dijous, 29 de desembre de 2016

La postveritat contra la pseudoveritat.

El terme de l'any per al diccionari d'Oxford de llengua anglesa ha estat el de postveritat. La postveritat va referència a la situació en la qual, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. Hui en dia, quan una cosa no agrada, quan el poble pren decisions contràries a les recomanacions dels mitjans de comunicació dominants, els mainstream media, quan no es fa cas del que diuen els grans partits polítics, ni els experts oficials... aleshores la gent viu en una política de postveritat. Brexit, Trump i acord de pau a Colòmbia han posat de moda aquest terme.

Enfront de la postveritat s'alça la pseudoveritat. Hom pot pensar que el terme pseudoveritat és un oxímoron, o que directament és una expressió inútil, donat que un argument o és veritat o és fals, i el sufix pseudo ja implica falsedat. Però el sufix pseudo també és refereix allò que no és "no-genuí", que no acaba de ser autèntic. Per pseudoveritat entenc allò que malgrat no ser veritat o totalment autèntic és cregut o percebut com una veritat. La pseudoveritat fa referència a la situació en la qual, a l'hora de crear opinió pública, els fets i les creences són presentats com objectius perquè s'adapten perfectament una determinada ideologia, tot sovint mitjançant tècniques de manipulació mediàtiques.

La pseudoveritat fa servir fal·làcies com arguments ad populum (el que pensa la majoria), ad verecundiam (presentats per científics, experts, etc., per tant, amb una pàtina de cientifisme i expertisme), ad nauseam (repetició d'arguments fins la sacietat), etc. Les tècniques de mediàtiques poden són més complexes i per no fer el post massa llarg, deixe l'enllaç a un post d'aquest mateix blog, R-TV: Una televisió gran fa un cervell menut, on trobareu un programa de ràdio de La Tejonera, de Colectivo Burbuja, titulat "Lobotomías televisadas". A més a més, la pseudoveritat està al servei d'una ideologia i es presentada fora de tota ideologia.

A diferència de la postveritat, la pseudoveritat apel·la a arguments racionals, no emocionals, a fets objectius, no a creences. La pseudoveritat és creguda per gent amb cultura, classe mitjana, no per gent sense estudis, classe baixa o treballadora més propensa a la postveritat. Els arguments de la postveritat tenen un suposat pes, són veritats absolutes, a vegades gairebé axiomes. Són arguments tan evidents que ningú hauria de gosar posar-los en dubte. Per a qui gose posar-los en dubte hi ha cadafalcs a les "places públiques" –que hi representen els mitjans de comunicació dominants- llestos per cremar públicament als heretges.

Exemples de pseudoveritat en podem trobar molts. Alguns exemples pseudoveritats:

a) Referits al model polític: les democràcies liberals són les democràcies per excel·lència, i els països occidentals tots tenen democràcies liberals, encara que no passen un examen rigorós de què ha de ser una democràcia liberal; no hi ha alternativa fora de les democràcies liberals, les alternatives són dictadures; la sobirania popular i la voluntat general governen als països Occidentals; la globalització suposa una millora per a tot el món; quan a les grans empreses i als rics els va bé, va bé a tothom; etc.

b) Referits al model econòmic: el capitalisme és la millor forma d'assignar els béns que són escassos; tots els sistemes econòmics, excepte el liberal, han fracassat; el capitalisme i la democràcia van indissolublement units; l'Euro ha suposat l'avanç més gran d'Europa, ningú pot eixir-se'n sense tornar a l'Edat de Pedra; la gestió pública és ineficient i el privatitzat funciona millor; etc.

c) Sistema polític estatal: la Transició espanyola va ser una modèlica, va portar la democràcia a Espanya i això va ser possible gràcies al Rey Juan Carlos I; el P$x€ als anys '80 va aconseguir que a l'Estat espanyol és fer un salt cap al benestar, fins estàndards europeus; a l'Estat espanyol hi ha una democràcia amb separació de poders; etc.

d) Política internacional: Chávez era un dictador; Putin ha implantat a Rússia un sistema autoritari, ha envaït Crimea, a més pretén annexionar-se la meitat d'Ucraïna, i recolza Al-Assad perquè és una dictadura com ell és un dictador; Aràbia Saudí és un país aliat d'Occident (amb això és dona a entendre que es respecten els Drets Humans) mentre que Iran és una teocràcia (on s'aplica la xaria i els ciutadans estan oprimits); Hillary Clinton era una dona assenyada, preparada, pacifista, defensora de la democràcia, els DDHH, socialdemòcrata..., mentre que Donald Trump era un tipus groller, insolent, masclista, racista, bel·licista, amic de Putin...; etc.

Aquestes són algunes de pseudoveritats, gairebé axiomes, que no necessiten ser demostrats per ser veritats evidents, que dominen a la nostra societat i al nostre temps. El tema de la pseudoveritat donaria per una tesi, però amb aquests exemples sembla que queda clar el que vull expressar.

El problema que s'ha manifestat durant el 2016 és que algunes d'aquestes pseudoveritats comencen a no ser acceptades com a tals, no per res, sinó perquè comença a solsir el sistema ideològic que les suporta. La falta de creença en la pseudoveritat és sovint presentada com postveritat. Els garants de la pseudoveritat no poden coure que ja no se'ls crega, per tant han començat una croada (veure per exemple l'article a El País de John Carlin, periodista d'esports ara "analista" polític internacional i mundial, titulat "El año que vivimos estúpidamente") per tal de recuperar l'hegemonia sobre la Veritat, tot mitjançant desqualificacions, insults i males maneres.

Assistim al començament d'una guerra per la Veritat, entre la pseudoveritat i la postveritat.



Òskar "Rabosa".