dimecres, 24 de febrer del 2016

LA MECA DEL NEGOCI

La Meca és una de les ciutats més importants de l'Aràbia Saudita perquè hi ha la Kaba. Per a nosaltres, una meca és un lloc d'arribada, des del qual ja no es pot progessar més, exceptuant el viatge mateix paradís. Realment, la Meca no té res d'especial, si la descontextualitzem; enmig d'un desert, separada de la mar, amb poca aigua... Però, alhora, és el lloc més important per als musulmans perquè Agar i Ismael van arribar-hi abandonats pel mateix Abraham i, ajudats per l'àngel Gabriel —molt faener sempre—, que els va indicar una font d'aigua dolça, van poder sobreviure a la sed. Abraham és encara el patriarca comú i, des d'ell, hi ha hagut el primer cisma religiós. Cal recordar que el nostre catecisme només reconeix Issac, fill de Sara.
Arribar a la Meca —o a la meca— és arribar a la màxima aspiració i, quan una empresa española va rebre la important ordre de realitzar la via de tren d'alta velocitat que hauria d'unir esta ciutat amb la de Medina, poc va faltar perquè declararen un dia de festa nacional. Quan convé, els interessos particulars d'una empresa multinacional —ho escric dos voltes: multinacional— es troben lligats al progrés de l'estat-nació però, això només passa quan convé o, com en el cas de l'Abraham cristià, s'obliden mots com primogènit per aplicar-lo a Ismael.
Com que ara no tinc ni temps ni gana per explicar-vos el sistema polític saudí, ni la seua peculiar legislació, em podeu fer el favor de buscar —per decorar este escrit— la informació a la premsa. A més, també hi podreu trobar la base de la seua economia, tot i que voreu que no hi ha massa transparència quan s'intenta esbrinar la lletra menuda dels organismes oficials. Sobre Xina, tot i que ja vaig escriure algun article en el seu dia, també podeu recercar informació semblant a la d'Aràbia, o de Russia, per exemple, o d'altres estats com Kuwait o Marroc.
Els negocis amb els indrets esmentats abans són importants per a un estat com el nostre, i més si tracten sobre coses tan bàsiques com l'energia, la mà d'obra barata o la construcció. Ningú pregunta sobre la qualitat de la democràcia, en el remot cas que hi haja algun d'estos estats que en tinga, ni sobre el respecte als drets humans. Tampoc es qüestionen les lleis de la competència ni la qualitat dels concursos d'adjudicació, així com el vertader preu de les matèries primeres que arriben als usuaris. Però, fins i tot, el cinisme arriba a extrems com el d'Itàlia on, per aconseguir un volum de negoci de dèsset mil milions d'euros, s'ha arribat a cobrir les estàtues clàssiques per ofensives, o en el cas de l'España d'Aznar, quan la ministra Palacio i la reina es plantejaven de cobrir-se el cap amb un vel per no incomodar, amb la seua condició de dona, l'antic president Jatami. Al final, tot es va arreglar evitant el contacte i qualsevol pregunta incòmoda sobre democracia, llibertat, drets humans, legislació o res paregut.
Ara bé, cap cosa que escrit supra és important perquè allò vertaderament cabal per als españoles és la qualitat democràtica de Venezuela i de Cuba, tot i que esta segona ja ha estat deixada de banda perquè oferix negoci, per xicotet que siga. Vos imagineu, per un moment, que Venezuela traguera a concurs —sense concurs— la gestió dels pous de petroli i que Repsol monopolitzara el negoci? Vos imagineu que ACCIONA accedira, també sense concurs públic, a realitzar una ruta marítima entre Caracas i l'Havana? Ja ho sé... ja ho sé! FCC hauria de fer el canal entre la capital de Venezuela i la mar, però amb les mateixes condicions de contractació i els sobrecostos associats! Però, vos imagineu finalment que, per una temporadeta, fóra Pablo Iglesias qui assumira la condició de Juan Carlos I per visitar i tramoiar a l'Aràbia? 

Salvador Sendra