dissabte, 26 de novembre del 2016

AL FINAL DE VALENCIA AL MAR, UNA «GLORIETA»

Hi ha gent que no hauria de morir mai, com no ho haguera hagut de fer mai Rita Barberá. Quan la vida es viu de manera intensa, esta hauria de ser infinita. Només s’hauria d’acabar per aquelles persones que la viuen amb mesura, amb por i amb l’estranya moda que hi ha ara de cuidar-se per deixar un físic bonic, però carregat de complexos, una volta ha expirat l’ànima. No sé si, després d’avaluar totes les estupideses que he pogut observar fins al moment, esta és la que s’endú el primer premi.

La Dona de Roig —no vull dir amb açò que s’haja d’associar amb els Roig ni que es puga entendre que era «roja»: déu em guarde!— va dirigir Valencia durant molts anys, vint-i-quatre diuen, sense ofici i sense projecte, sense classe i sense por, o siga, com el poble va voler. No se li pot atorgar altre governant a un poble que desitja açò, precisament, i diguen el que diguen, el seu govern ha tingut molt de mèrit.

Diuen que la seua figura tenia una simbiosi perfecta amb la ciutat de referència, i d’això n’estic segur, com també ho estic de la fusió Rita-Valencia. Va fer coses que el més mediocre dels lectors no les podria ni imaginar, i li reien les gràcies, i del mal gust, ni en parle. Com a persona llesta, va desenvolupar el projecte de l’anterior govern, se’l va atorgar com a propi, i va gastar tants diners com va poder amb projectes eteris quan se li va pujar al cap tota eixa borratxera de poder, va menysprear els rivals i es va envoltar de tants palmers i aduladors que la van separar d’una ciutat que feia molts anys que li resultava aliena. Qui vinga darrere, que pague, perquè el meu votant vol això!

Se li va quedar per fer l’ampliació de Blasco Ibáñez però almenys ho va intentar, i pense que este va ser el colp que la va desestabilitzar perquè mai no havia assaborit el fracàs. El Cabanyal, a les trinxeres de la Llei de Patrimoni, fou una punxa afilada que no la va deixar viure tranquil·la mentre que la corrupció que envoltava el PP, des del meu punt de vista, no va ser més que una anècdota. Hem de pensar una cosa: qui de per ací no sabia, o s’imaginava, el merder que hi havia? I tot i això, tornava a guanyar, ella, Camps, Rus, Fabra, Ripoll i altres tants. L’alcaldessa d’España.

Hi ha gent que demana un carrer per a Rita però jo vaig molt més lluny, perquè pense que s’ho mereix: jo propose de fer una plaça —millor una «glorieta», pel joc de paraules i tot això— al Cabanyal, al final de Valencia al Mar, que duga el seu nom. Però, com sé que l’actual alcalde no ho farà mai, estaria bé que, a les pròximes eleccions, ho duguera al programa algun partit independent d’exiliats del PP.


Salvador Sendra