divendres, 16 de setembre de 2016

Jimmy Hendrix a la marina.

Hui m’he despertat amb una mala notícia: la mort d’un amic. El primer impuls ha estat d’incredulitat, com, per què, si encara era jove... Tantes coses que es diuen.

M’han dit (o he entès) que era per causes humans, fins i tot pròpies. A partir d’ahí, ja no he volgut saber-ne més. Tot allò que puga seguir és només pura especulació. Per qué no voler saber-ne més? Simplement per què tampoc canvia res. S’ha clos un capítol vital diríem, però no és cert. Els romans bé sabien que la mort no és tot, i tampoc és que cregueren en vides ultraterrenes sinó que els bastava pensar que un deixava rere sí un bon record per continuar d’alguna manera viu.

Jo no sabria parlar si bo roín, francament no em sent capacitat per a discernir sobre el bé o el mal, de mode que em limitaré a parl ar del record, del solatge que me n’ha romàs. José Julio era, al meu parer, un guitarrista de raça. Certes coses no s’aprenen, hi són inherents a la personalitat d’algú. El recorde –i recordaré- com algú que va aparéixer, dècades ja, al local d’assaig d’un grup al que en aquella època jo cantava. Joan Aranda, el bateria, d’Orba, el seu mateix poble, es va presentar un dia al local d’assaig amb un amic seu també “guitarrònguis”, que s’acabava de comprar la primera guitarra i improvisava com un dimoni... Res més cert!

Al grup, surgit de manera casual a un poble minúscul, Murla, de vora un tres-cents habitants, tres dels quatre components, no hi vivíem allí de manera permanent, ni tampoc èrem músics professionals. Tocàvem tots d’oïda, i no ens quedava altra que assajar els caps de setmana per tal d’anar agafant un poc de fluïdesa. Amb el temps, bon ambient, i molta cervesa, es podria dir que ho aconseguirem... Finalment sonàvem com una banda més o menys constituïda. Ara bé, un dia se’ns presenta per allí un cabellut mig engitanat, amb poca tècnica i molta ambició... Com a amics que tots èrem, el vam deixar que s’afegira lliurement, que anara improvisant. Al poc de temps, els que ja ens coneixíem de tocar junts, estàvem mirant com aquell nouvingut donava sang nova a les nostres composicions... Nosaltres tocàvem i tocàvem per no parar aquella intervenció, i és que en cada moment, i de la manera més antiacadèmica, sonaven notes que no esperàvem sentir. Notes curtes, notes de foc, rabioses... Ens miràvem els uns als altres. Com una mena d’inesperat Jimmy Hendrix, un xicon que a penes posava la mà a la seua primera guitarra, ens electritzava a tots...

Va anar passant el temps, es van succeir les col·laboracions amb José Julio, que si bé mai va a arribar a ser un membre strictu senso del nostre grup, sempre fou algù benvingut en tot moment i una col·laborador habitual. Després, la vida va acabar empenyent cadascú envers llocs diferents. A mi mateix, per exemple, de nou a l’estranger. Alguns estius, a les vacances, per pur desig d’energia i companyonatge, reunions puntuals per tocar. La màgia de sempre amb els amics de sempre. En algun moment, si de cas Déu sabria quan els déus ho aconsentirien –i valga la contradicció-, pensava que tornaria a casa algun dia, que tornaria a tocar rock & roll entre els meus, i entre la gent amb qui més pensava tornava a tocar algun dia, era amb José Julio.

Hui he après que això, com a mínim per ací baix, ja no podrà ser. Només vull pensar que allà on tornem a coincidir algun dia, ningú haja domat les seues notes de foc, que la tècnica no s’haja menjat al monstre que les produïa, i que si ell ha mort víctima d’eixe mateix monstre, benvingut sia si ell ho ha volgut. No sóm qui per a jutjar les vides dels altres.

Com Janis Joplin, com Jim Morrison, com Buddy Holly, com Kurt Cobain o tants altres, el rock, la seua intensitat, provoca vides intenses. Live fast and die young... Ningú d’ells renegaria de la dita.

Allà on estiga, que la honore per sempre més algú que va saber viure-la.

Lluís Alemany Giner
Divendres 16 de setembre del 2016.

Tren Brasov-Bucarest. Entre boscades i rius, paraules a un amic prematurament perdut.