dimecres, 20 de juliol del 2016

CAÑIZARES RESA PER FRANCO

Francisco Franco és la imatge de la mediocritat superlativa. Va estar comandant España durant quatre dècades i, al final, va morir d’una malaltia, ja major i afeblit, després d’haver guanyat una guerra provocada per l’alçament militar que va enderrocar un govern democràtic escollit pel poble. Després, una volta acabada la guerra, eixe govern militar va continuar amb les represàlies envers els ciutadans i l’exèrcit perdedor. A bona part de les víctimes de la guerra se’ls ha d’afegir, per tant, les causades per la repressió, així com els danys col·laterals que afectaren la majoria de la població i que també provocaren baixes i sofriment. L’església li feu costat durant l’alçament, la guerra i la repressió, i la seua comunió fou molt productiva per ambdós. Es pot pecar —recordem-ho— de pensament, per acció i per omissió.
Ahir, 18 de juliol, es commemorava l’efemèride de l’alçament militar i el cardenal Cañizares, el de València, li feu una missa a la catedral, a Franco. A açò només vull afegir que, el 20 de novembre, se li ha fet sempre una missa a l’església que hi ha enfront de Les Corts —porta amb porta— i no escolte massa retrets al respecte; però ara sí, a causa de la rellevància dels actors. Alguns mitjans estatals se n’han fet ressò i hi ha hagut qui ho ha criticat acusant monseñor Cañizares de feixista.
Per a un cristià, catòlic, la redempció de les ànimes és una finalitat vertaderament important: una conditio sine qua non. Si s’oposa a l’avortament, ho fa perquè una ànima que naix sempre es pot capturar per a Déu, mentre que, si no naix, esta missió és impossible. Si eixa ànima rep els sagraments i es manté pura, quan li arribe l’hora, anirà al cel, al costat de Déu, i hi romandrà feliç per tota l’eternitat. Si no naix, res d’açò pot succeir i haurà d’estar deambulant pel purgatori —cal recordar que el papa Benedicto XVI, el gran teòleg, a més d’eliminar la vaca i la burra del pessebre, també va liquidar els llimbs— tota l’eternitat. Aleshores, i salvant algun excepcional exemple, les ànimes cristianes són a l’infern o al cel. Les que estan a altres llocs, hi són de manera provisional, tot i que el referent temporal és sempre l’eternitat.
Jo no sóc ningú per jutjar però, des de Moisés, tenim les Lleis per guiar-nos. Els peròs, tampoc s’admeten en estos casos perquè ja sabem què passa quan es fan servir. Aleshores, ja podem dir que la culpabilitat de Franco li impedix d’anar al cel. Jo, amb els arguments de què dispose, el posaria a l’infern sense dubtar-ho, perquè, honestament, no crec que se’n pedenira, de res. No obstant això, i pels favors prestats a la causa, entenc que els religiosos encara pensen de situar-lo al purgatori... I, en este cas, les misses i els resos encara li poden salvar l’ànima.
Un bon cristià, catòlic, resaria perquè se salvara fins i tot l’ànima del seu pitjor enemic, i ja no per ell —per l’enemic, dic— sinó perquè la seua creença l’obliga i l’exemple de la vida de Jesús el guia. Cañizares, sabedor com és dels pecats de Franco i de l’empudeïment de la seua ànima, això que fa és el que li toca fer: resar per ell i fer-li misses, fins i tot gratis!
 

Salvador Sendra