Perquè no ens importa el treball infantil.

Cada vegada isc menys. No tinc ganes de perdre el temps en converses avorrides i intranscendents. Quan isc, ho faig en comptades ocasions, és perquè quede amb algú amb qui tinc ganes, quan sé que el temps que empraré no serà totalment perdut i inútil. Però el dissabte passat vaig eixir a fer un café, el café va portar-me a la copa, de la copa als gintònics... i ja se sap com acaben eixes coses. Acabem fent un tomb per ahí.

Fent copes acabem xarrant amb unes xiques, un amic coneixia a un parell d'elles, jo no les coneixia de res. Amb una d'elles, una xica que era prou guapa, vaig estar parlant una estoneta. En un moment donat no sé per què li vaig fer un complit sobre el seu vestit, i li vaig preguntar si era de Zara. Em va mirar tota afalagada i em va preguntar com ho sabia. Li vaig contestar que ho havia deduït per l'estil, com si ho sabés tot d'eixes coses moda quan no en tinc ni idea jo. En realitat el comentari venia al cas per fer-li una pregunta més o menys impertinent. Quan converse amb xiques arriba un moment on els haig de fer una pregunta que les trega de la seua zona de confort, això m'ajuda a saber si val la pena seguir parlant amb ella o és perdre el temps.

A aquesta xicona li va tocar una de les pitjors preguntes que li podien tocar. Resulta que aquest estiu he tornat a llegir a Marx, i clar el fetitxisme de la mercaderia en rondava pel cap. Sense pensar, va eixir la pregunta dels meus llavis. Va brollar directament del meu subconscient, sense filtres. És clar, l'alcohol anava fent la seua feina. Així que li vaig amollar: "¿Quan vesteixes de Zara, què sents sabent que eixe vestit l'han fet xiquets esclavitzats?". Efectivament, la xicona es va sentir molt incòmoda. Fins i tot es va molestar amb mi. Va començar tota una fila de preguntes i exclamacions amb la més profunda indignació: "¿Tu com saps que ho han fet xiquets? ¿Tu saps si aquest vestit l'han fet xiquets? No hauries de parlar sense saber!" Per un moment me'n vaig penedir de fer eixa pregunta. Li vaig dir que hauria de llegir sobre el tema, de com treballa Inditex, etc.

Li haguera pogut explicar que el que a ella li passa no té res d'estrany. Que en el capitalisme funciona el fetitxisme de la mercaderia, tal com va explicar Marx. Però vaig pensar que no valdria la pena, si li anomenava a Marx, en cas que sabés qui va ser, em tractaria de més boig encara. A més a més, no era moment per començar un adoctrinament. No vull adoctrinar a ningú. Ni tan sols explicar les coses a aquells que no tenen gens d'interés. Així doncs, me'n vaig anar a fumar una cigarreta i ja no vaig conversar amb ningú més en tota la nit.

                                                                                              

No entraré ara tampoc a explicar res de fetitxismes, ni de Marx, ni del capitalisme. Açò només és una història del perquè no ens importa el treball esclau, de per què no ens importa el treball esclau infantil. Gairebé ningú vol saber del fetitxisme de la mercaderia, un mecanisme que Marx, en la seua ment preclara, va veure en el capitalisme, i el va explicar al món. Però ningú llegeix a Marx. Ningú vol saber el perquè de les coses. Només posar-se un vestit bonic i lluir bé. Això és més important que qualsevol altra consideració.

En el fons no ens importa res...

Òskar "Rabosa"