dimarts, 27 de setembre de 2016

DE LA DEPRESSIÓ A L'ANSIETAT

Vivim contra el cronòmetre perquè ja s'acaba l'any i estem encara sense govern. Però, això sí, hem de reconéixer que ara estem millor que en molt de temps, sense alçar-nos cada dia amb notícies sobtades de noves lleis i decrets que retallaven llibertats i diners als pobres mentre que en repartien als rics: el govern en funcions no pot legislar com voldria. No obstant això, la cosa s'acaba! Tot no pot ser sempre tan bonic.

Recordeu quan el PP va aprovar el pressupost de 2016? Ja fa vora un any, i anàvem de cara a unes eleccions generals; les primeres. L'oposició li va dir que, el pressupost, l'hauria d'aprovar el govern entrant però els populars s'ho van fer ells solets. Massa se sabia què passaria en el següents mesos. Però ara, l'any s'acaba i cal aprovar-ne altre, de pressupost, perquè Bruseles pot sancionar l'Estat per l'incompliment del dèficit si no hi ha noves retallades que retornen l'equilibri a les xifres.

Sembla que, als banquers, els ha eixit gràtis l'ajuda pública que, entre altres coses, ha disparat eixe dèficit per el qual ara ens sancionaran, mentre que l'Estat, o siga, nosaltres, ho haurem de pagar dues vegades: la primera per això del crèdit que no era tal crèdit i que no retornaran, i la segona, perquè eixos diners ens els tornaran a descomptar en forma de noves retallades. El pressupost que ve, per tant, serà semblant a eixos que hi havia quan encara estàvem governats per un govern que governava.

Sense govern no s'està tan malament, pense jo; i que dure! De la depressió passarem a l'ansietat o, el que és el mateix, dels problemes passats passarem als futurs... Jo ja m'estic començant a preocupar perquè, a causa de les lleis que ens condemnaven a pagar els medicaments, haviem superat el primer problema amb remeis casolans i teràpies de grup. Ara, front a l'ansietat, haurem de fer servir, de nou, l'enginy per sobreviure.


Salvador Sendra

dilluns, 26 de setembre de 2016

La feblesa de l'esquerra.

Les esquerres fa molts anys que estan en crisi i no alcen el cap. No sols ací a l'Estat, també arreu d'Europa. El cas seria digne d'estudi. Els motius donen per a una tesi. Hom es pot acostar al tema des d'un punt de vista gramsicià i dir que l'hegemonia la té la dreta; pot carregar contra els mitjans de (des)informació; pot atacar al votant de dretes; etc. Però el que és cert és que les esquerres no aconsegueixen ser una alternativa real de poder. Les anteriors explicacions, llargament debatudes, segurament formen part dels motius, però en són tots.
Hom que done una ullada als processos electorals, i sense entrar en estudis sociològics que també aportarien llum, veu com hi ha cert desgast dels partits tradicionals arreu d'Europa. Els clàssics conservadors o democratacristians de la dreta o els anomenats "socialistes" o "socialdemòcrates" que ja en són ni l'una cosa ni l'altra. Dit desgast també afecte al pensament hegemònic, comença a haver-hi un cansament en la globalització; una terra promesa que no ha fet més que crear malestar i desigualtat a Europa. Malgrat tot això, les esquerres continuen sense trobar el seu lloc.
Les esquerres no tenen un missatge nou, renovador, del segle XXI. A més a més, el discurs ancorat encara al s. XIX, no se'l creuen ni els mateixos que el sostenen. Els partits d'esquerres sempre han estat controlats per una elit que no té un origen treballador, "proletari" en dirien els clàssics, i l'hegemonia neoliberal ha sigut possible pel consentiment d'aquestes elits que, allunyades de les necessitats reals de la gent a la qual diuen adreçar-se i representar, han sigut seduïdes per un pensament que promet eixa internacionalització que buscava el socialisme del segle dinou, encara que fóra banyada de neoliberalisme, que ha sigut la globalització.
Les esquerres, com ja he comentat a aquest bloc en diverses ocasions i es pot veure a per exemple al post Obsolescència política programada, han anat avançant cap a un centre, un centre que cada vegada estava més a la dreta. Del socialisme, a la socialdemocràcia, de la socialdemocràcia al social-liberalisme, o el que és el mateix assumir el neoliberalisme amb tota la seua ferocitat però fent-lo aparéixer més amable. El centre del tauler es desplaçava mentre tots el que quedava fora es presentava con radical, com extrem. La socialdemocràcia dels "Trenta Gloriosos" (els 30 anys després de la II GM) hui en dia és vista com a postulats radicals i extrems. Fins i tot, els partits "socialistes" o "socialdemòcrates" tanquen aquestes polítiques de radicals.
Mentre les esquerres abandonaven el seu discurs, el seu pensament, i a més a més, les elits s'allunyaven cada vegada més del poble al qual diuen adreçar-se, i el pensament neoliberal adquiria l'hegemonia, mancava una renovació intel·lectual, una renovació del pensament de les esquerres que superés el segle XIX, salvant i emprant les eines magnífiques que Marx ens havia llegat per entendre el funcionament del capitalisme (fins i tot aquestes eines han sigut abandonades i Marx vilipendiat), per ver una renovació a fons.
Tot això ha portat a afeblir les esquerres. I és que això és el que passa quan hom es posa a treballar sense tenir en compte quines que són les teues posicions, maximalistes en diran alguns, acabes renunciant a la teua essència, acabes renunciat a la teua pròpia transformació seguint el teu propi camí, acabes sucumbit a la política "del possible". I quan venen oportunitats de canvi, qui està en posició de ser alternativa o recollir el descontentament ja no eres tu. 

Òskar "Rabosa".

dijous, 22 de setembre de 2016

PEDRO JUAN VA A L’INSTITUT AMB BARRET DE PALLA

Hola, em dic Pedro Juan i estic estudiant batxillerat enguany. La meua família és d’Ontinyent i té un corral de ramat al peu de la serra. A més, el meu avi era llaurador i mon pare també s’hi dedica; jo l’ajude quan puc. Sempre, els mesos de més calor, he portat un barret de palla perquè és fresquet i protegix del sol. El primer, recorde que me’l va regalar l’avi José quan jo era encara xicotet i, des d’aleshores, sempre n’he dut.
L’altre dia, a l’institut, em van dir que no podia entrar amb el barret de palla, i això que estem a setembre! Per a mi, eixa penyora és molt important i forma part de la meua identitat, així com la de la meua família. Vaig sentir que em coartaven la llibertat i que, amb eixa decisió, barraven el pas a la meua educació i, per tant, em vaig sentir vulnerat en l’essència. Pense que l’escola hauria d’educar sobre la llibertat que pregona, i no actuar d’eixa manera en què imposa criteris que no entenc.
Maikel Daniel és amic meu. Els seus pares van vindre a viure ací fa molts anys i sembla que la seua família és originària d’Ecuador o de Colombia; no n’estic segur... És molt modern i totes les xiques el miren. Sempre escolta música i vestix amb roba ampla, els pantalons una mica caiguts, collars grossos i gorres roges. Du una arracada a l’orella i diu que es farà un tatuatge quan faça els díhuit anys. Ell també va tindre problemes a l’inici del curs perquè duia la gorra i li van dir que no podia anar a classe amb eixes penyores.
La directora ens va cridar per dir-nos que hi havia un reglament que prohibia entrar al centre amb el cap tapat. Tot i que li vam dir que ens sentíem nus i que amb eixa prohibició perdíem una part important de la nostra identitat, la directora va insistir en l’aplicació de la norma. No vam tindre més remei que desvestir-nos per seguir estudiant, tot i que vam decidir d’esmenar el reglament seguint els tràmits legalment establerts; vorem com queda tot!
Hui m’han dit que comença el batxillerat una xica musulmana... M’agrada conéixer gent nova perquè fa que se m’òbriga la ment amb tot això de la multiculturalitat i la convivència.
 

