dimecres, 31 d’agost de 2016

SIDRA

Eixir de viatge sense moure’s de casa és ben senzill. Hom pot estar en qualsevol lloc d’Europa —fins i tot hi ha qui s’aventuraria a dir del món civilitzat— i trobar-se reconfortat, sabedor d’eixe vincle que tenim els humans que reconeixem allò que ens unix per davant de les coses que ens separen. El llenguatge, el color de la pell o les creences són secundaris, terciaris o més irrellevants encara per al cas que ens ocupa.

Sopant en un restaurant de la Bretagne, com de costum, vaig demanar vi. La resposta de la cambrera va ser ben curiosa perquè em va preguntar d’on el volia, perquè a la zona on ens trobàvem, no se’n feia, de vi. Em digué que, per eixes contrades, s’elabora la sidra. França és el lloc del món que, sense dubtar-ho, abans relacionaria amb el consum i la producció de vi: quantitat i qualitat per allà on vages —o això pensava fins a fa una quinzena.

Clar que jo no havia reflexiona, encara, sobre el lloc on em trobava, ni quins eren els seus costums, o els cultius d’eixe indret, i per esta raó em vaig sorprendre tant. Em vaig trobar estranger! Sidra? Sidra dolça i sidra seca. I para de comptar. L’aigua també feia bona planta; fresqueta, supose. Aleshores vaig reflexionar sobre les seues construccions ancestrals, de pedres, bastes, tribals, bàrbares... i vaig entendre una mica més la seua història. Enfrontar-se als romans va ser un dels seus majors èxits, com ens conten Asterix i Obelix. Pense si va ser la sidra eixe beuratge màgic que els feia invencibles.

El viatge es va accelerar perquè hom pot gaudir dels paisatges, dels pobles, de les platges o de les ostres però, per tindre una estança plena, humilment pense que són necessàries altres coses. Vos imagineu gaudint un crêpe o un pâté amb un got de sidra? Doncs, jo tampoc! L’encertada decisió de tornar a la Loire va suposar reprendre les vacances, de manera pausada i assaboridora de sublimitats. Deu ser cosa de l’edat però vos aconselle, si penseu d’anar-hi, que vos empasseu un documental, tranquil·lament tombats al sofà de casa, per gaudir dels paisatges i tot això. Podeu, també, beure una sidra per posar-vos en situació.


Salvador Sendra

dijous, 4 d’agost de 2016

JUEUS ESTUPEFACTES I INDIGNATS

El penúltim dia de l’estada a la República Txeca, concretament a Praga, en eixir de l’hotel vaig presenciar una escena que em va colpir; atònit no crec que siga l’adjectiu adequat perquè altres mots com estupefacte, bocabadat o al·lucinat, també hi caben. Tenia l’hotel en una de les millors zones de la ciutat, a un pas del riu i a tocar del cementeri jueu; si coneixeu la zona, ja vos podeu ubicar.

Tot i que ja hi havia percebut moltes i intenses mostres de fervor patriòtic amb adolescents embolicats amb banderes d’España caminant per la ciutat, en bandada, i xiulant amb aire el Cara al Sol, no entenia la realitat de la situació, tot i que la troballa em duia a recordar els millors dies de València i alguna estada a Roma. Altres adolescents brasileiros, embolicats també amb banderes, duien camisetes amb una cara de Crist, corona de punxes inclosa, ben sagnant. També n’hi havia moltíssims, i cantaven i ballaven per tot arreu melodies religioses, com els españoles.

Com que prop de l’hotel hi havia muntat un escenari, la meua confusió creixia perquè eixes coses que hi veia —i escoltava— no s’adequaven a allò que entenc per folklore, i no va ser fins a avançada la vesprada, quan vaig coincidir amb un grup de dones vestides amb robes típiques d’Eslovàquia, que vaig començar a adonar-me que una cosa no tenia res a vore amb l’altra. A Varsòvia, sembla que hi havia un aplec de jóvens catòlics i, una volta allí, doncs, això que passa: els xiquets i les xiquetes feren turisme pels voltants, acompanyats dels seus guies espirituals, mentre el Papa en va fer per Auschwitz.

Però, tornant a l’inici del text, i a la situació de l’hotel, és important que sapigueu que, el barri jueu de Praga, hui dia és una xicoteta part d’allò que era: hui només hi viuen uns 2000 jueus, quan en va haver un nombre altíssim que no m’atrevisc a quantificar. Els motius de la davallada no cal que vos els explique... Les sinagogues es troben molt prop unes d’altres i es poden visitar fins a les sis de la vesprada, crec recordar.

Cap a les sis i mitja, en passar pel carrer on es troba el cementeri jueu i la sinagoga més vella de la ciutat, vaig escoltar música i cants. Horroritzat, vaig pensar amb els españoles i els brasileiros però no vaig tornar enrere. Armat de valor vaig seguir caminant fins a arribar on hi havia un grup d’adolescents españoles, guiats per uns religiosos —de l’Opus Dei, supose, per la indumentària— que cantaven cançonetes en una cruïlla, enmig del barri, envoltats de sinagogues i de jueus tant o més estupefactes que jo. Per suposat, els rabins van avisar ràpid la policia.


Salvador Sendra

dimecres, 3 d’agost de 2016

R-TV: La monster borsa.

Hui a la R-TV passem un documental que paga molt pena veure. Cal saber com funciona l'economia financera, la borsa, per si alguna vegada es sentiu amb la tentació de "jugar" un rato. Hui en dia, la borsa ja té ninguna lògica, funciona a base d'ordinadors i algorismes. Jo em vaig assabentar d'aquestes pràctiques per un llibre anomenat: Flash boys. Sobre el High-Frequency Trading. Ara he vist que a la noche temàtica van fer un documental sobre el tema. No se'l perdeu. Paga la pena. Tot és una estafa. 

Per cert, hi ha una pel·lícula, igual encara està en cartellera, que es diu Money Monster, que tracta el tema també.

dimarts, 2 d’agost de 2016

14 JUILLET

El  14 juillet és un dia important per a França i per al món en general perquè es commemora la Révolution Française: és la seua fête nationale! No obstant això, cal deixar clar que no va ser esta la primera revolució important perquè ja hi havia hagut l'americana, als Estats Units, amb la posterior declaració d'independència. Dubte que sense l'americana s'hagués pogut fer la francesa, i  la veig com el camp de proves que va servir per a preparar el gran alçament. Sempre imagine què pensarà un anglés quan arriba a New York i observa l'estàtua de la Llibertat.
Just ara estic llegint, en el llibre de Chateaubriand Mémoires d'outre-tombe, el capítol on tracta este moment, el de la Révolution... Després de la descripció dels États Généraux, on detalla els incidents de Saint-Malô, i les revoltes prèvies a l'alçament, on ja s'hi advertia un clima bèl·lic amb nombrosos enfrontaments entre les parts, explica els successos d'una manera neutra. Chateaubriand es va mantenir enmig dels bàndols i no va prendre part en l'alçament que ja s'intuïa a partir d'este moment. Després, el relat continua detallant el seu pas per Versailles, acompanyant un conegut, i l'estança a París, així com la presència a la Bastille el dia que va ser presa, on ho va poder observar en primera persona.
Una volta instal·lat a l'hotel, i acompanyat de dos de les seues germanes, va presenciar des de la finestra alguns altercats del carrer. Conta com un grup de manifestants passejaven els caps de dos coneguts nobles, punxats en dos pals, per ensenyar-los al veïnat i, en passar per baix de la seua habitació, els increpà i els amenaçà de disparar-los, si trobava una pistola, perquè amb eixes represàlies estaven fent malbé tot l'alçament. Els dies de la por s'iniciaven d'esta manera alhora que la guillotina anava polint-se.
Està clar que dita Révolution va ser un punt d'inflexió i una transformació social d'envergadura que féu que gent com tu i com  jo ara estem fent això que fem i que gaudim de les coses que gaudim. A França, a més, la laïcité encara gaudix de prou força, així com la societé. Segurament, esta Révolution que tant d'esforç i vides va costar és la causa que Hollande siga hui el président i que puga gaudir dels serveis d'un coifeur que cobra vora 10 000 euros al mes mentre els europeus de la gauche divine es preocupen per la força que està prenent l'extrême droite. Casualitats de la vida, amb eixa nòmina s'ha marcat el compàs en la commemoració de l'efemèride.

Salvador Sendra