El PP assetjat per
innumerables causes judicials de corrupció política. Semblava que no arribaria
mai, siga per fortalesa pròpia i “amics importants” que per com deien ells: “
El PP es incompatible con la corrupción” *(José Maria Aznar. Font- Heraldo, 9 d’abril
del 2010... ha plogut des de llavors però la realitat segueix desmentint les
paraules)
Vegem com s’ha arribat
ací.
El PP amb Aznar al cap
accedí al poder després d’una intensa campanya de desgast contra el PSOE de
Felipe González el 1996, al que acusava d’encarnar la quintaessència de la
corrupció. “Váyase, señor González” fou un motto que calà entre la gent, allà
venia saba nova per la regeneració del país. Aznar arribà fins al punt de
declarar en aquells moments i després, que corrupció i PP eren incompatibles
*(vid. supra).
D’això fa molts anys i els fets semblen contradir-ho. Una
volta establerts al poder i més encara quan gaudiren de majories absolutes
–molt temptador!- incorregueren en tantes corrupteles com qualsevol altre si no
més, abans d’ells: res de nou...
A mi m’interessa però
un altre aspecte més proper, el de veure com s’establiren ací, al País Valencià
vull dir, i perquè les coses han acabat com han acabat. Després de la llarga
dictadura franquista, es pot dir que el feixisme estava desprestigiat, eren
dies de progressia i la dreta es veia com la continuadora natural de l’odiat
sistema anterior. Calgué així crear un pas previ per a la regeneració de la
dreta, sempre important en moltes regions. Nasqué així la UCD o Unidad de Centro
Democrático. En un país hereu de les tensions de la Guerra Civil, mai oblidada,
calia algú que es “declarara” no d’esquerres ni de dretes, sinó de centre, tan
sols centre, sense extrems. La UCD de Adolfo Suárez fou el ninotet de la resta
de partits hegemònics, que no dudaren en devorar-lo quan deixà de ser útil. La
prova és que des de fa dècades ja ni existeix... Eliminada la competència per
la dreta-centre, un antic ministre franquista, el de la censura nogensmenys,
Manuel Fraga, decidí crear un partit de nova encunya, Alianza Popular. Una
dreta suposadament euròfila i moderna però que mai renegà de les dèries
absolutistes ni el passat dictatorial del seu creador.
El problema és que la
imatge de la dictadura encara era recent i ell com a membre actiu i destacat de
la mateixa, no era creïble. Rebatejà el partit com a Partido Popular i cedí la
direcció a un jove falcó dretà però ja no directament lligat per edat al règim
anterior. El PP tingué grans problemes per establir-se a nivell nacional fora
d’aquelles regions que s’havien mostrat històricament conservadores, com ara
Galícia o Castella-Lleó, i que ja recolzaren al seu temps l’alçament del
general Franco contra la República democràticament elegida.
El problema és que la
majoria del país i encara que només fora per acció pendular després de la
dictadura, era progressista. Fonamentalment el sud que sempre havia estat un
feu socialista des de finals del segle anterior com a reacció al cacicatge i
latifundisme imperants, i també la capital que bullia durant els anomenats anys
de la “movida”. A les regions culturalment distintes com ara el País Basc o
Catalunya, governaven partits regionalistes i el PP, espanyolista i
centralista, no hi tenia cabuda. La batalla anava a jugar-se per tant en altres
camps perifèrics, com ara el valencià, on governava un PSOE, que encara podia
anomenar-se en certa manera i sense faltar a la veritat com a PSPV... *Les
sigles finals PV, uns anys més tards i aplicades al PS valencià són un
sarcasme.
El PP, incapaç de
governar territoris rics com ara el País Basc o Catalunya, maldà per governar a
la capital i des d’allí projectar una imatge d’entitat nova i no rància. Costà,
transfuguisme inclós, però s’aconseguí. Una volta obtinguda la capitalitat
estatal, començà una campanya propagandística sense precedents. Calia fer i
refer per tal de fer creure que es feia molt, molt més que mai ningú abans. I
així començaren a créixer les línies de tren d’alta velocitat, sempre radials,
sempre amb eixida des de Madrid, o les autovies, amb el mateix criteri. Madrid
com a centre del món. Ara, això tenia un preu, un preu que ja es veuria més
tard algun dia. Com se sol dir, l’últim
que tanque la porta. La qüestió és que eren anys de bonança econòmica i ningú volia
parar... Emparats sota aquesta mateixa premissa del poder a tot cost i la
propaganda com a aliat, es va pensar com fer per a expandre’s i on seria
possible fer-ho.
Andalusia era pobra i
un feu particular del PSOE, impossible entrar-hi (encara no ho han aconseguit).
El País Basc o Catalunya tenien partits propis i també molt difícil es
presentava la cosa... Quina regió era gran, demogràficament poblada i
mitjanament rica i per tant interessant? Bingo, València!... I allà que anaren,
calia el poder al País Valencià a qualsevol preu!
Centrats ací i ara al
País Valencià, cal estudiar certes particularitats per entendre el llarg
periode –que ningú sospitava tan llarg- de domini popular. La nostra és una
regió desvertebrada. Una persona de Castella, siga la Manxa que la lleonesa,
per força ha de passar per Madrid. Per a un català, més tard o d’hora, passar
per Barcelona és indefugible. El nostre Cap i Casal, ho és però molt menys...
Una persona d’Alacant o Elx, pot viure tota sa vida sense necessitar anar per
res a València i tant se val per a algú de València que no coneix ni té perquè
conéixer les comarques del sud. Així les coses, qui nomenar com a cap de
llistes al PP? A València, importants famílies conservadores es disputaven el
poder i optar per un significava enemistar-ne un altre... Vet ací que s’acaba
trobant una fòrmula de compromís, nomenar algú neutre, algú “d’allà baix”, algú
de Benidorm, val a dir Alacant. Així, a més, es trauen vots per allà...
La qüestió és que el
candidat elegit, Eduardo Zaplana, no era ni valencià sinó murcià, i si entrà en
política fou de rebot per deixar prenyada a la filla de l’alcalde predemocràtic
de Benidorm. Calia bé afusellar al monyicot aquell, bé trobar-li un càrrec...
Com que el PSPV després de llargs anys de govern amb Lerma es trobava
desgastat, semblava el moment just per atacar el poder. Finalment s’aconseguí i
Eduardo Zaplana i el PP arribaren a la presidència de la Generalitat
Valenciana. A partir d’ahí, ja tot és nou. Zaplana s’havia criat com a un
personatge de carrer vingut a més per les circumstàncies i no anava a deixar
que aquella gent d’aquella ciutat que no coneixia, València, li dictaren el què
fer o no fer. Zaplana optà pel populisme al per major necessari per a una vila
ultraturística com la capital de la Marina Baixa, i que tans bons resultats li
havia donat.
Així les coses,
deslliurat de les famílies importants capitalines valencianes, optà per demanar
línia directa amb Madrid. El PP maldava per créixer fora de Castella o Galícia
i com hem vist, zones riques com el País Basc o Catalunya li estaven vetades o
altres amb gran nombre de vots com ara Andalusia, també però per altres raons.
A Madrid, ara en mans populars per transfuguisme, el famós “tamayazo”, Zaplana
va dir que ara que el PP tenia la primera ciutat d’Espanya, però no la segona
Barcelona, bé podia fer pinça amb la tercera, València, dotada d’un territori
ric i ben poblat per autopromocionar-se a nivell estatal. Dit i fet, Zaplana
aviat optà per una política de fanfàrries i grans infrastructures, que com a
Madrid, feia creure a tots que es feia molt, donava feina (panem et circenses)
i generava dèficit, però com això només es veuria més tard... Camps, el
successor valencià ja de Zaplana, no varià ni un pel este “modus operandi”...
Ahí que vénen la Copa
Amèrica, la F1 al port, la prolongació de la ciutat cap al Cabanyal, la cornisa
marítima històricament menyspreada, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la
Ciudad de la Luz a Alacant, la Ciudad de las Lenguas *(sic en castellà) a
Castelló de la Plana, Terra Mítica...
A hores d’ara tot
quebrat. El criteri era propagandístic i no de gestió. Ara bé, no donem tota la
culpa al PP, que a penes va accedir tímidament al poder inicialment, sinó a la
pròpia gent valenciana que el votà repetidament posteriorment, donant-li la
sensació d’impunitat que estem veient
ara.
La meua impressió
personal és que el poble valencià no va ser estúpid sinó tan sols cínic. Com el
pobre al que algú convida un dia a dinar i ell no para i para de demanar plats.
Quan arribe la factura ja la pagarà un altre! El problema és que la factura la
generaren uns, el PP, però la pagarem tots, el poble.
Deixem treballar ara a
la justícia i a veure si gestionen les coses millor que el PP, que per a
declarar-se incompatible amb la corrupció, va demostrar un gran domini.
Lluís
Alemany Giner
Brasov a 4 de febrer
del 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada