dimecres, 4 de maig del 2016

EL JARDÍ I L’EDÉN

Entre la normalitat portuguesa i la francesa hi ha la anormalitat de gran part d’España. A més, si fins ara em considerava francés, si més no de pensament, d’ideals i de recerca de la bellesa, de fa un temps ençà, també em puc considerar portugués. Sempre he pensat que els indrets on hi ha bona aigua mineral amb gas són els més avançats i, amb el temps i els viatges, em referme en esta teoria.
A més, i posat a vincular teories, eixos indrets de bones aigües es troben propers a les cases amb jardí; i no és casualitat. Francesos i portuguesos tenen predilecció per l’exterior de les cases i el decoren amb bells rogles de flors, plantes de tota mena, arbres ornamentals i altres meravelles quasi naturals. Els jardins són les extensions sensorials idíl·liques de la miserable vida mundanal i trenquen l’efecte pervers de les quatre parets de l’habitatge.
El jardí sempre s’ha vestit d’eixa màgia que ens transporta al Paradís, com a lloc ideal i, perquè no, com a lloc físic. Al cap i a la fi, l’Edén es troba en eixe punt d’arribada, que no és altre que el mateix indret de l’inici perquè, en definitiva, el món no ha fet més que empudeir-se en la seua evolució. I, tant a França com a Portugal, ho saben, i apliquen la solució més directa, fins i tot en el dia a dia.
Per contra, entrar a España és adonar-te de la mediocritat revestida de falsa producció o, pitjor encara, de la dolenta gestió del temps. Romandre dins de casa més estona de l’estrictament necessària, si es pot evitar, millor que millor, o, en el cas d’haver-se d’adaptar a les circumstàncies climàtiques, s’ha de tindre una finestra que permeta gaudir, més que siga de manera visual, d’eixe lloc especial recreat a consciència. La cultura i el jardí, per tant, tenen una relació molt directa, si s’entén la primera com la millora de les millors qualitats humanes, i el segon, com la plasmació més directa de la sublimitat intel·lectual.
Pense que les cases amb jardí ensenyen uns propietaris feliços i amb gust per la vida, que ja és molt.

Salvador Sendra