diumenge, 20 de març del 2016

PROBLEMES D’ADAPTACIÓ

Si una imatge val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!

No em done per vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és vertaderament insuportable.

Cap al final de la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana, i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura. També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.

Recorde un d’eixos estudis, La galàxia Gutenberg, on hi havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.

En un moment determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà, repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol, va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.

Respecte al missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre. Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música, m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura, mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat. Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de transmissió cultural per vore si hi encaixe.



Salvador Sendra