Les errades o els encerts de les decisions que prenem al llarg de la vida,
no podem mesurar-los mai si no ha passat el suficient temps. Decisions que
semble errades a curt termini, a la llarga ens semblen encertades. Decisions
de les quals ens vanagloriem a curt termini, les arrosseguem durant anys panys,
però per a mal. A la política passa el mateix. Hom no sap mai si el que fa, és
el millor –entenem que al gestionar "la cosa pública" ha de ser pel
conjunt de societat- o serà una errada que la societat arrossegarà durant
dècades.
Òbviament, hom pressuposa la bona fe, d'entrada, de les decisions que un
pren. En el cas dels individus que actuen en un interés particular, hom pensa
que sempre actua pensant amb el que és millor per a ell. Les decisions dels polítics
sempre estaran cobertes per un vel de mala fe. Quede clar que un polític,
encara que ho faça molt bé, per honestament que actue, per molt que millore la vida de
la societat en la qual actue, sempre tindrà detractors. És més, en cada decisió
que prenga hi hauran perjudicats. Perjudicats que es sentiran ofesos i
l'acusaran de la pitjor de la mala fe. Ningú pot caure bé a tothom, com cap
polític pot acontentar a tothom.
Una de les motivacions més grans per la que els éssers humans fan
moltíssimes de les coses que fan –gairebé es podria que totes, però això ja ho
debatrem a un altre post que tinc pendent- és per cercar reconeixement. ¿De qui
es cerca eixe reconeixement? ¿Qui intentes impressionar amb els teus actes? ¿A
quantes persones vols impressionar perquè et donen el seu reconeixement?
Normalment, obtenir el reconeixement després de respondre eixes preguntes sol
ser, a curt termini, un instrument que permet mesurar l'encert o l'errada de
les decisions. ¿S'ha impressionat al xic o xica que agrada? ¿S'ha impressionat
a l'encarregat o al cap de l'empresa en què es treballa? ¿S'ha impressionat al
grup d'amics? ¿S'ha impressionat a la gran majoria de gent que es coneix?
¿Parlen d'hom fins i tot els que no el coneixen? ¿Té el reconeixement de totes
aquestes persones? Aleshores és un triomfador. Té el reconeixement que buscava.
Els polítics tenen un afany de reconeixement més marcat encara. I com és
lògic el reconeixement arriba dels mitjans, del crèdit de la gent i, sobretot,
dels vots quan hi ha eleccions. Però no sols, el reconeixement dels rivals és
molt preuat. ¿Què més gran que els rivals polítics reconeguen la tasca d'un
polític? Sí una cosa obsesiona a tots els polítics, és l'obtenció del
reconeixement. Ser populars. Tenir alts index de valoració.
Ara bé, hom que obtinga reconeixement de molta gent, hauria de veure d'on
li ve eixe reconeixement. ¿Qui alaba els seus actes? ¿Qui els critica? ¿Qui et
dóna el reconeixement? Sóc conscient que aquest argument pot portar a
fal·làcies ad hominen, per això en cada cas cal tenir en compte no sols el qui
sinó també el què. Per exemple, si un banquer lloa un govern d'esquerres per
aprovar una llei d'igualtat de sexe, de matrimoni homosexual o de protecció
linx ibèric... hom pot pensar que eixe reconeixement és espontani. Si un
polític d'esquerres rep el reconeixement d'un banquer per votar en contra de la
dació en pagament, hom pot pensar que el "polític d'esquerres" està
actuant en benefici de la banca, que eixe reconeixement és fals, perquè és el
reconeixement per acte que el beneficia en perjudici de la resta de la
societat.
Si l'abstenció del P$x€ ha sigut encertada o errada, serà el temps, com va
dir Antonio Hernando, li ho dirà. És una qüestió que haurem d'esperar per poder
valorar. Potser haurem d'esperar algunes dècades. Com lustres i dècades hem
hagut d'esperar per valorar algunes de les decisions que el P$x€ va prendre
quan va ser al govern. Sobretot, aquelles que es prengueren als '80 i primer
lustre dels '90. El que sí que podem valorar ja és qui lloa la decisió del
P$x€: -Els dirigents del PP. alguns dels qui fins no fa molt deien que els
"socialistes" sempre estaven amb el conte de l'avi a la
"cuneta"; -Els periodistes de 13TV, ABC, LaCope, LaRazón..., El País,
La Ser..., García Ferreras, A3, OndaCero...; -Els empresaris de l'IBEX, la
banca i els mercants financers que ho celebraren amb pujades de la borsa...;
-El PP i C's que s'alçaren a aplaudir junts amb els de P$x€ després de la
intervenció de Rufián.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada