dissabte, 30 de gener de 2016

LA NOVA POLÍTICA

Sempre hi ha hagut novetats perquè sempre hi ha hagut evolució i temps transcorrent. Això, simplement significa que l’immobilisme ha estat un pas enrere, si es mira des d’eixe famós i descontextualitzat «tot fluïx» d’Heràclit. En temps de conservadorisme, tant de monàrquic com de republicà, les novetats més cridaneres han arribat en forma de cabdills que lideraven un poble ofegat que intentava canviar les estructures de l’estat. César, Moisés, Napoleó, Lenin, Gandhi, Castro, Mandela... per posar només els que acudixen a la ment de qualsevol persona, il·lustrada o no.

El cabdill és el líder perquè és qui representa el sentir de la majoria del poble ofegat. Ell és qui encapçala el procés de transformació i qui mou els fils de l’acció. Sense la seua existència, el canvi no es podria donar i, a la fi, la seua funció es fon amb el poble; el cabdill és el poble. Quan la revolta resulta, el temps sembla que s’accelera amb força, l’espai es contrau i la gent és conscient de trobar-se en un moment històric, ja que la història, la que ens ensenyen a l’institut i a l’escola, es basa en eixos moments de transformació.

Si tornem a revisar els noms que he escrit abans, dos paràgrafs més amunt, i als quals hi podeu afegir tots els que vulgueu, ens adonarem que, efectivament: han estat els cabdills d’una transformació política i social. Les petjades d’estos moments encara hui dia les percebem, tot i que estan diluïdes entre la resta d’elements que les envolten, tots ells conservadors i arcaics. La caiguda de les monarquies, en el cas de la Revolució Francesa, l’alliberament del poble d’Israel, en el cas de Moisés, la dignitat dels treballadors, en el cas de Lenin, l’alçada contra els colons, si atenem Gandhi, i així molts més exemples, van tindre uns guanys que hui entenem relativitzats i superats, de nou, per la vella política, o per les velles estructures de poder.

Els cabdills són humans i naixen, viuen i moren com qualsevol persona. Els guies del poble tenen data de caducitat i les seues obres, també, perquè la tendència humana és a reposar i no a moure’s. Però, amb tot això d’escriure, se m’ha oblidat una cosa: no recorde cap cas en què les velles estructures de poder cediren per gust. Però, a més, no recorde cap revolució important en què es capgirara el sistema de manera consensuada, entre altres coses perquè eixe simple fet nega la mateixa revolució. I ho dic per si algú vol analitzar, amb estos paràmetres, la política española més actual.


Salvador Sendra Perelló

dijous, 28 de gener de 2016

L’origen de la corrupció.

L’altre dia, arrel de la notícia de les detencions pel cas Imelsa, deia la vicepresidenta del Govern de l’Estat, Soraya Sáenz de Santamaría, que tots el partits tenien casos de corrupció. Bé, no tots, però si gairebé tots. El problema de la corrupció a l’Estat espanyol no és un assumpte puntual. En el PP és global. El PP s’ha convertit en una organització criminal que té com objectiu saquejar les arques públiques. Però, no sols el PP se n’aprofita i el PP no camina sol. Quan dic que no camina sol, no em referisc a la resta de partits corruptes per definició, estructures muntades per saquejar: CiU a Catalunya, el P$x€ andalús, etc. Tots aquests tampoc caminen sols. Sempre van acompanyats, i les companys són els mateixos.
Quede clar, oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., sempre hi hauran. I n’hi ha a tot el món i tots els colors polítics, ja es pengen una etiqueta de liberal o comunista, de conservador o socialdemòcrata; ja militen a l’Opus Dei, vagen a missa, creguen en Mahoma, seguisquen les doctrines de Buda o es declaren ateus o agnòstics; siguen de classe baixa o alta, proletaris o emprenedors; blancs o negres; guapos o lletjos; etc. Cap grup humà té la patent per això.
El que permet la corrupció, el que permet que els oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., és el sistema i l’estructura social, política, econòmica i institucional, ètica i moral sobre la que la societat s’ha construït. A l’Estat espanyol tot està podrit –d’això ja en vaig parlar a Fa pudor de podrit-. Ningú ja s’estranya dels nous casos de corrupció. La gent assisteix impertèrrita a cada nova operació policial. Forma part del paisatge, perquè el paisatge més vist és el televisiu. El públic s’empassa durant una estoneta les notícies de corrupció, després torna al futbol, al Gran Hermano o a Sálvame, como si tot fora part del mateix espectacle. Per això, desprès de cada nova notícia la gent va i vota com si res haguera passat.
Una vegada que els oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., -gràcies a la bastimentada política, social, institucional- arriben al poder, no estan sols. Tenen els companys, els cooperadors necessaris, els que des de l’ombra mouen els fils. Sí, els polítics oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., a la fi no són més que les titelles dels que realment s’enduen la part grossa del pastís. Ells són els empresaris, l’oligarquia econòmic-financera. Són els bramans. Estan per damunt de la Llei. Per damunt de qualsevol consideració ètica i moral. Les lleis que se’ns apliquen a nosaltres, no se’ls apliquen a ells. Al igual que el Rei, són inviolables i no estan subjectes a responsabilitat.
Algunes preguntes i respostes que confirmen això:
·        Quans empresaris han sigut imputats en el cas Bárcenas? Cap. Alguns van anar a declarar, però cap d’ells va ser imputat.
·         Per a qui el TS s’inventa un doctrina? Per banquers com Botín.
·    Qui pot estafar impunement a persones majors que no saben ni firmar, gent amb alzehimer, etc., llevant-los els estalvis de tota una vida de feina i patiments? Els banquers.
·        Qui acabarà a la presó en el cas Acuamed? Els polítics, però cap dels “capos” de les empreses que s’han robat amb els sobrecostos inexistents.
·    Qui és el primer condemnat en el cas de Bankia? El jutge que envia a la presó a un dels més corruptes.
Així podríem omplir fulls i fulls amb preguntes i les respostes sempre serien les mateixes. Tenen impunitat total.
Quan el jugador del FC Barcelona, Lionel Messi, va ser imputat per delicte fiscal, sense ànim de treure-li gens ni miqueta de responsabilitat, vaig escriure en algun fòrum que ell no era el màxim responsable del frau. Ell no tenia ni la capacitat ni els coneixements per fer un frau amb no sé quantes empreses en paradisos fiscals i fer tot l’entramat per que als diners acaben on es paguen menys impostos. Això li ho va fer un despatx d’assessors. Un despatx que segurament tindrà molt prestigi i cobraran uns honoraris bestials. Els mateixos que assessoraran o faran informes per les grans empreses de l’Estat. Ningú parla mai de la tasca d’eixos despatxos i eixos són cooperadors necessaris. Com ho són aquestes grans empreses, les grans empreses que saquegen  els diners públics, i perquè treballen per a aquestes grans empreses també tenen impunitat. Aquests despatxos tanquen el cercle de la corrupció a l’Estat espanyol.
Els grans empresaris de l’Estat -els que corrompen-, els bramans, no poden acabar a la presó, perquè aleshores tot estaria permès. Ells són l’origen i el final de la corrupció.


Òskar "Rabosa".

dilluns, 25 de gener de 2016

La insuportable lleugeresa de la política espanyola.

Hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant després de les eleccions del 20-N, no pot més que assistir atònit a aquest sainet tragicòmic. Què els personatges actuals que voletegen i lideren per la política espanyola, no són més que uns inútils, ineptes, incapaços..., fa temps que ens hem adonat. Però últimament estan demostrant que encara són pitjors, la imaginació no arriba mai al nivell de la realitat. Amb els governs de Zapatero pensàvem que havíem arribat al súmmum de la estultícia, però veges per on, encara es pot superar.
El panorama és desolador. Amb el resultat que han deixat les eleccions del 20-D, resulta que els “politicastres”, un mes després, no sols són incapaços de de formar govern sinó que sembla que ningú vulga fer govern. Per una banda el PP, que es declara guanyador, s’ha quedat aïllat, fruit de la seua supèrbia, de la seua forma –gens democràtica- d’entendre la política i de la seua genètica franquista, la corrupció, l’abús de poder, sectarisme..., i Rajoy renúncia a ser investit “porque tengo una mayoría absoluta en contra”.  Per altra banda, el P$x€, el partit més fals, més mentider, més interessat, venut al capital..., ha quedat en una situació de pivot –no es pot fer cap govern sense ells- però degut a la seva incompetència, manca d’idees, presoner del capital i de baronies tòxiques, són incapaços de fer res. Estan paralitzats pel seu propi verí. Ofegats en els seus vòmits. Incapacitats per la seua incompetència.
Els nous partits, els que anaven a transformar-ho tot, han quedat despenjats, sense una situació de veritable poder. I vist el que hem vist, és una gran notícia. Podemos està preocupat per agafar una poltrona més que per altra cosa. Si fa un any eren el partit que anava a canviar de dalt a baix l’Estat, que anaven a acabar amb la casta, ara són un partit més de la casta. Oferir la presidència del govern a P$x€ a canvi de poltrones, per a fer polítiques que han dit que no farien –no han aprés ni ells ni els seus votants res de Grècia i de Tsipras-, és demostrar que la seua única aspiració és arribar a ser casta. Si calen canvis estructurals i no merament cosmètics, no serà Podemos amb el P$x€ qui els faça. Ara sí, Podemos tocarà poder que és l’ambició de l’ambiciós Pablo Iglesias. Per la seua part, Ciudadanos deixat en la més absoluta irrellevància –de postres en tots els casos, ja que no arriben ni a segon plat- són els únics que mantenen coherència amb el que són. Lamentablement no són més que gossets falderets del capital, amb un programa neoliberal.
Amb aquest panorama, més els interessos de la banca, dels empreses de l’IBEX, de la pressió mediàtica, de la pressió internacional que ja comença a notar-se, de la pressió de les institucions internacionals “independents”..., el futur sembla negre, molt negre siga quin siga el resultat d’aquestes o de les properes eleccions. Un govern PP-P$x€, governant junts o no, amb vot a favor o abstenció, serà més del mateix: bo pels de sempre, fotut per a tots nosaltres. Un govern “d’esquerres”– entre cometes perquè un govern amb P$x€ mai és un govern d’esquerres- serà una decepció en tot cas. Aquesta decepció arribarà per dos camins: o Podemos voluntàriament i a canvi de les poltrones renúncia al seu programa; o en el cas que el P$x€ assumís alguna part del programa de Podemos, la Comissió europea i el BCE espatllarien, amb tràgiques conseqüències com a Grècia, aquestes polítiques. I damunt, el P$x€ i Podemos quedarien com incompetents que porten a la ruïna a l’Estat. Deixant en safata de plata el retorn del PP.
Davant d’aquest panorama, no hi ha res a fer. Qualsevol opció és la pitjor. Però no tota la culpa la tenen els polítics.

Òskar "Rabosa".

divendres, 22 de gener de 2016

EL PREU DEL PETROLI

Innocents de nosaltres, fa temps que pensem que sabem res d'economia i resulta que no tenim ni la menor idea. A més, en el mot innocents, hi incloc economistes i tota mena de persones que es dediquen a especular i a guanyar diners, com un tal Florentino Pérez i companyia, que semblen més mediocres que altra cosa arran de la successió d'esdeveniments recents i de la seua relació amb el preu de les matèries primeres.
Em ve a la ment el cas de fracking, i recorde que es tracta d'una tècnica molt sofisticada que està lligada a l'extracció de combustibles fòssils però que, alhora, és molt contaminant i cara. Eixe tal Florentino es va embarcar en una empresa per realitzar estes pràctiques que aviat va entrar en fallida a causa de la complexitat de l'obra, de l'oposició de la població i de l'inici de la caiguda del preu del petroli. Els españolitos van haver de carregar amb les indemnitzacions de la fallida perquè Folrentino tenia les esquenes ben cobertes pels documents que firmaren seus amiguets de la llotja. El cas d'YPF a Vaca Muerta, a l'Argentina, és altra cosa... Brufau va jugar les seues cartes amb intel·ligència i, possiblement, este va ser el punt d'inflexió del govern de Kirchner: l'expropiació dels jaciments van ofegar l'Argentina en tots els sentits i Brufau va guanyar molts dinerets. Cal recordar que la complexitat d'este jaciment es trobava en l'extracció del petroli, molt tècnica i cara, a través de la roca.
Però els innocents créiem que les successives guerres del Golf i dels seus voltants estaven relacionades amb el control del petroli per abaixar els preus i augmentar el subministrament i ha resultat ser tot el contrari; la guerra es va fer per augmentar-los i per crear una inestabilitat que beneficiava uns pocs països productors que no podien aconseguir el monopoli. I la prova la tenim ara, des que han afeblit el bloqueig comercial a l'Iran. Casualment, a mesura que s'han fet més toves les barreres del bloqueig, el preu del petroli ha anat baixant, i ha arribat a menys de la meitat del valor que tenia fa uns pocs mesos! I ara resulta que açò es diu crisi del petroli, mentre que l'altra posició es deia lliure mercat!
Amb l'edat m'adone que liberals allò que es diu liberal ho poden ser ben pocs perquè, per ser-ho, s'han de controlar els fils del poder o, en el cas de Florentino una miqueta més cutre—, fer que el govern et pague les idees fallides per anacròniques que s'han venut com a modernes i rendibles. 


Salvador Sendra Perelló

dijous, 21 de gener de 2016

Filosofia de classes.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa és un escriptor italià que com tants altres, pensem per exemple en John Kennedy Toole, mai va conseguir publicar en vida. Com tants altres, intentà en va publicar però per als crítics i editors, la seua obra no era suficientment bona. Com en el cas de l’autor nord-americà i la seua monumental “A Confederacy of Dunces”, també “Il gattopardo” esdevindria una obra ineludible en el si de la literatura del seu país.
Home solitari i colpit per la vida, presoner de guerra i aristòcrata en un món devastat pels totalitarismes, ningú com ell per descriure la decadència de la noblesa siciliana. Si de cas Llorenç Villallonga, un altre insular, mallorquí ell, siga en “Mort de dama” que en “Bearn o la sala de les nines”. Ara bé, ningú arriba a la novel·la, i més si esta és de gran extensió, sense haver provat abans escrits més curts. Així, Tomasi di Lampedusa, escrigué un conte que a mi em va semblar fascinant sobre els amors entre un humà i una sirena. Un vell professor d’origen sicilià que ha passat la major part de la seua vida a Torí, al nord, sent en algú del carrer la flaire de la seua terra siciliana. La persona, sorpresa, confessa que és cert, i llavors el professor, molt major i esperant de la vida ja només la mort, li confessa que té una cosa que dir-li, una cosa que l’encalça i que no vol dur-se amb ell a la tomba: ell amà una sirena!
...Cert que les sirenes no existeixen, cert, i això ho saben tots allí dalt a Torí o a qualsevol altra part civilitzada del món, però vostè, jove, vostè és sicilià com jo i el Mediterrani vessa ja des mil·lenis enrere de sers mitològics i especials. Només a vostè podria dir-li-ho i no als meus companys de càtedra, que no ho comprendrien. Ara, ja puc morir descansat... *(fragment figurat)
Per la seua part, abans de Tomasi di Lampedusa, i nogensmenys que un alemany, Friedrich Nietzsche, i també a Torí, perdé la raó. Nietzsche, un catedràtic de grec havent passat temps al golf de Nàpols, ho sabía, hi ha coses que no es poden saber racionalment sinó que s’han de percebre. Es diu que fou la sífilis la causa de la seua bogeria, tot i que també es podria pensar que se sentia indisposat de tornar a la docència a Alemanya, al bell mig de col·legues que sabien les excepcions de verbs irregulars però que no entenien –ni entendrien mai- les dimensions dels rites iniciàtics dionisíacs... A Torí es va acarar a un cavall d’un camperol, parant-lo, li va rodejar el coll i va començar a dir: “Mama, ich bin dumm, mama, ich bin dumm...”
Mamà, sóc estúpid. Tal volta sabia que Torí era l’última escala italiana. Torí a este costat dels Alps, el món pretensiosament racional de l’altra banda. Sembla que no volia tornar... Molt abans, diuen que ja Tales de Milet, caigué a un forat en mirar els estels de nit. El seu criat i acompanyant, li digué llavors que cóm dimonis esperava veure res allà lluny si ni tan sols veia el que tenia al davant!
Martin Heidegger, més de dos mil anys més tard definí filosofia com allò que fa riure els criats.  

Lluís Alemany Giner
Bucarest a 18 de gener del 2016.

dimecres, 20 de gener de 2016

PROBLEMES D’AGENDA

Hui he estat explicant la relació entre espai i temps mitjançant el mètode cartesià, on cada cosa s´hi situa a partir d’estes dos línies. El futur, però, és inexplicable, si atenem la versió clàssica de la filosofia, o de la raó, entre altres coses, perquè encara no s’ha situat, ni en l’espai ni en el temps. No obstant això, s’hi poden fer prediccions i previsions, tot i que immòbils i aventurades.
Respecte a l’espai, molt ha canviat el món quan ens referim a l’espai virtual. Este altre indret ens permet trobar-nos en diferents llocs a l’hora o, si més no, desdoblar-nos entre distintes realitats, com la física i la virtual. Però el punt d’inflexió de la postmodernitat ha estat altre diferent que s’anomena anticipació. Perquè si el ser no s’entén sense el temps, el temps sol anar un pas per davant del present, si més no, quant a la formació del mateix ser.
Pensem per davant de l’«ara mateix» perquè ens avancem als esdeveniments i, a més, ens projectem cap al futur, per poc que siga. El temps present, per tant, és fictici perquè és només temps físic; objectiu, podríem dir... Però el ser humà és subjectiu i, per això, el seu temps també ho és. El temps, per tant, es relativitza ―el subjectiu, perquè l’objectiu ja ho està des d’Einstein― a mesura que preveiem cada cosa que realitzem projectant els efectes de la causa anterior. Constantment ens anticipem i, per tant, el nostre temps real sempre es troba en el futur.
L’espai, el virtual, acaba d’embolicar la concepció del present traslladant el ser des d’un indret a un altre, desdoblant-lo o, fins i tot, multiplicant-lo. Un moment es pot traslladar, desdoblar i multiplicar, també, a partir dels llocs on es representa. L’afecció, però, de totes estes situacions sí que es focalitza en un mateix subjecte perquè no es dissolen ni es difuminen entre totes les possibilitats descrites abans, sinó al contrari: es concentren. I açò comporta una càrrega excepcional sobre el mateix ser primari que hi ha qui denomina psicològica. No obstant això, dita càrrega es troba lligada a la relació del subjecte amb el temps i amb les vivències que, en ser multiplicades, són molt més feixugues per nombroses.
No sóc conscient d’haver llegit o escoltat res sobre esta nova realitat que jo, com a bon ser humà, avance. I és per esta raó que pense les dificultats de la reproducció de la persona en els diferents espais simultanis més que els beneficis que li aporta. Estos es concentren en la persona com ho poden fer els inconvenients però els primers no cal consultar-los amb cap especialista mentre que els segons, per a una persona amb tendència depressiva pot resultar una sobrecàrrega massa gran. Publicaré el present article alhora al Facebook i al BLOG, mentre li’l llig a qualsevol amic, per anar esbrinant les repercussions i consultant-les amb el meu psicoanalista. 


Salvador Sendra Perelló

dimarts, 19 de gener de 2016

Eleccions espanyoles.

El proppassat diumenge 20 de desembre del 2015 se celebraren a l’estat espanyol unes eleccions novedoses per una sèrie d’aspectes. El primer d’ells és que per primera volta des de l’adveniment de la democràcia, val a dir des que no concorria als comicis l’únic partit governant, el franquista, s’ha acabat amb l’alternància bipartidista que era habitual.
A la fi del règim franquista, Espanya accedí a la democràcia i a la pluralitat de partits. La majoria d’ells però, no resistiren el pas del temps. Qualsevol ciutadà espanyol de les últimes dècades s’ha acostumat a dos partits majoritaris, PP o PSOE, representant respectivament les tendències conservadores o socialdemòcratico-progressistes anàlegues en la resta de països de l’Europa Occidental. Com a residual però encara amb una força que en determinats moments li va fer somiar la disputa del poder de l’esquerra al PSOE, EU, un conglomerat de partits liderats per l’antic Partit Comunista. Per altra banda, i com a especificitat espanyola, una miríada de partits regionalistes de molt alta implantació al seu territori, com ara el PNV o CiU i ERC. Dits partits, en moltes ocasions han esdevingut autèntiques alternatives de govern, la clau de volta de l’accés al poder.
Les eleccions podien ser guanyades pel PP o pel PSOE, però després, incapaços de formar govern per si mateixos, es veien obligats a pactar amb partits regionalistes com el basc o el català, que amb el seu recolzament puntual, permetien governar. Aquesta situació creava una mena de federalisme de facto, en un país que no ho contemplava de manera oberta. Si un partit majoritari a escala nacional volia formar govern, tenia que pactar amb els regionalistes, que obtenien així beneficis puntuals. Aquest sistema començà a esmicolar-se a l’anterior legislatura amb l’arribada de la crisi econòmica. El PP de Rajoy va començar a atacar sense pietat al PSOE de Rodríguez Zapatero, al que acusava de tots els mals del país i de la mateixa crisi. Aquesta estratègia semblà funcionar, car a les eleccions del 2011 el PSOE de ZP va perdre, éssent les eleccions guanyades pel PP encapçalat per Mariano Rajoy, amb majoria absoluta.
Les conseqüències d’aquesta amplíssima victòria abosulta no es van fer esperar. Rajoy, avalat per una quantitat de vots que li permetia renegar del pactisme, es va dedicar a governar de manera autocràtica, passant les lleis sense comptar amb l’opinió de la resta de grups polítics, atès que no necessitava el seu vot. Això tingué com a resultat la radicalització de gran dels partits minoritaris o perifèrics a nivell regional, com és observable en la situació de Catalunya ara mateix. Rajoy accedí al poder prometent acabar amb la crisi, una mena de càstig extern al seu parer al país, per culpa de ZP, per socialista. Per a Rajoy, una volta que ell accedira al poder i comptant amb el fet que la resta de la major part de dirigents europeus eren també conservadors, l’ajudarien i es restauraria el benestar. El problema però és que Merkel ha governat per a Alemanya i no per a Espanya, així com també ho ha fet Cameron per al Regne Unit, mentre que a Itàlia o França ja no hi ha Berlusconi o Sarkozy... Ras i curt, conservadors a titol individual i nacional. 
Seguint amb les receptes neoliberals emanades dels seus companys conservadors europeus i dotat d’ampla majoria parlamentària, Rajoy es dedicà a desmontar el sistema de protecció social tan preat per la majoria de ciutadans espanyols que es criaren amb la dictadura i que el van veure néixer i consideraven  per tant, com quelcom de seu.
Les recents eleccions mostren un empat tècnic entre conservadors i progressistes. El PP de Rajoy ha estat el partit més votat i per tant el vencedor de les eleccions, tot i que ha perdut la majoria absoluta que tenia i es veurà obligat a pactar. El seu únic aliat “natural” seria C’S, un partit de nova encunya i al qual el PP atacà fins i tot més que als progressistes a la fi de la campanya electoral, en constatar que era qui més podia robar-li vots (com així acabà succeïnt). El PSOE, en canvi, malgrat haver perdut vots respecte al 2011, no es veu tan amenaçat, car la pèrdua de vots deguda a l’ascens d’un altre partit també de nova encunya com PODEMOS, que li pot haver restat vots abans dels comicis, li’ls pot tornar a restituir posteriorment en forma d’aliança poselectoral. Un tipus d’aliança que en certa manera es dóna per descomptada i no sorprendria a ningú. 
Resum: Conservadors (PP + C’S) = 163 escons versus Progressistes (PSOE + PODEMOS) = 159 escons.
Sembla haver un lleuger avantatge a favor del PP encara que només siga per quatre escons, que li permetria tot i així formar govern. Un govern feble però... Ara bé, cap pensar que també altres partits han obtingut representació parlamentària. Ahir mateix per la nit, tot just finalitzat el recompte de vots, el representant d’EU es declarava disposat a atorgar els seus escons, dos, a la probable coalició progressista. Tot i així i per dos escons, 161 a 163, seguiria guanyant la coalició conservadora però... ATENCIÓ! Com tantes altres voltes abans, cal sumar també el vot dels importants partits regionals. I això sí que sembla que serà un vertader problema per al bloc conservador.
El mode de governar autocràtic de Mariano Rajoy, avalat per la seua majoria absoluta del 2011, ha aconseguit alienar el recolzament de gran part dels ciutadans d’altres regions com ara la catalana o la basca, que somien amb major autonomia o fins i tot amb la independència. Un fet al qual s’oposa el partit de Rajoy. El PSOE tampoc ha parlat d’acceptar la independència de Catalunya o el País Basc, però sí d’una mena de major federalisme interregional o majors cotes d’autogovern a les regions. I això sí pot determinar el recolzament dels regionalistes, amb 9 escons per a ERC i DiLl (antiga CiU) o 6 per al PNV, als quals caldria sumar els 2 d’EH Bildu.
Així les coses, el PP de Rajoy només pot esperar els vots de C’S mentre que el PSOE pot concitar els de PODEMOS i els de EU, als quals podria sumar els dels partits catalans ERC i CiU o els bascos del PNV + Bildu.
Possible previssió:
a)                  PP (123) + C’S (40) = 163 escons

b)                 PSOE (90) + PODEMOS (69) + EU (2) + ERC (9) + DiLl (9) + PNV (6) + EH Bildu (2) = 187
Òbviament tot açò és una entelèquia i he col·locat per ordre decreixent la possibilitat de recolzament de partits al PSOE de major a menor. Dit això, qui sí sembla altament improbable que compte amb qualsevol tipus de recolzament fora del de C’S és el PP. Així les coses, tot sembla indicar que el poder tornarà al PSOE aliat amb algun -improbable tots- dels partits ací enumerats.

·         El present escrit és una traducció d’un article publicat inicialment en premsa a Qmagazine en romanès, com es podrà observar per l’enllaç adjunt. En el cas de que algú vulga llegir ambdós, veurà que la traducció no és exactament fidedigna al 100%, i és que havia certes coses sobre la política espanyola, que calia explicar a ciutadans d’un país estranger però no a nacionals de l’estat espanyol.


Lluís Alemany Giner
*Text original escrit a Pego el 21 de desembre del 2015
*Traducció al català al tren Brasov/Bucarest el 15 de gener del 2016.

dissabte, 16 de gener de 2016

R-TV: La filosofia dels diners.

A TV3 fan un programa del qual aportarem alguns videos. Malgrat que trobe algunes mancances, pense que és interesant aquest programa sobre el diners. Espere que el gaudiu.


dijous, 14 de gener de 2016

PER DUPLICAT

Ja fa uns anys que estem al segle XXI i recorde que hi havia gent que apostava pel canvi de mil·lenni amb els ulls tancats. De fet, sempre hi ha hagut mil·lenaristes, tant d’apocalíptics com de més optimistes, tot i que cal deixar palés que en cada canvi hi ha qui guanya i qui perd. Els apocalíptics, per tant, i atenent que els humans som éssers amb capacitat per racionalitzar, haurien de ser els sectors benestants perquè el canvi els pot fer empitjorar. Qui no té massa a perdre, en principi, no hi hauria de tindre por al futur ni al canvi.

Doncs, això: hem entrat en un nou mil·lenni i el món gira, de moment. I ho fa amb agradables sorpreses que créiem ja exhaurides per dogmàtiques. Si pensem en positiu, hem pogut comprovar que la fe s’ha situat en una posició de privilegi, quan hi havia qui la donava per desapareguda sota el dogma de la raó. Però, per fer esta afirmació no em cal més que saber sumar, o multiplicar: teníem un papa i ara en tenim dos; teníem un rei i ara en tenim dos! El nou segle, realment, ha resultat una borratxera important en la nostra manera de vore el món.

Les dos institucions de referència són, per descomptat, difícils d’explicar fent servir la raó perquè els seus caps són escollits i situats pel mateix Déu. A més, en ambdós casos, i que jo recorde així de sobte, no hi ha hagut massa precedents si no fem referència al Cisma o a alguna indigestió monàrquica, d’eixes que acabaren amb guerres pel regnat. De moment, les transicions són pacífiques perquè es mantenen els privilegis ―o siga, que es dupliquen― i els líders entrants mantenen la totalitat del poder mentre que els seus predecessors gaudixen de totes eixes concessions divines.

Sobre el papa ―el nou― hi ha qui s’identifica amb els seus discursos progressistes... Sobre el rei ―Felipe VI― hi ha qui també el veu com una renovació. I, curiosament, eixos que aproven la imatge d’ambdós dirigents solen pertànyer als sectors més progressistes o, per dir-ho d’altra manera, de mentalitat més oberta. Jo, si ho mirem així, hauré de situar-me als antípodes d’eixos pensaments tan moderns perquè em resulta impossible entendre els dogmes des d’un punt de vista racional o, si ho enfoquem d’altra manera, no entenc la racionalitat des d’un punt de vista dogmàtic. O, potser, he nascut mil anys abans d’hora; qui sap!



Salvador Sendra Perelló

dimarts, 12 de gener de 2016

Alguna cosa no va bé.

Les darreres eleccions a França han posat de manifest que el Front Nacional era la primera força. No és un fenomen aïllat. Així trobem, a Hongria governa Viktor Orban i a Polònia, Jaroslaw Kaczinsky. Però, a més a més, trobem que augmenta el seguiment de personatges o partits com: Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Belang a Bèlgica, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Demòcrates de Suècia, els Vertaders Finlandesos i el Partit Popular Danés. A l’Europa del sud els moviments que anomenen populistes han sigut més d’esquerres, Podemos a l’Estat espanyol, Syriza a Grècia. A Itàlia el Movimento 5 Stelle, que resulta més aviat inclassificable en el marge esquerra/dreta.

El creixement d’aquests moviments posen alerta a les benpensants ments dels mitjans de desinformació, que tenen com a tasca blindar el sistema. No he llegit cap article seriós que parle del perquè del creixement d’aquests moviments, perquè la meravellosa democràcia liberal, que ens tracten de vendre, pateix per culpa d’un bon grapat de milions de votants europeus que busquen refugi en partits i moviments que la qüestionen, pe què es qüestiona la Unió Europea i no s’accepten meravelloses Constitucions que enlluernaran el món... Ni tan sols Joschka Fischer, exministre d’Exteriors i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, dóna més que arguments puerils per justificar la pujada dels “populismes de dretes”, a un article publicat a El País recentment titulat Furia nacionalista y xenòfoba. Fischer diu que el creixement d’aquests partits es deu a “un miedo basado en la comprensión instintiva de que el “Mundo del Hombre Blanco(una realidad que sus beneficiarios daban por sentada) está en decadencia terminal, tanto a escala global como en las sociedades occidentales.”

Òbviament, una anàlisi d’aquests fenòmens implicaria un estudi més detallat, no tinc jo les eines per dur-lo endavant. Ara afirmar que el creixement és per la decadència del “Món de l'Home Blanc”... Ja va aviat si s’ho creu. És clar, Fischer ha de recórrer a arguments d’aquest tipus, infantils a més no poder i simplistes, perquè és un gos del capital, un gos del sistema, i mai veurà –i si ho veu, mai ho dirà-, que el problema està en el sistema. El problema està en la Unió Europea que ells –Fischer et al.- volen construir. En el sistema neoliberal on les persones importen menys que les multinacionals. Una Europa al servei dels financers i dels mercaders. El malestar que està provocant l'anomenada globalització –parafrasejant a Stiglitz- a Europa. El malestar que provoca el neoliberalisme. La pèrdua de drets, la por per amenaces que el mateix sistema instiga (islamisme, terrorisme, etc.).

La gent a tota Europa, percep que alguna cosa no va bé en aquest sistema. Òbviament, es manté dins del sistema perquè els mitjans de (des)informació, de (in)comunicació (i de intoxicació) s’encarreguen de posar-ho tot de color de roses i, a més a més, no es mostra ni es parla de cap alternativa. Vivim a Europa en un món sense alternatives: o UE o l’infern (altra vegada guerres entre estats europeus); o neoliberalisme o infern (comunisme); o sistemes de partits o infern (feixisme); etc. Però la gent sap que alguna no va bé, malgrat les cançonetes que repeteixen les meravelles i meravelloses bondats del sistema.

La gent ho percep, alguna cosa no va bé, però no sap què és. Per això quan es planteja un referèndum sobre una Constitució europea, la gent en molts països i bon criteri, vota en contra malgrat que el regalet ve embolicat amb enlluernadors papers. No van bé les coses, i la gent ho sent, ho nota. Els partits tradicionals europeus, de centredreta i socialdemocràcia, han fet sempre el que han volgut i han actuat contra la gent en benefici de les grans multinacionals. De la mateixa forma la gent percep que les elits polítiques, la casta política, de qualsevol partit tradicional, té més en comú amb les elits econòmiques que amb el poble. Més evident resulta la percepció de la terra promesa a la qual ens duria el neoliberalisme tampoc arriba, ni en l'àmbit polític, ni econòmic, ni social, ni individual –almenys per a la gran majoria.

La situació de moltíssima gent seria semblant a la del protagonista de la pel·lícula The Matrix,de Lana i Andy Wachowski. Neo, interpretat per Keanu Reeves, és un hacker i porta tota la seua vida intuint que alguna cosa no va bé, que alguna cosa falla, que la realitat no és tal com ell la percibeix. Neo, finalment, troba a Morpheus que li ofereix una pastilla roja, per a coneixer la realitat, i una blava, per a tornar al món i no saber què és Matrix. Cert és que molta gent de la qual percep que les coses no van bé, encara que els aparegués un Morpheus, triarien la pastilla blava i que tot seguisca igual, es neguen a veure el que realment passa i com funciona el sistema neoliberal. Però, sí que hi ha molta gent que vol eixir-se’n, que vol canviar les coses i no dubta a l’hora de prendre algunes pastilles que potser no siguen molt recomanables.

Així és com es produeix l’ascens dels anomenats populismes, siguen d'extrema dreta o d’esquerres. Les contradiccions intrínseques al sistema, les escletxes que té, malgrat la seua presentació com idíl·lic, porta a què s’hagen de buscar alternatives. El fet que la gent es decante per les d'extrema dreta o per les d’esquerres, no té res a veure amb un substrat ideològic, més aviat té a veure en les condicions socials. Al Sud d’Europa el viratge cap a les esquerres es produeix pel devastador efecte de la crisi econòmica, al centre i nord d’Europa tenen més altres factors socials causats pel malestar en la globalització neoliberal i la manca d’adaptació de les esquerres, que no han sigut capaces de crear un nou marc ideològic. Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot dels partits d’extrema dreta.

No hi ha dubte, alguna cosa no va bé, la gent ho percep encara que no sap què és el que no va bé.



Òskar "Rabosa".

diumenge, 10 de gener de 2016

L’ENTREBANC DEL CREIXEMENT ECONÒMIC ESPAÑOL

Les estadístiques i les matemàtiques, en general, són, per a una important part de la població, indiscutibles i clares a l´hora de valorar les dades econòmiques i socials d’un lloc. De fet, per entrar a realitzar qualsevol anàlisi econòmica, indicadors com el PIB, la renta per càpita o l’IPC, per exemple, són fonamentals, però no únics ni aïllats. Se solen fer servir junt a altres xifres que, per als estudiosos, són interessants a l’hora d’explicar les evolucions dels mercats, de les societats o del consum, així com per avaluar el benestar d’un indret determinat.

A España, sembla que ha sorgit un debat a partir de les darreres eleccions, estatals, autonòmiques i locals que gira al voltant de les corridas de bous. Els detractors fan servir el nivell de desenvolupament social i la relació amb la protecció dels animals. Els partidaris, sense massa recursos, fan servir, fins i tot, dades econòmiques. Sobre les vinculades a la pervivència de la raça taurina, vos faré el favor d’evitar-les per ridícules, així com les lligades a les tradicions ancestrals. Les econòmiques, però, es poden avaluar millor.

A Europa, quan volem referir-nos a una societat desenvolupada i benestant, solem mirar cap a Suïssa. Sobre este indret, coincidim que s’hi viu bé i que hi ha diners i felicitat, cosa que apreciem. Però, a què es deu tot este èxit? Doncs, fàcil: crien vaques de llet! Suïssa té una població de vora 8.200.000 habitants i assolix una renta per càpita de 46.500 euros. Mentre, España cria majoritàriament bous de lídia, unes 130.000 femelles i uns 26.000 mascles ―supose que la diferència entre les dos xifres la causa la taxa de mortaldat més elevada entre els mascles, provocada pels matadores―, Suïssa té al voltant de 700.000 vaques de llet. España, per contra, només en té unes 250.000 d’este tipus, o siga, que a cada español li corresponen 0,006 vaques de llet front a les 0,1 que corresponen als suïssos.

Les xifres són clares i contundents, veritat que sí? Ara, allò que cal és aplicar-les per millorar la renta per càpita española que, com veiem, es troba del tot desequilibrada cap a les corridas. Caldria, en un primer pas, canviar el sentit de les ramaderies i, en cas de faltar encara vaques de llet, dedicar una part de les destinades a la producció de carn fins arribar a les xifres competitives lleteres de Suïssa. Amb esta mesura, la renta per càpita española passaria dels 22.500 euros actuals a aproximar-se a la de Suïssa, o això es desprén de la comparació de les estadístiques. No obstant això, per assegurar el nivell de felicitat que comporta l’augment del PIB, potser caldria avaluar la producció de xocolate i de cervesa, també molt vinculats al benestar alpí, si definitivament hi ha una relació directa entre la producció, el consum i el color de cara dels seus habitants.



Salvador Sendra Perelló

dissabte, 2 de gener de 2016

EL SIMCA 1000

Una antiga i desgradable cançó de fa unes dècades tractava sobre la dificultat de fer l'amor en un Simca 1000. Realment, pense que cap cançó d'esta època es pot escapar del qualificatiu emprat o, d'escapar-se'n alguna, no es pot considerar mai com a bona. Ja sabeu: els excessos de la Movida i tot això. Ara bé, respecte a la dificultat de l'empresa sobre la qual versa, no puc opinar més enllà d'imaginar-me-la a partir de les imatges i els volums observats.

Llegint el llibre de Cipolla Allegro ma non troppo, arribes a la conclusió que les estadístiques donen per a moltes interpretacions de la història, per exemple, quan tracten el final de l'Imperi romà des de la perspectiva metàl.lica que atribuïx la decadència a l'efecte del plom sobre la natalitat, ja que amb el consum d'este producte per les elits romanes perderen moltes de les possibilitats de reproduir-se amb èxit. Però, i si fem servir les estimades probabilitats en altres situacions més actuals?

El zenit de la natalitat ve a donar-se per l’època dels 70, tot i les crisis que assotaren este període; la del petroli, per exemple. I tot això amb les fortes incerteses futures en què es pensava que el món arribava al seu fi, com en la Crisi dels míssils. Com podeu comprovar, si observeu les estadístiques, cap dels greus problemes varen tindre efecte sobre el creixement demogràfic, ni sobre la indústria de l’automòbil, que creixia facilitant el luxe de l’utilitari a les classes treballadores amb cotxes com el 600, l’R4 o el Simca 1000.

Quan les poderoses marques van optar per crear cotxes més grans, el proletariat va deixar de notar la proximitat del proïsme... Ja sabeu: les olors, el tacte i el contacte, la calor corporal i totes eixes coses que ara tant s’eviten. L’aire condicionat ho va acabar de rematar. I l’evolució del benestar i de la comoditat ens han dut a haver de prendre mesures per resorgir de l’epidèmia que acabà amb l’Imperi. Abans, amb els mitjans de què es disposava, sembla ser que tot era més fàcil que no ara, amb tantes comoditats.

A final dels 70 es va deixar de fabricar el Simca 1000 i la natalitat va començar a declinar; i a les estadístiques em remet! Ara, per acabar, només em queda esmentar la segona part del llibre de Cipolla: Le leggi fondamentali della stupidità umana. La resta ja sobra.



Salvador Sendra Perelló