, ni tren de la costa... Perquè a Madrid encara ens tenen per "muelles", i amb raó... No seré jo qui els la lleve.

Òskar "Rabosa".