dissabte, 19 de novembre del 2016

Tecnòcrates vs populisme.


El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.


Òskar “Rabosa”.