El proppassat diumenge
20 de desembre del 2015 se celebraren a l’estat espanyol unes eleccions
novedoses per una sèrie d’aspectes. El primer d’ells és que per primera volta
des de l’adveniment de la democràcia, val a dir des que no concorria als
comicis l’únic partit governant, el franquista, s’ha acabat amb l’alternància
bipartidista que era habitual.
A la fi del règim
franquista, Espanya accedí a la democràcia i a la pluralitat de partits. La
majoria d’ells però, no resistiren el pas del temps. Qualsevol ciutadà espanyol
de les últimes dècades s’ha acostumat a dos partits majoritaris, PP o PSOE,
representant respectivament les tendències conservadores o
socialdemòcratico-progressistes anàlegues en la resta de països de l’Europa
Occidental. Com a residual però encara amb una força que en determinats moments
li va fer somiar la disputa del poder de l’esquerra al PSOE, EU, un conglomerat
de partits liderats per l’antic Partit Comunista. Per altra banda, i com a
especificitat espanyola, una miríada de partits regionalistes de molt alta
implantació al seu territori, com ara el PNV o CiU i ERC. Dits partits, en
moltes ocasions han esdevingut autèntiques alternatives de govern, la clau de
volta de l’accés al poder.
Les eleccions podien
ser guanyades pel PP o pel PSOE, però després, incapaços de formar govern per
si mateixos, es veien obligats a pactar amb partits regionalistes com el basc o
el català, que amb el seu recolzament puntual, permetien governar. Aquesta
situació creava una mena de federalisme de facto, en un país que no ho
contemplava de manera oberta. Si un partit majoritari a escala nacional volia
formar govern, tenia que pactar amb els regionalistes, que obtenien així
beneficis puntuals. Aquest sistema començà a esmicolar-se a l’anterior
legislatura amb l’arribada de la crisi econòmica. El PP de Rajoy va començar a
atacar sense pietat al PSOE de Rodríguez Zapatero, al que acusava de tots els
mals del país i de la mateixa crisi. Aquesta estratègia semblà funcionar, car a
les eleccions del 2011 el PSOE de ZP va perdre, éssent les eleccions guanyades
pel PP encapçalat per Mariano Rajoy, amb majoria absoluta.
Les conseqüències
d’aquesta amplíssima victòria abosulta no es van fer esperar. Rajoy, avalat per
una quantitat de vots que li permetia renegar del pactisme, es va dedicar a
governar de manera autocràtica, passant les lleis sense comptar amb l’opinió de
la resta de grups polítics, atès que no necessitava el seu vot. Això tingué com
a resultat la radicalització de gran dels partits minoritaris o perifèrics a
nivell regional, com és observable en la situació de Catalunya ara mateix.
Rajoy accedí al poder prometent acabar amb la crisi, una mena de càstig extern
al seu parer al país, per culpa de ZP, per socialista. Per a Rajoy, una volta
que ell accedira al poder i comptant amb el fet que la resta de la major part
de dirigents europeus eren també conservadors, l’ajudarien i es restauraria el
benestar. El problema però és que Merkel ha governat per a Alemanya i no per a
Espanya, així com també ho ha fet Cameron per al Regne Unit, mentre que a
Itàlia o França ja no hi ha Berlusconi o Sarkozy... Ras i curt, conservadors a
titol individual i nacional.
Seguint amb les
receptes neoliberals emanades dels seus companys conservadors europeus i dotat
d’ampla majoria parlamentària, Rajoy es dedicà a desmontar el sistema de
protecció social tan preat per la majoria de ciutadans espanyols que es criaren
amb la dictadura i que el van veure néixer i consideraven per tant, com quelcom de seu.
Les recents eleccions mostren
un empat tècnic entre conservadors i progressistes. El PP de Rajoy ha estat el
partit més votat i per tant el vencedor de les eleccions, tot i que ha perdut
la majoria absoluta que tenia i es veurà obligat a pactar. El seu únic aliat
“natural” seria C’S, un partit de nova encunya i al qual el PP atacà fins i tot
més que als progressistes a la fi de la campanya electoral, en constatar que
era qui més podia robar-li vots (com així acabà succeïnt). El PSOE, en canvi,
malgrat haver perdut vots respecte al 2011, no es veu tan amenaçat, car la
pèrdua de vots deguda a l’ascens d’un altre partit també de nova encunya com
PODEMOS, que li pot haver restat vots abans dels comicis, li’ls pot tornar a
restituir posteriorment en forma d’aliança poselectoral. Un tipus d’aliança que
en certa manera es dóna per descomptada i no sorprendria a ningú.
Resum: Conservadors (PP
+ C’S) = 163 escons versus Progressistes (PSOE + PODEMOS) = 159 escons.
Sembla haver un lleuger
avantatge a favor del PP encara que només siga per quatre escons, que li
permetria tot i així formar govern. Un govern feble però... Ara bé, cap pensar
que també altres partits han obtingut representació parlamentària. Ahir mateix
per la nit, tot just finalitzat el recompte de vots, el representant d’EU es
declarava disposat a atorgar els seus escons, dos, a la probable coalició
progressista. Tot i així i per dos escons, 161 a 163, seguiria guanyant la
coalició conservadora però... ATENCIÓ! Com tantes altres voltes abans, cal
sumar també el vot dels importants partits regionals. I això sí que sembla que
serà un vertader problema per al bloc conservador.
El mode de governar
autocràtic de Mariano Rajoy, avalat per la seua majoria absoluta del 2011, ha
aconseguit alienar el recolzament de gran part dels ciutadans d’altres regions
com ara la catalana o la basca, que somien amb major autonomia o fins i tot amb
la independència. Un fet al qual s’oposa el partit de Rajoy. El PSOE tampoc ha
parlat d’acceptar la independència de Catalunya o el País Basc, però sí d’una
mena de major federalisme interregional o majors cotes d’autogovern a les
regions. I això sí pot determinar el recolzament dels regionalistes, amb 9
escons per a ERC i DiLl (antiga CiU) o 6 per al PNV, als quals caldria sumar
els 2 d’EH Bildu.
Així les coses, el PP
de Rajoy només pot esperar els vots de C’S mentre que el PSOE pot concitar els
de PODEMOS i els de EU, als quals podria sumar els dels partits catalans ERC i
CiU o els bascos del PNV + Bildu.
Possible previssió:
a)
PP (123) + C’S (40) = 163 escons
b)
PSOE (90) + PODEMOS (69) + EU (2) + ERC
(9) + DiLl (9) + PNV (6) + EH Bildu (2) = 187
Òbviament tot açò és
una entelèquia i he col·locat per ordre decreixent la possibilitat de
recolzament de partits al PSOE de major a menor. Dit això, qui sí sembla
altament improbable que compte amb qualsevol tipus de recolzament fora del de
C’S és el PP. Així les coses, tot sembla indicar que el poder tornarà al PSOE
aliat amb algun -improbable tots- dels partits ací enumerats.
·
El present escrit és una traducció d’un
article publicat inicialment en premsa a Qmagazine en romanès, com es podrà
observar per l’enllaç adjunt. En el cas de que algú vulga llegir ambdós, veurà
que la traducció no és exactament fidedigna al 100%, i és que havia certes
coses sobre la política espanyola, que calia explicar a ciutadans d’un país
estranger però no a nacionals de l’estat espanyol.
Lluís
Alemany Giner
*Text
original escrit a Pego el 21 de desembre del 2015
*Traducció
al català al tren Brasov/Bucarest el 15 de gener del 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada