diumenge, 18 de setembre de 2016

SHERPA

Ja tornant de viatge, a l’estiu, i com sol ser costum quan es va amb cotxe cap a Europa, em vaig aturar a Pirineus per pujar alguna muntanya. Estant pels pobles que envolten el Vignemale —ara no recorde en quin de tots— vaig estar mirant de comprar-me unes espardenyes noves. Les que tinc estan massa velles i sempre em costa dur pegament ràpid per arreglar-les. Després de mirar per algunes tendes, buscant eixes sabates que necessitava, en vaig trobar unes d’adequades.  

En entrar a la botiga em vaig adonar que hi havia material tècnic interessant, lleuger i especialitzat; cosa estranya en els comerços de material de muntanya que, en un 89%, es dediquen a enganyar uns clients que s’ho deixen fer creient que ho escalaran tot perquè duen una determinada marca. Però, allò que més en va sorprendre és que qui em va atendre parlava el mateix idioma que jo.

Li vaig preguntar algunes cosetes i vaig fer unes consideracions. L’home em va respondre de manera clara: s’intuïa que sabia de què parlava. Tenia trets orientals. Em va preguntar directament si havia estat a Himàlaia i li vaig enumerar les voltes en què hi vaig anar i les expedicions que hi vaig realitzar. Vam entrar una conversa amb tota mena de detalls sobre els camps, les ascensions, les tècniques emprades, etc., en una xarrada molt agradable i on es percebia una forta afinitat.  Es notava que eixa persona coneixia el terreny millor que jo. Era un sherpa de Manang!

El xic em va dir que enguany tornava, abans que començarà l’hivern, per visitar el seu poble i per fer alguna ascensió de la zona, que encara no tenia decidida. Parlava francés correctament. Però, quan em va contar els canvis que havia patit la seua regió i la manera en què es podia visitar, em vaig quedar glaçat. En el seu rostre s’endevinava malenconia i tristesa; en el meu, sembla que també.

No vos podeu ni imaginar el goig que em fa eixa simple possibilitat de poder recordar el Nepal de fa dos dècades, però tampoc vos podríeu creure la felicitat que m’aporta el simple fet d’haver pogut escalar i passejar per eixos indrets quan encara no s’havia generalitzat Internet, ni hi havia telèfons mòbils, ni accessos rodats, ni guiris fent turisme. Perquè, si els humans ens nodrim d’experiències, cal dir que no totes alimenten en la mateixa mesura.



Salvador Sendra