dissabte, 26 de desembre del 2015

LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.



Salvador Sendra Perelló