Amb la visió amerada de
saviesa popular de tots aquells que no han tingut instrucció, “ma welo” de
Murla sempre deixava escapar una frase: “qui peta quan vol també peta quan no
vol”...
Amb eixa frase volia
dir que a la llarga tots es/ens deformen/mem i que de manera inadvertida se li
escapen a un un dia sense voler els pets, val a dir gracietes o secrets, que un
no volia comunicar d’entrada. Amb el temps es creeen hàbits i ningú es lliure
de deixar-se portar de manera inconscient pels seus hàbits.
Així les coses, ningú
pot pretendre ser qui no és, perquè en algun moment aflorarà la seua
personalitat i serà descobert. Seguint el mateix raonament inductiu, el món es
dividiria entre realistes i somiatruites. Sent els uns incapaços de penetrar
l’univers dels altres. Vet ací, alguns exemples, com ara aquell del filòsof
presocràtic grec, Tales de Milet i el seu vailet. Es compta que ambdós marxaven
de nit per un camí, amb el filòsof absort en la contemplació dels estels, quan
tot d’una va caure dins d’un forat. El vailet no pogué deixar de exclamar-se’n
burleta que mirava en va el cel aquell que no veu ni el bocí de terra que té al
davant.
Aquest mateix raonament
s’ha fet servir com a paradigma de crítica política. El Padre Mariana fou un
monjo a cavall de Felip II i III, val a dir els monarques, especialment el
primer, de major esplendor de la poderosa monarquía dels Habsburg. En la seua
monumental “Historia rebus Hispaniae”, val a dir Història de les coses de les
Espanyes (en plural, cal remarcar-ho), tracta al normalment lloat Alfons X,
anomenat el Savi, de fava, i declara: “de tanto mirar al cielo, se le cayó la
Corona”...
No deixa de ser un
curiós –o no!- que siga un ministre de Déu el que critique que algú seguisca el
seu camí espiritual. La cosa està, en que com allò de les personalitats que
afloren, no es poden fer dues coses al mateix temps, i el rei que estudia, no agita
la espasa, i el regne estava ple de jueus i musulmans... Parlar de la
col·lusió, més bé, paralel·lisme entre Església com a institució i poder,
desborda la finalitat d’aquest article.
El cas però més
emblemàtic de separació entre realistes (de realitat) i somniadors, l’ofereix
la literatura, que més que per a entreteniment, serveix per a oferir models
universals. El cas del Quixot i el seu servidor, Sancho Panza. On un veu
gegants, l’altre veu molins...
El filòsof Martin
Heidegger, en un temps en el que la sociologia ja començava a albirar-se com a
una disciplina pròpia, després de segles de Revolució Industrial, caiguda de la
noblesa i emergència de noves classes socials com ara el proletariat i
ideologies com el marxisme, reprèn l’argument de la dualitat d’arquetips
humans... Per a ell ja no es tracta només de gent apegada a la realitat i gent
somiadora. Heidegger coneixia segur, car el cita, el cas, l’anècdota de Tales
de Milet amb el seu vailet, i molt més que probablement també el Quixot, sent
més improbable que coneguera el cas del pare Mariana. Davant l’exclamació del
vailet de Tales sogre la manca de realitat del seu preceptor, Heidegger no
apunta a la divisió mental entre ells, sinó que afirma que filosofia és allò de
que riuen els criats!
Heidegger creia en un
ordre nou, i sembla que no va “rebutjar” inicialment amb suficient força el
nazisme: la historiografia posterior no li ho ha perdonat.
Bucarest a 12 de març
del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada