dimecres, 22 de juny del 2016

UN FINAL INCERT

Hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré allò més íntim i eixa cosa interna que nodrix l’esperit de qui vos escriu: una volta escoltava jazz!
Era jove: una tendra criatura... I, potser esta és la raó per la qual transporte, encara, la feixuga càrrega de la incertesa, si es pot dir així a la improvisació. Quan escric, per exemple, no sé mai com acabarà el text. Quan estudie, em plantege hipòtesis que van més enllà de la mera relació entre la causa i l’efecte. Quan isc a algun lloc, no sé mai quan tornaré, ni com. Quan cuine, sempre adapte els ingredients.
Ara, per exemple, volia escriure sobre religió, que és el meu fort, però, després de recordar, mitjançant un article de la premsa francesa, el gran llibre de Kerouak, he pensat eixe temps en què el vaig llegir: jo era una criatura innocent que escoltava jazz i llegia les novel·les de Kerouak, Cortázar i Vian. Era jovenet i m’empassava Camus mentre sonava Coltrane, o Baker. Potser, eixe costum que sembla del tot inofensiu és la causa que manté encara lliure la melodia en la creació de la història de la meua vida, com les partitures que Davis ensenyava als seus músics, a l’hora de gravar, i que no havien llegit mai, perquè les tocaren, al seu gust, improvisant eixe moment.
Ara ja no n’escolte, de jazz, ni llig novel·les. Camus, el conserve però, a partir d’este moment, estic pensant, seriosament, d’abandonar-lo. Vull ser una persona responsable que puga seguir un guió sense eixir-se’n gaire i no passar la vida en una constant improvisació: a les classes, als escrits, als viatges, als menjars... Ho pense i pense que he de dir-vos que, en el cas de tindre fills, o filles, no els encamineu a fer eixes coses que vos estic contant, amb el cor a la mà, perquè els resultats els podeu comprovar vosaltres mateix, quan, a l’hora d’acabar el text, el torne a començar, de nou, perquè «hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré...».
 
Salvador Sendra