Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.