Don Quijote alrededor del mundo és un llibre d’articles escrits, a 2005, per crítics i
literats d’arreu del món sobre el llibre de Cervantes per commemorar el 500
aniversari de la publicació d’El Quijote.
Realment, quan el vaig llegir a mi només m’interessava el primer, el de Harold
Bloom, per polir alguns aspectes de la meua investigació. La resta de les
lectures ha estat per pur plaer fins que he arribat a la de J. M. G. Clézio, titulada
“Don Quijote y Sancho Panza, cada día”. En este escrit, com en tants altres,
s’intenta explicar cada derivació d’esta obra en l’indret on viu, treballa o
està en este moment cada autor. La temàtica està tancada; l’estil és lliure.
El relat de Clézio m’ha fet pensar i, entre xuclada i xuclada de l’Epicure,
i entre glopet i glopet d’una mistela de pansa, mentre llegia he hagut de reconéixer
que un dia, quan encara era jovenet, vaig conéixer eixe personatge: alt i prim,
vestit amb un estil peculiar, xarrador, càndid i poeta. No deixava espai per al
dubte perquè, després, amb el temps, en aprofundir l’amistat amb el personatge
i conéixer alguns detalls de la seua vida, la hipòtesi fou confirmada amb
escreix.
Jo era encara massa jovenet per apreciar allò que vaig refermar anys
després però, un matí, un home que no coneixia es va adreçar a mi amb un seguit
de rimes que explicaven eixa realitat que jo encara no percebia. Sobtat, va
muntar ràpidament al seu escarabat per retornar als pocs minuts ja amb la
corbata perquè, mentre parlàvem es va adonar de la seua nuesa quan, en
passar-se la mà pel pit, s’adonà de la mancança de dita penyora, i desvestit no
s’hi pot anar, pel món.
Eixa exploració de la realitat que després relatava transformada en rimes
va tindre el seu moment culminant quan va fer la volta al món perquè hagué de
partir en perdre una batalla. Jove i lluitador, idealista i impetuós, abandonà
casa i família per lluitar pel bé, en una guerra que el rebutjà per no tindre
encara la majoria d’edat però, poc després, s’escapà de nou per tornar-ho a
intentar, esta volta, menor encara, amb més èxit. Perdut, castigat i exiliat,
voltà d’ací cap allà fins que un dia va partir pel ponent, rebutjat, sense
equipatge ni massa il·lusions, per regressar pel llevant al cap d’un parell
d’anys, a eixe indret que el va marcar i el volia condemnar a viure una vida
normal.
Però l’heroi sabia barrejar el realisme amb el romanticisme, si més no, en
la mesura mínima que li garantia la supervivència en un món d’estúpids, i eixa
faceta s’apreciava en els versos, els vestits, els cotxes i les amistats. Quan
un professor de la Universitat d’Alacant em preguntà si coneixia alguna persona
que haguera perdut la guerra i que haguera estat marcada pel règim, li vaig dir
que coneixia la persona indicada: la millor persona! Al poc de conéixer-lo, ell
també va caure rendit, captivat per l’heroi, i després de proves i més proves,
d’hores i hores d’entrevistes i estudis, de tomes i més tomes, exteriors i
interiors, una xicoteta part de la seua immensa vida es va enregistrar en un
documental que, en termes generals, és com l’article de Clézio que tracta sobre
el Quijote, amb la diferència que la novel·la sencera no ha estat escrita
encara, sinó narrada en part.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada