dilluns, 28 de novembre del 2016

FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.
Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.
Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.
Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.
Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra