dilluns, 28 de novembre de 2016

FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.
Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.
Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.
Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.
Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra

dissabte, 26 de novembre de 2016

AL FINAL DE VALENCIA AL MAR, UNA «GLORIETA»

Hi ha gent que no hauria de morir mai, com no ho haguera hagut de fer mai Rita Barberá. Quan la vida es viu de manera intensa, esta hauria de ser infinita. Només s’hauria d’acabar per aquelles persones que la viuen amb mesura, amb por i amb l’estranya moda que hi ha ara de cuidar-se per deixar un físic bonic, però carregat de complexos, una volta ha expirat l’ànima. No sé si, després d’avaluar totes les estupideses que he pogut observar fins al moment, esta és la que s’endú el primer premi.

La Dona de Roig —no vull dir amb açò que s’haja d’associar amb els Roig ni que es puga entendre que era «roja»: déu em guarde!— va dirigir Valencia durant molts anys, vint-i-quatre diuen, sense ofici i sense projecte, sense classe i sense por, o siga, com el poble va voler. No se li pot atorgar altre governant a un poble que desitja açò, precisament, i diguen el que diguen, el seu govern ha tingut molt de mèrit.

Diuen que la seua figura tenia una simbiosi perfecta amb la ciutat de referència, i d’això n’estic segur, com també ho estic de la fusió Rita-Valencia. Va fer coses que el més mediocre dels lectors no les podria ni imaginar, i li reien les gràcies, i del mal gust, ni en parle. Com a persona llesta, va desenvolupar el projecte de l’anterior govern, se’l va atorgar com a propi, i va gastar tants diners com va poder amb projectes eteris quan se li va pujar al cap tota eixa borratxera de poder, va menysprear els rivals i es va envoltar de tants palmers i aduladors que la van separar d’una ciutat que feia molts anys que li resultava aliena. Qui vinga darrere, que pague, perquè el meu votant vol això!

Se li va quedar per fer l’ampliació de Blasco Ibáñez però almenys ho va intentar, i pense que este va ser el colp que la va desestabilitzar perquè mai no havia assaborit el fracàs. El Cabanyal, a les trinxeres de la Llei de Patrimoni, fou una punxa afilada que no la va deixar viure tranquil·la mentre que la corrupció que envoltava el PP, des del meu punt de vista, no va ser més que una anècdota. Hem de pensar una cosa: qui de per ací no sabia, o s’imaginava, el merder que hi havia? I tot i això, tornava a guanyar, ella, Camps, Rus, Fabra, Ripoll i altres tants. L’alcaldessa d’España.

Hi ha gent que demana un carrer per a Rita però jo vaig molt més lluny, perquè pense que s’ho mereix: jo propose de fer una plaça —millor una «glorieta», pel joc de paraules i tot això— al Cabanyal, al final de Valencia al Mar, que duga el seu nom. Però, com sé que l’actual alcalde no ho farà mai, estaria bé que, a les pròximes eleccions, ho duguera al programa algun partit independent d’exiliats del PP.


Salvador Sendra

dijous, 24 de novembre de 2016

A IRLANDA, LI HA TOCAT LA LOTERIA

És ben sabut, i per això ho he escrit en nombroses ocasions, que no llig mai novel·la, tot i que he d’aclarir que esta decisió la vaig prendre després de llegir-ne més de dos-centes en un any, quan era jove i pensava que podia suportar-ho tot. A partir d’ací, la decisió va ser la següent: llegir només els clàssics —i no tots— i les novel·les que em siga impossible d’eludir. La indigestió, per tant, va ser causada per l’excés d’este element, cosa que em va desequilibrar la dieta i el cervell, possiblement. Però ja estic curat, i amb forces renovades!
I, d’entre tants llibres, recorde amb dificultat alguns detalls, tot i que poden resultar erronis i ara no em veig amb esma de revisar-los. Tom Wolfe era una de les cites ineludibles, cada dos anys... M’agrada la gent que viu a Manhattan. I recorde un llibre que es titulava La foguera de les vanitats, on narrava la caiguda en desgràcia d’un executiu que treballava a Wall Street. A la memòria em vénen les descripcions dels personatges i com els ubicava en el panell mundial. Deia Wolfe —crec recordar— que els irlandesos eren qui millor es movien pel mercat de valors i les finances.
Ara que el terratrèmol Trump està somovent els ciments de Manhattan i que la City no es queda curta amb la qüestió del Brexit, la baixa càrrega fiscal d’Irlanda situa esta illa en el centre del tauler de moviments especuladors, o siga, empresarials. I em crida l’atenció que ningú es faça ressò de la possibilitat irlandesa de captar moltes de les empreses que poden abandonar els respectius indrets. A EEUU, pense que la cosa està més fotuda perquè, el nou president, de segur que premia els interessos empresarials, ja que ell és empresari i pot guanyar molts dinerets, però altra cosa és que es porte bé amb la competència i amb les empreses exportadores.
El cas anglés és diferent, i Irlanda deu resultar interessant per als foragitats. Però ara ho dic jo, que per això sóc en vertader guru d’este BLOG i de gran part del món: vaig apostar per Trump, vaig avisar sobre el colp d’estat de Turquia, vaig salvar Strauss Khan, vaig avisar sobre el desenllaç del cas d’Ucraïna i un llarguíssim etcètera. Doncs, això: ara el vostre guru vos avisa que Irlanda «lo peta»! 

Salvador Sendra

dilluns, 21 de novembre de 2016

NEORURALS, POSTRURALS I ALTRES ELEMENTS ANACRÒNICS

Ja de xicotet, i d’això fa uns quants anys, hi havia persones del poble que em cridaven l’atenció perquè no els veia mai excepte a Nadal, Pasqua, Tots Sants i Festes. Era gent que vivia fora, a la ciutat, i que tornava al poble per passar eixos dies, en eixes dates assenyalades, amb la família i els amics de sempre. Precisament, eixes persones —com em passa a mi ara— van deixar la Marina per poder guanyar-se la vida en llocs que els pogueren garantir un futur, majoritàriament a Alacant o a València.
Recorde que, quan els veia, em cridava l’atenció que aparentaren, forçadament, ser de poble, mentre que la gent que hi vivia s’adaptava a l’evolució del temps amb total naturalitat. Ara, a mesura que van jubilant-se, alguns dels postrurals retornen o, si més no, passen temporadetes més llargues a la casa que encara mantenen i amb la qual intenten evocar eixe fals passat idíl·lic que recreen al subconscient: arreglen les cisternes, deixen la pedra a cara vista, encenen la xemeneia per torrar castanyes, trauen plantes al carrer... Però, també, intenten esdevindre referents del bon gust rural perquè la resta del poble els imite i, així, aconseguir una mena de decorat que recorda Berlanga.
Ara, quan passe pel poble, m’adone que hi ha molta gent que no conec i que hi viu tot l’any —el meu poble és turístic i hi ha molta cara nova durant la temporada—, lloguen cases i planten hortalissa! Sense tindre la més mínima idea de com es treballa el camp, ni haver vist mai una tomaquera, estes personetes planten i cullen, llauren i esporguen. La gent que un dia va deixar la ciutat, aventurera o angoixada, normalment jove, es troba amb l’altra que retorna a un folklore que rememora de manera errònia perquè, per començar, si tan bé s’estava o tan a gust es vivia al poble, no hagueren hagut d’abandonar mai eixe indret, no? Respecte a la resta, quan comencen a adonar-se de què va el tema, abandonen la tasca i retornen al present, a la racionalitat o fan mercat a Jesús Pobre.
A mi, tant d’uns com d’altres, allò que m’atrau és la determinació. Però eixa determinació que paga qui ha viscut sempre al poble perquè ells, els nous, intenten mantindre el lloc en l’immobilisme i la decoració, sense donar-li l’oportunitat de créixer i realitzar-se, simplement perquè ells, que són nouvinguts en els dos casos, es mantenen encara, mentalment, en una època que ací s’entén com a clarament superada i ja ni es recorda: escaldem, xafem el vi, llaurem amb el matxo i batem a l’era perquè eixe és el nostre passat que hem de recordar. També és el nostre passat l’expulsió dels moriscos, les baralles de bandolers, la caça furtiva o els judicis del franquisme; i el dia a dia de les dones ni l’anomene. Ho revivim tot perquè no es perda? 


Salvador Sendra

dissabte, 19 de novembre de 2016

Tecnòcrates vs populisme.


El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.


Òskar “Rabosa”.

dijous, 17 de novembre de 2016

EL MUR DE LES LAMENTACIONS ENVOLTA EUROPA

El primer article que vaig escriure en este BLOG fou “Ucrania y el efecto placebo”. Ara, un parell d’anys després, pense que és interessant retornar a l’argumentari inicial per intentar explicar eixes coses que passen però que no escoltem per enlloc. Abans de començar, però, he de dir que la qualitat dels meus textos sembla que ha minvat des d’aleshores en la mesura en que ha davallat l’objecte de l’escrit. Des d’ençà, no sé si atrevir-me a dir que n’he redactat altre de bo; sempre hi ha un passat idíl·lic.
Moldàvia es planteja si replantejar-se la relació amb la Unió Europea. Crimea, que abans era part d’Ucraïna, es planta i li dóna plantó a la resta de l’estat. Sèrbia no ha amagat mai el seu planter i planta la bandera russa. A Bulgària, el president planta clot i deixa plantat el parlament quan el poble vota allò que no li plau... O siga, que la llavor de Putin està plantada i comença a germinar regada per planys de fe i adobada per la religió. Romania es manté plantada, de moment, però em preocupa en la mesura que manté dues realitats socials i religioses; però, per damunt de tot, religioses.
D’altra banda, i per proximitat, nosaltres estem molt preocupats per la probable eixida del Regne Unit de la UE, que possiblement passarà a ser un regne desunit. La realitat religiosa anglesa és l’anglicana, en majoria. Si en l’altre article, el primer de la sèrie de dos, deia que s’estava reconstruint el mur, ara ja sembla més que evident el trencament Est/Oest, amb els consegüents laments, alhora que el centre s’aïlla de la perifèria, molt més vulnerable.
I nosaltres, que som els més europeus d’entre els europeus número u dels més europeus d’Europa? Doncs, així: sense cap mirada crítica des de la mort d’Unamuno; com sempre. I, des del meu punt de vista, de manera molt encertada perquè, si es desfà la Unió, sembla que no ens en recuperarem mai més. La perifèria europea ens deixa sense cap mena de marge de maniobra geoestratègica que vaja més enllà de la defensa del catolicisme, junt amb Irlanda, Itàlia, Portugal i Polònia.
Quan els rics ens titllaven de pigs, tot i que no hi estaven incloses ni Irlanda ni Polònia, tots sabíem que també els afectava el qualificatiu. Grècia és ortodoxa i per poc està encara a la Unió, Malta, l’ultracatòlica, també està ben tocada i França perilla perquè les grans manifestacions de fa uns anys, lluny de les sindicals, eren les convocades pel clero, quan la seua economia es troba més que qüestionada.  Mire el llibre de Weber que tinc a la prestatgeria i pense a rellegir-lo, de nou, per entendre un món enrocat en els dogmes. El barrejaré amb Unamuno per poder analitzar la (im)possible entrada de Turquia al club. 

Salvador Sendra

dilluns, 14 de novembre de 2016

RAKHMÀNINOV A CANAL 9

France Culture és una bona cadena de ràdio de l’estat veí que cal tindre en consideració si es vol adquirir una mica d’allò que es definix com a «aliment de l’ànima». Per a qui no sap de què parle, i pot imaginar-se Canal 9, ja sap que es tracta de l’opció més contraria possible. A mi, si més no, em resulta curiós que encara hi haja gent que s’esforce per ressuscitar la bèstia quan encara no hem entrat a l’Apocalipsi; tant tranquils com estem ara sense televisió pública, ni ràdio, per estos indrets.

Doncs, això... A France Culture em va cridar l’atenció les crítiques que va rebre un pianista, de qui ara no recorde el nom, per dir que, quan interpretava el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, se sentia angoixat. Sembla que la gent creia —i sol creure— que eixa peça es va compondre quan Serguei havia superat la depressió que li va provocar la incomprensió de l’anterior simfonia. Jo no n’estic segur i, per eixa raó, ho deixe caure.

Rakhmàninov era un gran compositor i un millor intèrpret. El Concert per a piano i orquestra número 2 és una peça difícil perquè el seu autor tenia unes característiques especials, i així ho va exposar a la construcció musical, i potser és ací on es troba la causa de l’angoixa del pianista francés. Però, d’altra banda, eixa depressió es pot deure a la mateixa peça, en el contacte amb el piano sota el pols dels dits. El contingut d’una obra que s’escriu després d’una mala època pot ser —i ha de ser, en este cas— una mena de superació.

Quan ixes del forat, supose que la llum et cega. Quan has de crear des de la llibertat, i véns de la penombra, supose que el teu tema és l'obscuritat, perquè és allò que coneixes i des d’on has ordit el present. Superar l’època, per tant, és tornar a vore-la amb altres ulls i no, com creuen els crítics de referència, evitar girar el cap. Si s’opta per esta segona postura, la realitat és ben diferent perquè demostra que allò que es tracta és, simplement, intentar oblidar una part del passat.

Però, clar, tornant a Canal 9 i a la seua qualitat, s’ha de tornar a pensar eixa època que ja creiem superada i, si sobrevivim al record, plantejar-nos realment si ens atrau la idea de tornar a aventurar-nos a reviure-la. Jo, com en el cas del pianista, opte per pensar-la des del present i, sense complexos, dir que no la necessite perquè, segurament, si la revisc, recaic!



Salvador Sendra

dimecres, 9 de novembre de 2016

Trump: Sense Por!

Per fi ha acabat el teatre de les eleccions americanes i ha guanyat: Trump! Si en aquestes eleccions la decisió dels americans era entre còlera i gonorrea –com va dir Julian Assange-, ha sigut el còlera el que ha eixit. No és que el còlera siga una cosa bona, ni desitjable, ans al contrari, però em tem que la gonorrea és molt pitjor. Lluny de les interpretacions negatives que fan tots els grans mass media a l'Estat espanyol, a la resta d'Europa i fins i tot als mateixos EUA, hi ha motius per ser optimista.
En primer lloc, s'haurà de veure si realment Trump pot fer tot el que ha dit que vol fer: - acostament a Rússia i no intervenció fora de les fronteres; - proteccionisme econòmic per evitar la deslocalització; - anul·lar o deixar de negociar tractats econòmics internacionals com el TTIP; etc. Perquè si fa això, s'haurà d'enfrontar a tots els poders fàctics dels EUA, des de l'anomenat complex industrial-militar, fins a les grans empreses tecnològiques com Apple, tot Wall Street, etc., etc., etc. Vorem si és capaç de fer-ho o no. En aquest aspecte no sóc tan optimista. Encara que pense que serien bones eixes mesures per acabar amb alguns dels dogmes neoliberals i acabar amb la tensió bèl·lica a la qual ens portaren Obama i Hillary Clinton (a Líbia, Síria, Ucraïna, etc.).
En segon lloc, el que em resulta interessant és que la gent ja no té por a plantar cara a l'establishment. Ni als EUA ni a Gran Bretanya amb el Brexit la gent s'ha deixat portar per la por que han intentat imposar-li. El fet que tots els grans mitjans de comunicació, les èlits financeres i econòmiques, les institucions internacionals com FMI, BM, etc., els acadèmics del sistema, i tota la tropa d'adalils del neoliberalisme anunciaren la vinguda de totes les plagues bíbliques, si guanyava Trump o el Brexit, no ha servit perquè la gent prenguera por. Ans sembla que al contrari, sembla que han vençut a la por, que s'han immunitzat a les estratègies de control social, de la propaganda sistèmica.
Com ja vaig exposar a alguns posts anteriors, com en Alguna cosa no va bé, la gent comença a estar-ne farta d’aquest sistema neoliberal, se n’adona de que el neoliberalisme li produeix un “malestar”. Malgrat els intents de vendre’ns que tot és meravellós, que no hi ha alternativa, la gent percep que calen alternatives, que deuen haver-hi d’alternatives. Això provoca, per primera vegada, que hi hagen badalls a la ideologia neoliberal, al sistema neoliberal. Òbviament, no és desitjable que siga Trump qui els pose de manifest. No és desitjable que es manifeste amb l’ascens del Front Nacional a França, o Orban a Hongria, o Vertaders Finlandesos a Finlàndia, etc. Però tot açò posa de manifest que hi ha un espai per als anti-sistema.
El més trist és que les esquerres no tinguen una alternativa, un paper a jugar, per a aquest nou escenari, on comencen a obrir-se escletxes al sistema neoliberal. Això és una cosa que també he tractat a altres posts, vegeu per exemple El paper de les esquerres a Europa després de Grècia o La feblesa de l'esquerra. La impossibilitat de les esquerres d'esdevenir una alternativa real estan limitades perquè les esquerres han acceptat el marc neoliberal i de la globalització. Aleshores no poden ser vistes com a element de ruptura amb ells. La ruptura suposa canvis estructurals, sistèmics, i no merament cosmètics. Les esquerres, totes, s'han quedat en pura cosmètica.
Si les esquerres aconseguiren deslliurar-se dels complexos que arrossega, si les esquerres aconseguiren establir un marc propi -no condicionat pels postulats neoliberals i globalitzadors-, si les esquerres perderen la por, aleshores hi ha un substrat social des del qual llançar alternatives per a fer canvis estructurals i no merament cosmètics. Eixa és la lliçó de la victòria de Trump. Eixos són els motius per ser optimista.
Trump ha sigut valent i no ha tingut por. Els ciutadans americans no han tingut por. Els britànics no van tenir por. Sense por el sistema neoliberal tremola. I així, sense por, poden haver obert un nou paradigma. Fins quan les esquerres tindran por?
Post scriptum: Veient els resultats de les darreres eleccions, veient la reacció de la gent a les xarxes socials després del Brexit i de la victòria de Trump, entenc que la gent de l'Estat espanyol encara no està preparada per a assumir canvis estructurals. Segueixen massa influenciats pels mass media. Segueixen vivint a la por. Els espanyols encara són carn de picadora del neoliberalisme.

Òskar "Rabosa".

dilluns, 7 de novembre de 2016

TRUMP NAVEGA CONTRA ELS ELEMENTS: ÀNIM, VALENT!

Si ja és difícil escriure sobre política, imagineu-vos si s’ha de fer sobre les eleccions d’altre lloc, sense haver estat mai als EEUU i, a més, sense tindre televisor ni haver vist cap conferència ni míting de cap dels candidats. Però, per això estem: per arriscar-nos! I no és la primera volta, ni serà l’última, que m’hauré d’embarcar en estes condicions tan adverses.

Donald Trump s’enfronta a tota la maquinària de l’estat per la seua tossuderia i per creure’s que un qualsevol, sense padrins, pot intentar accedir a la presidència dels Estats Units. A més, a tot açò s’ha d’afegir que —pels detalls que es poden observar des de la distància— este home és més bé justetet, quant a nivell intel·lectual. El fill de Bush ja ho era, però, a més, aquell no tenia ni ofici ni benefici; no obstant això, tenia un pare que el tutelava. Trump no té ni això.

L’FBI s’ha posicionat, a penúltima hora, contra la senyora Clinton, però ho ha fet per mantenir mobilitzat el votant demòcrata i fer que el seu simpatitzant es trobe motivat, a última hora, per acudir a les urnes. Tant d’avantatge feia perillar el resultat de les eleccions per la desmobilització demòcrata i pel vot ocult que se li pressuposa al republicà. I ja hi ha hagut prou sorpreses a Anglaterra i a Colòmbia.

Jo, personalment, voldria que guanyara Trump. I ho voldria perquè estic segur que la senyora Clinton no ens durà dies de glòria com els que ens va oferir el seu marit amb la taca de l’abric de Monica Lewinsky —tant de fred feia al despatx Oval o això de l’abric formava part d’una depravada pràctica sexual? Realment, va ser una època preciosa amb tot això de la fel·lació i la becària. Pense que el senyor Donald està capacitat per oferir-nos episodis de la talla dels de Bill o, fins i tot, superar-los. No obstant això, i a mesura que veig com es desenvolupa el final la campanya, dubte que ho aconseguisca, amb la consegüent pena que em provoca.

Els diners i els mitjans de comunicació treballen de la mà, i això ho sabem bé els que hem vist la investidura de Rajoy. A EEUU, supose que este mecanisme encara funciona amb més precisió. El vot per correu coincidix amb la investigació de l’FMI, amb la consegüent por que ha provocat entre els votants que perillen per immigrants o per comunistes, per exemple. D’altra banda, m’he hagut d’arriscar per escriure este article perquè el punt de vista que propose no eixirà mai a la premsa: recordeu que es pot pecar també d’omissió, i ja posats...


Salvador Sendra

Perquè Ramón Espinar (Podemos) és un hipòcrita.

El rebombori que ha alçat l'afer Espinar pense que mereix una reflexió. Primer de tot cal dir que el cobriment de la notícia pels mass media té més a veure amb interessos espuris que amb un tractament seriós del tema. No deixa de ser curiós l'acarnissament en aquest tema i el tracte que s'ha donat per eixos mateixos mitjans a temes referents a les grans trames de corrupció. I és clar, dotant el tema d'un cobriment excepcional se'l posa a la mateixa alçada que altres temes molt més greus. L'objectiu és clar, atacar a Podemos i Pablo Iglesias per tornar-li al P$x€ un status que ell mateix han llençat a les escombraries.
No és res nou. El cas d'Íñigo Errejón amb la Universitat de Málaga; el cas de la fundació CEPS; el cas de Monedero i la seua empresa, el cas de Pablo Echenique amb el seu assistent personal... No són pocs els intents d'enfangar a Podemos per posar-los a la mateixa alçada que la resta de partits quant a corrupció i intent de desprestigiar els seus càrrecs. No obstant això, tots aquests temes no deixen de tindre un cert interés des del punt de vista ètic i/o moral.
La tríada que regula el comportament humà està formada per l'ètica, la moral i la legalitat. Sovint aquests tres termes són confosos, més pels mitjans de comunicació que en fan un ús absolutament banal i interessat d'aquests. Pel que fa a l'ètica i la moral, no són pocs els filòsofs que advoquen perquè no hi ha cap diferència entre ells. Jo sí que crec que hi ha diferències. L'ètica s'encarrega del que “ha de ser", la moral del que “és". Així l'ètica s'encarrega de buscar com hauria de ser el comportament humà, d'establir unes regles de conducta per a la societat. L’ètica és l'aspiració respecte del comportament humà. La moral són el conjunt de regles que els ciutadans apliquen en la seua vida quotidiana contínuament, el que realment fan cada dia i que majoritàriament es considera adequat. La legalitat és simplement les conductes que l'Estat imposa, que poden tenir una base ètica, moral, ètica i moral o cap de les dues.
Cal entendre també que no hi ha una ètica única. Encara que tota ètica i moral volen esdevenir universals. Sense eixir del nostre àmbit cultural, occidental europeu, no és el mateix una ètica catòlica, que una ètica protestant, que una ètica liberal,  que una ètica socialdemòcrata, etc. Cadascuna estableix un comportament de regles de “l’ha de ser" que són totalment diferents, encara que en alguns aspectes poden coincidir.
Veiem tot açò amb un exemple. Agafem el tema dels impostos. Des d'una ètica liberal pagar impostos és dolent, els impostos haurien de desaparéixer o almenys ser els mínims possibles. Des d'una ètica socialdemòcrata pagar impostos és bo, cal pagar-los per a sostenir l'Estat de Benestar, per donar accés a tot el món a l'educació, a la sanitat, per ajudar els més desfavorits, etc. Des del punt de vista moral cal complir amb l'obligació de pagar impostos, però totes aquelles operacions que puguen fer que en pagues menys, estan socialment permeses; així ningú li recrimina al veí que haja contractat al llanterner i no pague la factura amb el corresponent IVA, qui ha contractat al llanterner no va a dormir pensant que ha comés una falta moral i el llanterner no té cap conflicte per no declarar l'IVA i no declarar els ingressos a l'IRPF. Aquesta és una conducta moralment permesa. Com és obvi, no pagar l'IVA ni l'IRPF és una conducta il·legal perquè hi ha una llei que diu que s'ha de pagar i sanciona el seu incompliment. La valoració ètica queda sotmesa al conjunt de valor que considerem que "han de ser": - per a un liberal podria estar justificada, encara que un principi liberal és el compliment de la llei i el que caldria es canviar la Llei; - per a un socialdemòcrata es tracta d'una conducta dolenta que atempta contra tota la societat, tota la societat ix perjudicada.
Aclarit açò, podem valorar la conducta d'Espinar –i podríem fer el mateix amb la resta de “podemites”-. Espinar va comprar un habitatge de protecció oficial, després –ai, un petit oblit!- es va adonar que no podia pagar, va demanar un permís a la Comunidad de Madrid per poder vendre-la i la va vendre per un preu superior –el màxim establert per llei-, obtenint un benefici –diferència entre preu de compra i venda- de 20.000/30.000 €. Aquesta és una operació especulativa nua i crua, i a ningú pot tenir cap dubte, negar això és voler prendre el pèl a la gent. Ara bé: És legal? És moral? És ètica?
Des del punt de vista legal, no hi ha cap objecció, Espinar ha obtingut el permís de la Comunidad de Madrid per vendre-la, l'ha venut pel preu màxim permés per llei, aleshores no hi ha cap conflicte amb la llei. Des del punt de vista moral tampoc hi ha cap conflicte, la gran majoria de la gent faria el mateix, incloent-hi el comprador i així ho va manifestar. Tots veiem en eixa operació una oportunitat de guanyar uns diners sense fer res il·legal. Èticament pot sorgir conflicte, depenent de quins postulats ètics es mantinguen. Espinar manifesta reiterades vegades, ahí estan els vídeos, que l'habitatge de protecció oficial no pot ser objecte d'especulació. S'adhereix a una moral socialdemòcrata, en la que l'Estat deu protegir els més necessitats de vivenda, facilitant-los l'accés en millors condicions i estant fora d'especulació.
Espinar no ha seguit els criteris de "ha de ser" que ell defensa, encara que siguen legals i morals. Òbviament no hi ha res reprovable per això, per no comportar-se èticament. Ara bé, s'ha retratat. S'ha retratat com un hipòcrita, perquè diu defensar uns valors quan ell es comporta amb uns altres, encara que siguen moralment acceptats. 

Òskar “Rabosa”.

dissabte, 5 de novembre de 2016

LES NOVES RETALLADES: IXEN TRES MINISTRES I N’ENTREN SIS!

Després d’haver estat quasi un any ben tranquils, ara ja tornen els sobresalts i les incomoditats; no m’explique —no vull explicar-me— com hi havia tanta gent reclamant un govern si, al cap i a la fi, se sabia que hi haurien més ajustaments... i n’hi hauran! De moment, i fins i tot abans de saber quins serien els nous ministres, a la ràdio ja anaven enumerant les directrius a què s’enfrontarien o, millor dit, les retallades que haurien d’aplicar.

S’ha demostrat, al llarg d’este temps, que sense càrregues polítiques ni legislatives vivim millor. A més, al final, només fem que aplicar allò que ens recomanen des de l’exterior i des dels bancs, sense quasi autonomia per governar. La resta és simple: si no repartixes els diners als de sempre, eres un antisistema. I, efectivament: ho eres! No entenc aquells que demanaven un govern i, a més, pense que ens haurien de demanar disculpes, a la resta, excepte que siguen els grans beneficiats de la línia política que s’aplicarà. Aleshores, haurien de repartir-nos alguna molleta, no? Més Que siga per haver suportat les seues imbecil·litats.

Una cosa de què ningú no diu res és sobre la política d’austeritat del govern central, o és que els periodistes ja no saben ni sumar: han eixit tres ministres i n’han entrat sis! La resta, les autonomies i els ajuntaments, són els que han d’aplicar les retallades, i no els ministeris de sanitat, d’educació, de cultura o del sumsum corda, que tenen gairebé totes les competències transferides als governs regionals. A Madrid es viu molt bé i no m’estranya; la seua austeritat és clara: trauen tres ministres i n’entren cinc, amb els consegüents ministeris farcits de secretaris d’estat, assessors, funcionaris... No cal explicar més però, qui demanava un nou govern, fora de la capital, s’ho hauria de fer mirar. El president, definitivament, paga favors polítics amb els diners de tots però, principalment, amb les partides de sanitat, educació i polítiques socials, que sempre són les més afectades.

D’altra banda —i açò sí que em fa més llàstima— tots els demagogs que parlaven sobre l’austericidi, que ara ja ni el nomenen, i es pengen les medalles de la reducció del dèficit en ajuntaments i autonomies, no tenen res de trellat a dir? Si tingueren una mica de vergonya, ni ho comentarien perquè no hi ha res més servil que eixos que són més papistes que el papa perquè no cal ni manar-los els deures. I el problema és, precisament, que en el seu discurs previ, l’austeritat provocava patiment i deien que s’havia de fer créixer el dèficit invertint en polítiques socials i d’igualtat. I ara dic jo: no podríem quedar-nos una temporadeta sense governs locals ni autonòmics per comprovar si funcionem igual de bé que quan no en teníem de central?



Salvador Sendra 

dimarts, 1 de novembre de 2016

La mesura dels actes.

Les errades o els encerts de les decisions que prenem al llarg de la vida, no podem mesurar-los mai si no ha passat el suficient temps. Decisions que semble errades a curt termini, a la llarga ens semblen encertades. Decisions de les quals ens vanagloriem a curt termini, les arrosseguem durant anys panys, però per a mal. A la política passa el mateix. Hom no sap mai si el que fa, és el millor –entenem que al gestionar "la cosa pública" ha de ser pel conjunt de societat- o serà una errada que la societat arrossegarà durant dècades.

Òbviament, hom pressuposa la bona fe, d'entrada, de les decisions que un pren. En el cas dels individus que actuen en un interés particular, hom pensa que sempre actua pensant amb el que és millor per a ell. Les decisions dels polítics sempre estaran cobertes per un vel de mala fe. Quede clar que un polític, encara que ho faça molt bé, per honestament que actue, per molt que millore la vida de la societat en la qual actue, sempre tindrà detractors. És més, en cada decisió que prenga hi hauran perjudicats. Perjudicats que es sentiran ofesos i l'acusaran de la pitjor de la mala fe. Ningú pot caure bé a tothom, com cap polític pot acontentar a tothom.

Una de les motivacions més grans per la que els éssers humans fan moltíssimes de les coses que fan –gairebé es podria que totes, però això ja ho debatrem a un altre post que tinc pendent- és per cercar reconeixement. ¿De qui es cerca eixe reconeixement? ¿Qui intentes impressionar amb els teus actes? ¿A quantes persones vols impressionar perquè et donen el seu reconeixement? Normalment, obtenir el reconeixement després de respondre eixes preguntes sol ser, a curt termini, un instrument que permet mesurar l'encert o l'errada de les decisions. ¿S'ha impressionat al xic o xica que agrada? ¿S'ha impressionat a l'encarregat o al cap de l'empresa en què es treballa? ¿S'ha impressionat al grup d'amics? ¿S'ha impressionat a la gran majoria de gent que es coneix? ¿Parlen d'hom fins i tot els que no el coneixen? ¿Té el reconeixement de totes aquestes persones? Aleshores és un triomfador. Té el reconeixement que buscava.

Els polítics tenen un afany de reconeixement més marcat encara. I com és lògic el reconeixement arriba dels mitjans, del crèdit de la gent i, sobretot, dels vots quan hi ha eleccions. Però no sols, el reconeixement dels rivals és molt preuat. ¿Què més gran que els rivals polítics reconeguen la tasca d'un polític? Sí una cosa obsesiona a tots els polítics, és l'obtenció del reconeixement. Ser populars. Tenir alts index de valoració.

Ara bé, hom que obtinga reconeixement de molta gent, hauria de veure d'on li ve eixe reconeixement. ¿Qui alaba els seus actes? ¿Qui els critica? ¿Qui et dóna el reconeixement? Sóc conscient que aquest argument pot portar a fal·làcies ad hominen, per això en cada cas cal tenir en compte no sols el qui sinó també el què. Per exemple, si un banquer lloa un govern d'esquerres per aprovar una llei d'igualtat de sexe, de matrimoni homosexual o de protecció linx ibèric... hom pot pensar que eixe reconeixement és espontani. Si un polític d'esquerres rep el reconeixement d'un banquer per votar en contra de la dació en pagament, hom pot pensar que el "polític d'esquerres" està actuant en benefici de la banca, que eixe reconeixement és fals, perquè és el reconeixement per acte que el beneficia en perjudici de la resta de la societat.

Si l'abstenció del P$x€ ha sigut encertada o errada, serà el temps, com va dir Antonio Hernando, li ho dirà. És una qüestió que haurem d'esperar per poder valorar. Potser haurem d'esperar algunes dècades. Com lustres i dècades hem hagut d'esperar per valorar algunes de les decisions que el P$x€ va prendre quan va ser al govern. Sobretot, aquelles que es prengueren als '80 i primer lustre dels '90. El que sí que podem valorar ja és qui lloa la decisió del P$x€: -Els dirigents del PP. alguns dels qui fins no fa molt deien que els "socialistes" sempre estaven amb el conte de l'avi a la "cuneta"; -Els periodistes de 13TV, ABC, LaCope, LaRazón..., El País, La Ser..., García Ferreras, A3, OndaCero...; -Els empresaris de l'IBEX, la banca i els mercants financers que ho celebraren amb pujades de la borsa...; -El PP i C's que s'alçaren a aplaudir junts amb els de P$x€ després de la intervenció de Rufián.

Ara cadascú que valore quin tipus de reconeixement ha rebut el P$x€.


Òskar "Rabosa".