dilluns, 14 de novembre del 2016

RAKHMÀNINOV A CANAL 9

France Culture és una bona cadena de ràdio de l’estat veí que cal tindre en consideració si es vol adquirir una mica d’allò que es definix com a «aliment de l’ànima». Per a qui no sap de què parle, i pot imaginar-se Canal 9, ja sap que es tracta de l’opció més contraria possible. A mi, si més no, em resulta curiós que encara hi haja gent que s’esforce per ressuscitar la bèstia quan encara no hem entrat a l’Apocalipsi; tant tranquils com estem ara sense televisió pública, ni ràdio, per estos indrets.

Doncs, això... A France Culture em va cridar l’atenció les crítiques que va rebre un pianista, de qui ara no recorde el nom, per dir que, quan interpretava el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, se sentia angoixat. Sembla que la gent creia —i sol creure— que eixa peça es va compondre quan Serguei havia superat la depressió que li va provocar la incomprensió de l’anterior simfonia. Jo no n’estic segur i, per eixa raó, ho deixe caure.

Rakhmàninov era un gran compositor i un millor intèrpret. El Concert per a piano i orquestra número 2 és una peça difícil perquè el seu autor tenia unes característiques especials, i així ho va exposar a la construcció musical, i potser és ací on es troba la causa de l’angoixa del pianista francés. Però, d’altra banda, eixa depressió es pot deure a la mateixa peça, en el contacte amb el piano sota el pols dels dits. El contingut d’una obra que s’escriu després d’una mala època pot ser —i ha de ser, en este cas— una mena de superació.

Quan ixes del forat, supose que la llum et cega. Quan has de crear des de la llibertat, i véns de la penombra, supose que el teu tema és l'obscuritat, perquè és allò que coneixes i des d’on has ordit el present. Superar l’època, per tant, és tornar a vore-la amb altres ulls i no, com creuen els crítics de referència, evitar girar el cap. Si s’opta per esta segona postura, la realitat és ben diferent perquè demostra que allò que es tracta és, simplement, intentar oblidar una part del passat.

Però, clar, tornant a Canal 9 i a la seua qualitat, s’ha de tornar a pensar eixa època que ja creiem superada i, si sobrevivim al record, plantejar-nos realment si ens atrau la idea de tornar a aventurar-nos a reviure-la. Jo, com en el cas del pianista, opte per pensar-la des del present i, sense complexos, dir que no la necessite perquè, segurament, si la revisc, recaic!



Salvador Sendra