dimecres, 2 de desembre del 2015

GARCÍA ALBIOL

Fa uns dies, en llegir els titulars de la premsa ―com sempre, perquè és molt estrany que lliga la notícia― vaig tindre una agradable sorpresa perquè em va semblar identificar la llum al final del túnel. Un home anomenat García Albiol va emprar unes paraules que em van semblar intel·ligents, on deia, aproximadament, que la societat moderna i igualitària havia d’acabar amb el multiculturalisme. Jo personalment, li done la part de raó que em correspon, i em va sorprendre adonar-me que esta persona es dedicava a la política!
Els polítics, per costum, fan servir missatges buits, demagogs i mancats de qualsevol espurna d’intel·ligència. El titular de García Albiol, per contra, semblava tot el contrari: amb contingut, realista i intel·ligent. Per esta raó, vaig preferir no entrar a la notícia: per romandre amb el bon sabor de boca inicial. Ràpidament, els oportunistes i els intencionats es van posar en contra de l’home al·legant una mena de genocidi cultural i coses per l’estil.
Si atenem a l’extermini cultural que ―recordeu― des de la Il·lustració fonamenta la nostra cultura, el primer genocida, sense dubte, ha estat el científic. Amb la ciència, la matemàtica i la gramàtica, el pensament especulatiu, fantàstic i il·luminat haguera desaparegut; però no és així, com podem comprovar a diari. La música, una volta escrita, també s’hi pot afegir... Però, l’Escolàstica va assentar unes bases tan ben fetes que hui dia encara hi ha qui les reclama, i ―sorpresa!― eixos són els considerats com a progressistes.
Hi ha un espai on és impossible l’enteniment, i eixe és el de les creences, o el de la fe; tant fa com es diga. I el problema es troba, precisament, en este indret irracional, que hi ha qui l’anomena cultura, i que fonamenta el multiculturalisme de referència. Segurament, en la ciència i la matemàtica hi hauria acord i, que jo sàpiga, estos són els pilars fonamentals del coneixement aplicats a la vida de la manera que la vivim. Sobre la fe, cada religiós  té la seua i qualsevol diàleg que s’hi pot presentar no va més enllà de l’acceptació de l’altre com a un ignorant que no entén que la veritat suprema és la meua i no la seua. No hi pot haver acord quan cada creient té la creença en una veritat absoluta. Sovint em pregunte: de què parlarien els savis de Ramon Llull en absència del gentil? Supose que raonarien sobre l’oratge o l’hortalissa.
El problema de tota la meua argumentació, fins a este punt, és que em vaig preocupar de mirar qui era este tal Albiol, i em vaig trobar el personatge. Automàticament, tota l’atenció que em va causar i qualsevol vincle amb la intel·ligència, es va esfumar perquè ja no hi cabia. Quan es milita en una organització que fonamenta la religió, de la manera que siga, ja no es pot opinar en la mesura en què ho va fer el personatge García perquè, simplement, la inclusió total que suposa el laïcisme s’esfuma sota la capa de catolicisme que se’ns vol aplicar. Si pensem que tot açò afecta el camp de les creences, automàticament hem de preveure que qualsevol diàleg esdevé de sords i el multi seguirà present, més que siga en el lloc de l’Escolàstica.


Salvador Sendra Perelló