dijous, 17 de novembre del 2016

EL MUR DE LES LAMENTACIONS ENVOLTA EUROPA

El primer article que vaig escriure en este BLOG fou “Ucrania y el efecto placebo”. Ara, un parell d’anys després, pense que és interessant retornar a l’argumentari inicial per intentar explicar eixes coses que passen però que no escoltem per enlloc. Abans de començar, però, he de dir que la qualitat dels meus textos sembla que ha minvat des d’aleshores en la mesura en que ha davallat l’objecte de l’escrit. Des d’ençà, no sé si atrevir-me a dir que n’he redactat altre de bo; sempre hi ha un passat idíl·lic.
Moldàvia es planteja si replantejar-se la relació amb la Unió Europea. Crimea, que abans era part d’Ucraïna, es planta i li dóna plantó a la resta de l’estat. Sèrbia no ha amagat mai el seu planter i planta la bandera russa. A Bulgària, el president planta clot i deixa plantat el parlament quan el poble vota allò que no li plau... O siga, que la llavor de Putin està plantada i comença a germinar regada per planys de fe i adobada per la religió. Romania es manté plantada, de moment, però em preocupa en la mesura que manté dues realitats socials i religioses; però, per damunt de tot, religioses.
D’altra banda, i per proximitat, nosaltres estem molt preocupats per la probable eixida del Regne Unit de la UE, que possiblement passarà a ser un regne desunit. La realitat religiosa anglesa és l’anglicana, en majoria. Si en l’altre article, el primer de la sèrie de dos, deia que s’estava reconstruint el mur, ara ja sembla més que evident el trencament Est/Oest, amb els consegüents laments, alhora que el centre s’aïlla de la perifèria, molt més vulnerable.
I nosaltres, que som els més europeus d’entre els europeus número u dels més europeus d’Europa? Doncs, així: sense cap mirada crítica des de la mort d’Unamuno; com sempre. I, des del meu punt de vista, de manera molt encertada perquè, si es desfà la Unió, sembla que no ens en recuperarem mai més. La perifèria europea ens deixa sense cap mena de marge de maniobra geoestratègica que vaja més enllà de la defensa del catolicisme, junt amb Irlanda, Itàlia, Portugal i Polònia.
Quan els rics ens titllaven de pigs, tot i que no hi estaven incloses ni Irlanda ni Polònia, tots sabíem que també els afectava el qualificatiu. Grècia és ortodoxa i per poc està encara a la Unió, Malta, l’ultracatòlica, també està ben tocada i França perilla perquè les grans manifestacions de fa uns anys, lluny de les sindicals, eren les convocades pel clero, quan la seua economia es troba més que qüestionada.  Mire el llibre de Weber que tinc a la prestatgeria i pense a rellegir-lo, de nou, per entendre un món enrocat en els dogmes. El barrejaré amb Unamuno per poder analitzar la (im)possible entrada de Turquia al club. 

Salvador Sendra