dissabte, 12 de desembre del 2015

RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.



Salvador Sendra Perelló