Pedro Juan

dilluns, 19 de setembre de 2016

QUAN EL MAL VE DE L’HORTA, TOT S’HO EMPORTA

Anys i planys! Anys i planys m’han dut a reconéixer-me, a mi mateix, com un dels millors assessors urbanístics de la Marina, o el millor. Fent valer la màxima americana que diu que poses només la llengua si hi has posat la butxaca, puc dir que he posat ambdues coses, i més d’una volta. La llengua, però, la mantinc igual d’afilada, mentre que la butxaca va minvant, i no poquet. No obstant això, l’experiència m’ha dotat d’un instint olfactiu sobrenatural i puc endevinar la fal·làcia a molta distància.
Arran dels incendis de cada temporada, em crida l’atenció la capacitat que tenen els necis per evitar centrar el discurs i, per tant, d’endevinar els problemes i, així, aportar-los solucions. A Xàbia/Jávea, per exemple, sembla que hi ha hagut un cert revol perquè han crescut abans els cartells de venda de parcel·les, en la superfície cremada, que la vegetació, molt més depenent de la pluja. A Benitatxell (Poble Nou de)/Benitachell, supose que també. I esta pràctica pense que es pot fer extensa a la resta del territori cremat i que poseïx una requalificació urbanística bàsica.
El Consell és el gran culpable de tot! I ho és des del moment que no posa, per llei, el període de reversió a rústics dels terrenys requalificats que encara no s’han construït. Amb quatre anys hi ha més que suficient, per construir-los i per revertir-los! Ara, però, eixe temps és il·limitat; no hi ha marxa enrere... La pilota, per tant, es troba sobre la teulada dels ajuntaments; eixos a què tant els agrada fer-se les víctimes. Un ajuntament pot revertir la concessió per desenvolupar els terrenys si hi quatre anys de paràlisi —crec recordar— en l’acció urbanística. No obstant això, el terreny continuarà amb la qualificació d’urbà, tot i que el cadastre l’interprete com a rústic, o com li done la gana, i estaran exposats sempre a la pressió de l’agent urbanitzador.
En primer lloc, els ajuntaments dels pobles que disposen de terrenys requalificats, i que no s’hagen desenvolupat encara, haurien de retirar les concessions als agents urbanitzadors i, si no ho fan, ells també són còmplices de l’estafa. En segon lloc, el Consell del canvi, hauria de demostrar això del canvi, afegint esta xicoteta modificació legal a la LOTUP i deixar de fer-se la víctima del mal d’Almansa perquè, si no ho fan, demostren que el mal ve de l’Horta, i ja se sap: «quan el mal ve de l’Horta, tot s’ho emporta»!
Finalment, sobre eixa possible requalificació dels terrenys cremats, he de dir que tot és mentida; i em remet a la Llei i a la situació econòmica actual. A més, eixos ajuntaments que hem votat lliurement tindran sempre l’última paraula en matèria urbanística local i, com estic segur que tots ens fiem d’eixes institucions tan progressistes i pròximes als ciutadans, deuríem estar tranquils, no? 

Salvador Sendra

diumenge, 18 de setembre de 2016

SHERPA

Ja tornant de viatge, a l’estiu, i com sol ser costum quan es va amb cotxe cap a Europa, em vaig aturar a Pirineus per pujar alguna muntanya. Estant pels pobles que envolten el Vignemale —ara no recorde en quin de tots— vaig estar mirant de comprar-me unes espardenyes noves. Les que tinc estan massa velles i sempre em costa dur pegament ràpid per arreglar-les. Després de mirar per algunes tendes, buscant eixes sabates que necessitava, en vaig trobar unes d’adequades.  

En entrar a la botiga em vaig adonar que hi havia material tècnic interessant, lleuger i especialitzat; cosa estranya en els comerços de material de muntanya que, en un 89%, es dediquen a enganyar uns clients que s’ho deixen fer creient que ho escalaran tot perquè duen una determinada marca. Però, allò que més en va sorprendre és que qui em va atendre parlava el mateix idioma que jo.

Li vaig preguntar algunes cosetes i vaig fer unes consideracions. L’home em va respondre de manera clara: s’intuïa que sabia de què parlava. Tenia trets orientals. Em va preguntar directament si havia estat a Himàlaia i li vaig enumerar les voltes en què hi vaig anar i les expedicions que hi vaig realitzar. Vam entrar una conversa amb tota mena de detalls sobre els camps, les ascensions, les tècniques emprades, etc., en una xarrada molt agradable i on es percebia una forta afinitat.  Es notava que eixa persona coneixia el terreny millor que jo. Era un sherpa de Manang!

El xic em va dir que enguany tornava, abans que començarà l’hivern, per visitar el seu poble i per fer alguna ascensió de la zona, que encara no tenia decidida. Parlava francés correctament. Però, quan em va contar els canvis que havia patit la seua regió i la manera en què es podia visitar, em vaig quedar glaçat. En el seu rostre s’endevinava malenconia i tristesa; en el meu, sembla que també.

No vos podeu ni imaginar el goig que em fa eixa simple possibilitat de poder recordar el Nepal de fa dos dècades, però tampoc vos podríeu creure la felicitat que m’aporta el simple fet d’haver pogut escalar i passejar per eixos indrets quan encara no s’havia generalitzat Internet, ni hi havia telèfons mòbils, ni accessos rodats, ni guiris fent turisme. Perquè, si els humans ens nodrim d’experiències, cal dir que no totes alimenten en la mateixa mesura.



Salvador Sendra

divendres, 16 de setembre de 2016

Jimmy Hendrix a la marina.

Hui m’he despertat amb una mala notícia: la mort d’un amic. El primer impuls ha estat d’incredulitat, com, per què, si encara era jove... Tantes coses que es diuen.

M’han dit (o he entès) que era per causes humans, fins i tot pròpies. A partir d’ahí, ja no he volgut saber-ne més. Tot allò que puga seguir és només pura especulació. Per qué no voler saber-ne més? Simplement per què tampoc canvia res. S’ha clos un capítol vital diríem, però no és cert. Els romans bé sabien que la mort no és tot, i tampoc és que cregueren en vides ultraterrenes sinó que els bastava pensar que un deixava rere sí un bon record per continuar d’alguna manera viu.

Jo no sabria parlar si bo roín, francament no em sent capacitat per a discernir sobre el bé o el mal, de mode que em limitaré a parl ar del record, del solatge que me n’ha romàs. José Julio era, al meu parer, un guitarrista de raça. Certes coses no s’aprenen, hi són inherents a la personalitat d’algú. El recorde –i recordaré- com algú que va aparéixer, dècades ja, al local d’assaig d’un grup al que en aquella època jo cantava. Joan Aranda, el bateria, d’Orba, el seu mateix poble, es va presentar un dia al local d’assaig amb un amic seu també “guitarrònguis”, que s’acabava de comprar la primera guitarra i improvisava com un dimoni... Res més cert!

Al grup, surgit de manera casual a un poble minúscul, Murla, de vora un tres-cents habitants, tres dels quatre components, no hi vivíem allí de manera permanent, ni tampoc èrem músics professionals. Tocàvem tots d’oïda, i no ens quedava altra que assajar els caps de setmana per tal d’anar agafant un poc de fluïdesa. Amb el temps, bon ambient, i molta cervesa, es podria dir que ho aconseguirem... Finalment sonàvem com una banda més o menys constituïda. Ara bé, un dia se’ns presenta per allí un cabellut mig engitanat, amb poca tècnica i molta ambició... Com a amics que tots èrem, el vam deixar que s’afegira lliurement, que anara improvisant. Al poc de temps, els que ja ens coneixíem de tocar junts, estàvem mirant com aquell nouvingut donava sang nova a les nostres composicions... Nosaltres tocàvem i tocàvem per no parar aquella intervenció, i és que en cada moment, i de la manera més antiacadèmica, sonaven notes que no esperàvem sentir. Notes curtes, notes de foc, rabioses... Ens miràvem els uns als altres. Com una mena d’inesperat Jimmy Hendrix, un xicon que a penes posava la mà a la seua primera guitarra, ens electritzava a tots...

Va anar passant el temps, es van succeir les col·laboracions amb José Julio, que si bé mai va a arribar a ser un membre strictu senso del nostre grup, sempre fou algù benvingut en tot moment i una col·laborador habitual. Després, la vida va acabar empenyent cadascú envers llocs diferents. A mi mateix, per exemple, de nou a l’estranger. Alguns estius, a les vacances, per pur desig d’energia i companyonatge, reunions puntuals per tocar. La màgia de sempre amb els amics de sempre. En algun moment, si de cas Déu sabria quan els déus ho aconsentirien –i valga la contradicció-, pensava que tornaria a casa algun dia, que tornaria a tocar rock & roll entre els meus, i entre la gent amb qui més pensava tornava a tocar algun dia, era amb José Julio.

Hui he après que això, com a mínim per ací baix, ja no podrà ser. Només vull pensar que allà on tornem a coincidir algun dia, ningú haja domat les seues notes de foc, que la tècnica no s’haja menjat al monstre que les produïa, i que si ell ha mort víctima d’eixe mateix monstre, benvingut sia si ell ho ha volgut. No sóm qui per a jutjar les vides dels altres.

Com Janis Joplin, com Jim Morrison, com Buddy Holly, com Kurt Cobain o tants altres, el rock, la seua intensitat, provoca vides intenses. Live fast and die young... Ningú d’ells renegaria de la dita.

Allà on estiga, que la honore per sempre més algú que va saber viure-la.

Lluís Alemany Giner
Divendres 16 de setembre del 2016.

Tren Brasov-Bucarest. Entre boscades i rius, paraules a un amic prematurament perdut.  

dijous, 15 de setembre de 2016

ELECCIONS A NADAL

El PSOE s’ha adonat ràpidament de la necessitat de retardar les eleccions fins a gener per poder tindre alguna cosa a fer. El cas de la hipotètica situació de realitzar-les a Nadal, fins i tot a desembre, seria una catàstrofe —altra— per al partit de Sánchez. Per estes dates, la gent no vol escoltar misèries i, a més, hi ha una falsa sensació de benestar entre la població. A més, el conservadorisme familiar poc pot aportar als partits del canvi i molt als altres —almenys, deixar-los de manera pareguda a com estan ara.
El govern de minoria que proposa no se’l creu ni ell; l’estratègia, però, és bona perquè el paquet dels perdedors està tot en la mateixa situació. No obstant això, altra cosa seria que se celebraren a gener. Els rebuts impagables de la targeta de crèdit, l’empinada costera, la sensació de cansament i de ressaca o, fins i tot, la tornada a la desagradable faena fins a Pasqua o l’estiu, ja són motius suficients per estar deprimit. Ja se sap: si plou, perquè plou; si no plou, perquè no plou; la culpa és del govern! I el ciutadà ho aplicaria en negatiu o en positiu, depenent de la data.
Però Sánchez és semblant a Zapatero, i només es mou bé en terminis curts perquè, de no ser així, este detallet l’hauria d’haver tingut clar des de primera hora, i no inventar-se uns pactes que ja avorrixen. De tota manera, i per no alçar falses expectatives, espere que les altres no ens caiguen a Pasqua. I ho dic perquè, si hi ha algú tan amable que vullga traduir este article al castellano/español, potser el llegiran els assessors socialistes i es posaran a calcular els temps d’una volta per totes, que els del PP sempre els avantatgen.
Ànims a totes i a tots, que açò no és res, encara!


Salvador Sendra

dilluns, 12 de setembre de 2016

TERESA ÉS UNA SANTA

L’Índia és dura i encisadora, i encara ho era més en el temps de Teresa, la de Calcuta. De fet, la major bomba demogràfica s’hi troba a l’Àsia, i no només a Xina; sincerament, pense que l’Índia és molt més complexa i difícil de controlar: ètnies, religions, classes socials, conflictes territorials, superpoblació (fins i tot en els deserts), etc. Calcuta, que jo recorde, atesa la densitat de població i la desmesura social, era una autèntica catàstrofe, en gran part del seu perímetre.
L’hinduisme fa una clara diferenciació entre classes a causa del naixement de cada persona. No hi ha solució als problemes —o les virtuts— heretats, ja que només s’arreglen amb altre naixement que permeta l’ascens de l’ànima mitjançant la reencarnació. El cristianisme i l’islam estan exempts de qualsevol lligam per naixement i permeten l’alliberament de l’individu d’eixa feixuga càrrega. A Nepal, recorde que, a la dècada dels noranta, estava creixent el nombre de musulmans pel motiu que acabe d’assenyalar, ja que l’islam no fa distinció entre les persones, a priori. El budisme és una autèntica tirania i l’hinduisme ja l’he tractat però, ambdós, per la seua passivitat, són el fonament d’una societat vertaderament domesticada; Gandhi ho va entendre a la perfecció quan va aplicar un mètode de protesta tan passiu com la societat mateix a què s’adreçava.
L’Índia, però, té encara obert el conflicte derivat de la partició religiosa de la colònia i, per tant, ser musulmà no sembla una bona solució al tema de la casta; millor ser cristià, com els colons, que et permet ser lliure —d’esperit, supose— i, alhora, t’evita problemes majors. I Teresa de Calcuta va exercir el seu cristianisme albanés en un indret on estava tot per fer i totes les ànimes per batejar. A banda de la seua tasca com a missionera, segurament ho va fer molt bé com a recaptadora d’ànimes i, per esta raó, el papa Francisco la beatifica ara. Jo ho haguera fet ja fa anys perquè pense que ho mereix, com també ho mereixia l’altre papa, Juan Pablo II per la seua contribució al liberalisme i per la ferotge oposició que va fer al comunisme. En el cas de Teresa, s’han mantingut els temps i les formes.
No entenc les crítiques dels ateus que he llegit en alguns diaris... Si eres ateu, o si així et sents, haurien d’importar-te ben poc estes beatificacions, entre altres coses perquè no te les creus. A més, dubte molt que els no-creients disposen de la facultat per poder avaluar un miracle —conditio sine qua non per a accedir a la beatificació— i, per això, segurament encara hi ha qui qüestiona la capacitat miraculosa d’Escrivá de Balaguer, per exemple. Doncs, això: si és una cosa aliena a les teues creences, no t’hi fiques! La meua opinió, per exemple, respecte a Teresa no canviarà per molt que s’intente embrutar la seua vida i el seu opus. A més: qui està lliure de culpa si jo m'excloc? 


Salvador Sendra

dissabte, 10 de setembre de 2016

ALT VALOR ECOLÒGIC, PAISATGÍSTIC I MEDIAMBIENTAL

Què passaria si protegírem tota la Marina? O les Marines... Què passaria si es decretara que, més enllà del terreny urbà, tot fóra un espai protegit? Que es convertirà en un parc natural amb tot això que comporta la mesura. Jo, segurament, n’estaria d’acord. El govern que s’atrevira a fer-ho, cauria als pocs dies, o hores. Però, d’ací a poc, no quedarà quasi res per protegir, i més si ens referim als llocs des d’on es veu la mar, o des d’on s’intuïx, perquè tot serà una urbanització.

El foc de Xàbia/Jávea i Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell em va cridar l’atenció per a bé i per a mal. Per a bé, perquè vaig vore la gent de la comarca mobilitzada per actuar en el desastre. Per a mal, perquè estic seguríssim que ningú de Xàbia/Jávea o de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell haguera pensat d’anar a apagar un foc a Castell de Castells, per exemple: c’est la vie! A la Marina, la teoria que millor funciona és la de mirar cap a la mar: només es veu allò que passa pel davall. L’interior és, simplement, un lloc on retrobar-se amb el suposat i idealitzat folklore.

Per a bé, este foc m’ha demostrat que hi ha consciència de patrimoni; mancat, al cap i a la fi, però patrimoni.  Per a mal —i açò sí que m’ha tombat de tos—, he de dir que em vaig quedar bocabadat quan vaig escoltar per la ràdio que s’estava cremant un espai protegit, d’alt valor ecològic, paisatgístic i mediambiental, i que s’havien hagut de desallotjar 16 urbanitzacions de la zona! «Dieciséis urbanizaciones entre las de Xàbia/Jávea y las de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell»! Quan ho vaig escoltar, es considerava que s’havien cremat vora 400 hectàrees. Pa cagar-se i no torcar-se! I, eixos valors a què hi ha tantes referències, on collons estaven? A les urbanitzacions?

Em sap greu el desastre, i em dol la gent que ha vist afectades les seues propietats, però el debat no va per eixe camí. Quan s’estaven construint eixes 16 urbanitzacions, el valor paisatgístic i mediambiental encara no hi era? El sol cremat es pot restituir amb el temps però, i el sol edificat? El folklore que atrau els habitants de la costa és —supose— la menor degradació del paisatge interior perquè a casa poc més els queda que una mena de zones verdes que s’assemblen al sol dotacional d’eixes urbanitzacions, i que no hi van destinar en la seua planificació, pel que veig. Però, per contra, han aconseguit fer-nos, a tots i a totes, partícips de la seua desgràcia i tocar-nos la fibra sensible d’una manera indirectament proporcional.

Mentre els de l’interior veiem el fum que hi ha a la costa, pense que els de la costa no veuen el que cada estiu sol haver a l’interior, ja que, ací, tots mirem en el mateix sentit. Quan es va cremar Ebo, Pego o la Gallinera, no recorde cap comentari de ningú de Xàbia/Jávea ni de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell oferint-se a ajudar. Quines coses, eixes! I de les dimensions no he dit res.



Salvador Sendra

dissabte, 3 de setembre de 2016

P$x€: perdut al buit.

No hi ha res més trist a veure que un partit polític que té tot al seu abast, que pot ser clau, ofegat per la seua incompetència. Un partit perdut, desnortat, sense ànima, sense cor, sense arrels. És clar que a aquesta situació no s'han trobat ara. Van començar el camí a la transició, quan vengueren la seua ànima al neoliberalisme, mitjançant la CIA i Willy Brandt (vegeu el capítol 8 Isidoro y Mister PESC del llibre de Alfredo Grimaldos titulat La CIA en España), quan deixaren el seu origen i el malbarataren per tenir el poder. El camí recorregut pel P$x€, ja l'he contat i el podeu llegir ací, ací i ací. Tot açò cal tenir-ho en compte, perquè la situació actual mai és casual sinó que ve d’uns fets causals. 

La veritat és que al P$x€ li ha anat de luxe. Volien poder i han tingut poder. Havien de sotmetre's a les elits, ser lacais del neoliberalisme, i ho van fer. Ben recompensats van ser: primer amb el govern, després amb càrrecs a consells d'administració de l'IBEX o a organismes internacionals. Si Roma no pagava a traïdors, les elits econòmic-financeres del capitalisme actual els cobreixen d'or. 

Tot açò ha estat possible perquè en el consens neoliberal a Europa, s'havia de deixar un partit que semblara d'esquerres, i un altre que semblara de dretes. En el fons, pel que fa a la política econòmica no hi havia cap diferència fonamental, els partits socialdemòcrates acabaven sent social-liberals (la famosa tercera via, que com la tercera via valenciana, era un via cap a enlloc) i els partits de dretes havien de garantir un mínim de "política social" encara que foren "partits liberals". Uns es dirien "centreesquerra" i els altres "centredreta". La virtut estava al centre, al centre del neoliberalisme. El P$x€ representava eixe centreesquerra postís, de cartó-pedra amb dirigents amb la cara forrada de vaqueta. El lloc del "centredreta" va acabar ocupant-lo el PP, els hereus del franquisme. Aquests no van necessitar tenir la cara de vaqueta ni el cartó-pedra, mai han renunciat al que han sigut i són.

En aquest joc d'alternança en el poder entre PP i P$x€, els dos es trobaven còmodes. Sota una aparent diferència, marcada sobretot per l'origen franquista del PP i la pretesa procedència democràtica i hereva dels perdedors de la Guerra civil del P$x€, ambdós anaven fent, fent pel bé de les elits. Aquestes elits han anat recompensant-los degudament a tots. A més a més, tot s'ha fet sota el paraigua i els dictats "d'Europa". La vida era fàcil pel P$x€, en política econòmica res diferenciava al PP i al P$x€, llevat que els governs del P$x€ acabaven amb l'arribada de les crisis i el PP era el portador de la recuperació. En temes socials, uns defenien tesis liberals, els altres, conservadores. Però en el fons, era un joc. El joc de les diferències. Els partits han de jugar a alguna cosa per tal de que els súbdits vagen a votar.

Aquest joc es va trencar el 2011. La gent d'esquerres es va adonar que el P$x€ era la versió no-franquista i més liberal del PP. No era una alternativa real, només l'altra cara de la moneda, la pota esquerra d'un sistema que estava matxucant-los. La claudicació de Zapatero a maig del 2010, va fer obrir els ulls a molta gent. Des d'aleshores el P$x€ ha anat perdent diputats i vots sense remissió. A cada elecció ha estat pitjor. Atrapats entre la falsa aparença de ser d'esquerres, centreesquerra, i l'obligació de seguir sent lacais de les elits, són incapaços de tenir un projecte definit amb el nou escenari que s'ha obert des de les eleccions de 21-D.

El parany on es troba el P$x€ és fruit de la seua impostura, de les seues mentides, de la seua traïdoria. Hui el P$x€ no pot pactar amb Rajoy, encara que sí amb la "dreta" –segons ells mateixos diuen- de Ciudadanos. Però tampoc poden pactar amb l'esquerra i amb Podemos, no pel tema de l'autodeterminació, sinó perquè perdran el favor de les elits, i ells han nascut de i per a les elits. A la fi, el P$x€ haurà de definir-se, més o tard o més prompte, triar entre fer govern amb Podemos (mai ho farà) o fer costat d'una forma o altra al PP. Aleshores, totes les caretes hauran caigut, i la realitat política del P$x€ apareixerà davant els súbdits tal com és i ha sigut, una enganyifa.


Òskar "Rabosa".

dijous, 1 de setembre de 2016

Otegi: Estereotips i il·legalitzacions.

Stereotypes die hard; ací diem cria fama i gita’t a dormir... I això per dir que quan es genera una dinàmica, i més si fa referència a una imatge, és difícil passar pàgina. És biologia pura, el cervell tendeix a classificar les coses, bo o roín, blanc o negre, i continua amb nous estímuls...
És biologia, però sovint s’utilitza en clau política. Veiem sinó el cas de la il·legalització d’Arnaldo Otegi per a les properes eleccions autonòmiques basques del 25 de setembre del 2016. El col·lectiu abertzale parla de “maganxa” legal, una giragonça jurídica que desprestigia a l’Estat Espanyol. Malgrat tot, caldrà fer una composició de lloc per analitzar fredament els fets.
Arnaldo Otegi no és cap sant. Ha estat membre actiu d’ETA en la seua joventut. No se li imputen directament crims de sang però sí ha estat amb grupúsculs que tenien les mans tacades... Val a dir s’està jugant amb la idea de que si bé ell no té les mans tacades, molts companys sí. És tasca de la justícia establir l’autoritat dels fets de manera evident o absoldre –in dubio pro reo- a tot aquell sobre qui no pesen actes provats. Val a dir la culpa del pare no és del fill ni viceversa... Per altra part, els fets es remunten a moltes dècades enrere i ja han estat amortitzats per la justícia. Els fets recents que causarien la inhabilitació d’Otegi és l’anomenat cas Bateragune, en el qual s’acusa a Otegi d’intentar recrear l’organització terrorista ETA mitjançant el seu braç polític, Herri Batasuna. A partir d’ahí, el got mig ple o mig buit... Segons Otegi, i molts partits com el PSOE, Podemos o el PNV o els catalans, creuen que és més aviat al contrari, que Batasuna intentà resurgir per tal d’impedir que ETA continués matant...
Exposats els fets, passem a l’anàlisi. Aquest deuria ser desapassionat, pero no ho és, i la càrrega passional es fa evident en tots els actors polítics. Comencem per la mateixa Bildu, successor de Batasuna. Han perdut molt vots darrerament a mans de Podemos. Calia per tant fer recurs a una figura amb aura dins del món abertzale, i Otegi ho és. El PNV no es declara en contra de la candidatura d’Otegi perquè seria posar-se de part de la dreta espanyolista, el seu enemic. El mateix raonament val per a Podemos, que es declara partidari del dret d’autodeterminació dels pobles de les regions espanyoles tot i que declara preferir una Espanya unida. El PSOE, desconcertat des de fa anys, amb un rumb erràtic, no bada boca. No gosa opinar sobre suposades llibertats car és un partit d’àmbit estatal i molts dels seus votants també tenen a Otegi com un assassí (cosa que ell mateix no ha estat mai).
Així les coses, la dreta en bloc, el PP i C’s parla sobre el bon funcionament de les institucions jurídiques estatals en bloquejar la candidatura d’Otegi, val a dir, algú les quals penes ja han expirat... Non bis in idem és una altra màxima del Dret Romà que tampoc deurien oblidar.  

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 31 d’agost del 2016.